Kafka, Europa, Espanya
DILLUNS PASSAT Eduardo Mendoza va presentar el seu últim llibre, Qué está pasando en Cataluña, a l’Instituto Cervantes de Nova York. Va explicar que l’havia escrit perquè, vivint a Londres, havia vist que allà relacionaven constantment el que passava a Espanya amb el franquisme, i que “nos hemos creído que somos un país opresor cuando somos uno de los países con más manga ancha de Europa”.
A Mendoza els estats i les nacions no li agraden, és un senyor civilitzat, afable i equidistant, d’aquesta equidistància tan trista i en general deshonesta. Jo em sento al·ludit quan diu que “hay una industria del franquismo y del victimismo poco ética”, i em costa compartir que “Franco no era fascista”, però no penso que Mendoza sigui deshonest.
Mirant d’explicar-me’l, he recordat un vídeo que vaig veure fa temps a YouTube i que em va sorprendre molt, un vídeo on Mendoza diu, en una conferència, que Kafka és “ muy mal escritor ” i que “ lo queremos porque era muy fotogénico, le pasaba como al Che, que con la foto no hacía falta nada más ”. Ja sé que són coses que es diuen per escandalitzar una mica, i que segurament no les escriuria. Quan anys després van donar-li el premi Kafka, què hi farem, Mendoza va dir que Kafka “ era un gandísimo escritor ”.
Així i tot, al seu moment no vaig entendre que algú pogués menysprear tant Kafka. Kafka és un puntal de la cultura europea del XX, sobretot a partir de la lectura d’Arendt, que el converteix en el profeta del feixisme, l’escriptor més capaç de descriure el desemparament de la persona davant d’un estat que la considera un ciutadà amb menys drets i li pren la capacitat de fer política, de manera que pot fer amb ell el que vulgui.
A Kafka se’l comprèn després de la derrota del feixisme i per part de qui, en una o altra mesura, sap què significa ser-ne víctima. Per això és un autor essencial de la cultura europea, i segurament difícil d’entendre per qui no consideri Franco un feixista. Aquests dies que veiem com l’Estat es permet fer el que li dona la gana, em sento tan desconcertat i a la seva mercè com K o Joseph K. Em sento ktalà. Em poden tractar d’antidemòcrata si penjo un cartell que digui “Democràcia”, em poden enviar a la presó per pacifista i, si rebo cops de porra, l’Estat pot considerar-me violent. L’Estat, a més, intentarà que jo rebi la mateixa empatia que reben els personatges de Kafka: cap. No és una experiència que pugui tenir un unionista o un equidistant.
Poques imatges hi ha millors per entendre profundament Kafka que la d’Iceta ballant mentre té els seus companys polítics tancats a presó.
