Il·lusió i joventut del bàsquet gironí

GironaJúlia Soler (Banyoles, 2001) i Clàudia del Moral (Hostalric, 1996) no volen que el paper de l’Spar Girona a la Copa de la Reina, una competició que estrenen en els quarts de final contra el Movistar Estudiantes (dijous, 17.30 hores, Teledeporte), sigui testimonial. “Anar-hi ens fa una il·lusió immensa, no t’explico ni què sento imaginant-me-la guanyant. Tenim moltes ganes de competir i fer-ho bé, estic segura que serà molt intens”, admet Soler. “Sincerament, ens preparem diàriament per moments com aquest, però no podem mirar més enllà del primer partit. Ho donarem tot entre totes, implicarem tota l’energia que tinguem”, diu Del Moral. De testimonial, la seva presència no ho és gens. Totes dues continuen obrint-se camí cap a l’interior de Fontajau. Volen aconseguir tenir un nom a l’elit. I ja se sap que quan un desitja una cosa amb totes les forces no té por a res. “Poder formar part d’aquesta plantilla és un somni, però ara que ja hi porto un temps ho he pogut normalitzar. Estar aquí és sinònim de posar-hi hores, de treballar de valent, de no deixar d’aprendre i de millorar per estar-m’hi com més temps millor”, confessa Soler, una de les companyes que no han dubtat en abraçar l’arribada de Del Moral, que tot just fa un mes va entrar al vestidor per primera vegada.

Pauses per assimilar

Immerses en una societat afogada per la immediatesa, les jugadores de l’Spar Girona consideren obligatori trobar pauses que els permetin assimilar tot el que estan sentint. “És cert que la vida va massa de pressa i que en qualsevol instant tot pot canviar dràsticament, i és bo aprendre a agafar espai per reflexionar”, explica la banyolina. Prohibit mirar a llarg termini és la filosofia de Del Moral. “Cada dia m’aixeco creient que és una nova oportunitat. Si estem aquí és perquè el bàsquet és la nostra passió, perquè volem que sigui el nostre futur. Abans potser sí que intentava visualitzar l’endemà, però amb les experiències que acumulo crec que la felicitat està en l’avui”. En plena pandèmia, els petits gestos es valoren molt més. “Ens ha afectat a tots, i nosaltres som unes privilegiades perquè tenim feina. No s’acaba de desconnectar, perquè la nostra vida social s’ha reduït, però hi ha coses més greus. Seguim fent una vida entre cometes normal, perquè no hem deixat de fer el que ens agrada. No es pot comparar amb la gent que ho ha perdut tot o no arriba a final de mes. Això són problemes importants, i no el fet de no poder quedar amb amigues”, respon Soler, mentre que Del Moral reclama “empatia": "Hi ha moltes persones que pateixen, i això no impedeix que no ens pugui passar a nosaltres, perquè ¿qui sap fins quan continuarem vivint del bàsquet? Poden passar mil coses”.

Una generació responsable

Soler i Del Moral van créixer en un món en què els referents esportius, majoritàriament, eren masculins. En els últims anys s’ha sembrat una llavor que la seva generació tindrà la responsabilitat de fer créixer perquè les nenes del futur tinguin clar que poden assolir tot el que es proposin. “Tant de bo puguem servir d’estímul per a algú. A Girona el pes de la dona ha canviat moltíssim, estem avançant força. Tot i que la Lliga hauria de professionalitzar-se més, començant pels salaris mínims i creant estructures sostenibles. Perquè això alimentaria a tenir millors jugadores i una competició més forta. És una roda”, raona Soler, uns comentaris que tenen l’aprovació de Del Moral. “És tan simple com demanar que hi hagi igualtat. Res més, només volem això. No podem dividir-nos per grups o ètnies. Hem de ser visibles”.

“L’esforç és el mateix per als nens que per a les nenes. Uns i altres ens sacrifiquem per igual i deixem de fer coses semblants per jugar a bàsquet. Però fent el mateix esforç encara no s’arriba al mateix lloc. Ells sempre aconsegueixen anar més lluny i això s’ha d’arreglar”, diu Soler. La situació provoca massa preguntes sense resposta. Del Moral, que va conèixer el significat de la paraula lluitar durant els anys que va viure als Estats Units, desenvolupa la teoria de o trepitges o et trepitgen: "Vaig marxar sola, sense parlar anglès. Ningú m’entenia i sempre es necessita un cop de mà. No pots pensar que ets millor que els altres i fer el procés és dur, però un cop superat t’omples de confiança. Perquè a la teva vida passes a manar tu”.