La Katie més melosa
Dissabte l’Auditori del Festival de Peralada va rebre la visita de Katie Melua, en un concert marcat per la serenor, l’estatisme i la seva dolça veu
GironaKatie Melua no deixa de ser un cas curiós. Alguns diran que és una artista eclèctica, capaç de tocar diferents estils musicals amb idèntica habilitat. D'altres, en canvi, l’acusaran de derivar massa i que li falta identitat o un registre propi i més definit. La veritat és que al llarg de la seva curta però prolífica trajectòria de set àlbums ha flotat entre l’indie folk, la 'world music', el blues i el jazz vocal, fins i tot picant l’ullet a l’electrònica, sense sortir mai, però, del refugi del pop lleuger, amb les seves característiques ambientacions melòdiques i romàntiques.
Aquesta diversitat d’impressions va quedar palesa, naturalment, en el concert de quasi dues hores que la cantautora va oferir en el marc del 31è Festival Castell de Peralada, aquest dissabte, davant d’un nombrós públic. Atenent al fet que l’escaleta proposava un ample repàs a la seva carrera, va sorprendre que en quedessin fora perles com la imperial 'The flood' o l’entranyable 'A happy place'. De fet, vam haver d’esperar una llarga hora per arribar al nucli dur de les millors cançons, amb la deliciosa seqüència final, en que ens va regalar les adorables ‘I will be there’, ‘No fear of heights’ o ‘Nine million bicycles’, que, malgrat les absències, també es compten entre les bases més destacades de la cantant britànica nascuda a Geòrgia, encara en temps de la Unió Soviètica.
De fet, sens dubte un dels millors moments de la nit va ser el bis ‘I cried for you’, només amb la melosa Melua sola a l’escenari, veu i guitarra. Per això la majoria dels espectadors sortien del recinte amb nítids somriures, satisfets després de tanta dolçor. L’emotiu final, però, no feia oblidar a tots els presents que en general l’espectacle es va pautar per una ressenyable mancança de mobilitat a l’escenari, tant de la cantant com sobretot de la seva banda, i d’una il·luminació amb uns llumets estàtics que reproduïen vagament la forma d’una carpa de circ.
El grup de quatre instrumentistes va estar relegat quasi sempre a un mer rol d’acompanyament i no de partícips, amb arranjaments molt professionals, però també asèptics i previsibles. Les rendes de l’actuació romanien així en la veu mel·líflua de Melua, càlida i vellutada, tot i que, francament, millor en els greus que en els aguts. A nivell composicional, recorda a vegades les marques d’aigua autorals de Suzanne Vega o Cerys Matthews. Per la resta, Katie mai va negar que és una melòmana i va brindar també al públic versions complidores de temes 'meravellosos' (com ara ‘Wonderful Life’, de Black, i ‘Wonderful World’, popularitzada per Louis Armstrong) i que van tenir bona rebuda.
L’audiència també es divertia amb els recurrents canvis de guitarra de la cantautora, que va mantenir una actitud comunicativa durant tot el concert, simpàtica i agradable, però sense exhalar genialitats. I és així com al final podem resumir Melua: melosa i mel·líflua, és clar, eclèctica i complidora també. Les seves cançons sonen alentides i tranquil·les, com a petits flocs de somnis de nits d’estiu. Però tampoc marcaran el pas de les constel·lacions.
El certamen de Peralada, amb la seva programació heterogènia de pop, ballet, òpera i música clàssica, continuarà encara durant un mes, fins el 17 d’agost.