Josep Tarrés, el gran somiador de Girona

Girona“Si perdés la capacitat de somiar m’hauria de suïcidar. No podria sobreviure”, confessava Josep Tarrés (Girona, 1928-2021). Poeta, activista, apassionat impulsor d’iniciatives lúdiques, gastronòmiques, teatrals, poètiques, cinematogràfiques i turístiques, charmant i, sobretot, “enamorat de Girona”. La vida passava davant d’ell com una depriment pel·lícula neorealista de Vittorio De Sica però pel seu filtre fabulador sabia transformar-la en una festa colorista de Fellini o en un decorat magnificent de Visconti. El seu esperit visionari va fer-lo adonar-se de la importància del Call Jueu de Girona, del qual va ser un dels primers impulsors, i de l’Exposició de Flors, que va ajudar a transformar en l’esdeveniment de ressò mundial que és avui Temps de Flors. Va passar la infància a l’hostal de la seva àvia, Can Fontans, davant del monestir de Sant Pere de Galligants. La seva passió per la fabulació li venia dels pagesos que feien nit a l’hostal i explicaven històries a la vora del foc. Somiava ser canonge i organista de la catedral de Girona, com el seu cosí, però el seu pare li va negar l’ingrés a l’Escolania de Montserrat. El 1952 va obrir en un casalot del carrer Ciutadans el seu primer gran projecte, la Residència Internacional, inspirat en el Palau Salviati de Roma, destinat a estades per a artistes i estudiants. Va resultar escandalós que un establiment amb habitacions organitzés balls, però la situació es va reconduir acordant que el Govern Civil custodiés les claus de les habitacions durant els caps de setmana. El va marcar profundament no poder culminar el seu projecte d’Isaac el Cec a la Girona Vella (sempre va repudiar el terme Barri Vell), la llavor de l’actual Museu dels Jueus. A Isaac el Cec, un negoci fallit, s’hi van programar exposicions, concerts i actes divulgatius del passat jueu de la ciutat. Tarrés definia així els gironins: “Viuen en la nostàlgia del magnetisme del passat i de la vida dels jueus, en un pòsit còsmic i intemporal que té la deu a Isaac el Cec”. Va crear l’espectacle medieval El pessebre gòtic de Girona.

Tot i que va afiliar-se a la Falange el 1954 i el 1973 es va presentar a les eleccions com a conseller del Movimiento, també va protagonitzar un dels primers actes contestataris contra el règim, quan es va oposar al desgavell arquitectònic de l’edifici dels Col·legis Professionals, a l’avinguda de l’Hospital. Va irrompre a l’acte de col·locació de la primera pedra i el 1971 el governador Victoriano Anguera el va multar amb 5.000 pessetes. El 1967 va concórrer al premi Inmortal Gerona (patrocinat per l’Ajuntament en castellà i que va fer néixer el Bertrana per oposició) amb La luna subterránea. També va presentar-se al premi Nadal amb Gorch el 1952. Poeta d’obra breu marcada pel romanticisme (“Embruteix fer l’amor / quan els esperits / han deixat d’estimar-se), va ser inclòs al llibre coral Cinc poetes de Girona. També és autor d’El llibre del Corpus (1994).  El 1975 es va casar amb l’escultora Pia Crozet, inseparable companya i aliada de tots els seus projectes, amb la qual va tenir un fill, Joan Abel.