Josep Taberner: “Amb el papa Francesc hem superat el conservadorisme i la mentalitat tancada”

Al setembre mossèn Josep Taberner complirà 70 anys i es jubilarà com a rector de les sis parròquies que porta actualment: Sant Pere, la Sagrada Família, el Bon Pastor i Vilatenim, totes a Figueres, a més dels pobles de Llers i Pont de Molins. Fa 43 anys que va ser ordenat i 14 que és a l’Alt Empordà. En aquest temps, en Tàber, com el coneix molta gent, s’ha guanyat el reconeixement de tothom per la seva implicació en diverses entitats i causes socials com Càritas; la Fundació Sant Vicenç de Paül, amb el programa Ksameu; la plataforma Figueres Democràcia, o les ONG Amb Les Teves Mans, d’ajuda als refugiats, i Firefly’s for Africa, de recent creació, que col·labora amb uns pobles de Gàmbia. Fins al juliol d’aquest any també copresideix el Col·loqui Europeu de Parròquies.

Quin balanç fa d’aquests més de 40 anys de capellà?

L’altre dia hi pensava. Em vaig ordenar el 1973, poc després del Concili Vaticà II, que vaig viure al seminari. Per tant, els meus plantejaments pastorals i teològics van venir marcats per aquest concili. He intentat viure l’experiència pastoral sempre amb la porta oberta per poder escoltar el clam de la ciutat i obrir l’església a les necessitats de la pastoral però també de la cultura. La parròquia no ha de ser només el lloc de reunió de la gent de missa. Tinc més amics entre gent que no ve a missa que entre els que sí que venen. No és que aquests no m’estimin o no em valorin, però de vegades els costa acceptar o entendre que el rector faci tal cosa o tal altra. Abans de Figueres vaig estar a Santa Coloma de Farners, i el fet que tingués molts amics magribins i negres estava una mica mal vist. Els semblava estrany perquè els rectors d’abans només saludaven els que anaven a missa.

Per això s’ha implicat en tantes coses?

Quan el bisbe Soler i Perdigó em va enviar a Figueres em va dir: “Cuida’t de la parròquia de Sant Pere -en principi només era aquesta- però no descuidis la dimensió social i cultural de la ciutat”. I m’he empassat la meitat de conferències i presentacions de llibres que s’han fet a la ciutat en aquests catorze anys. Que ho he fet amb molt de gust, però penso que és una presència no només d’església sinó d’un capellà. Dels altres companys capellans, en molt pocs hi ha hagut aquest interès per la dimensió cultural i social de la ciutat. Per exemple, formo part de Figueres Democràcia, un petit grup de reflexió que ens vam implicar en les aturades dels camions que passaven pel mig de la ciutat. Doncs una senyora d’un grup de cristians de la parròquia em va dir: “Escolta, no sabia que des de la rectoria sentissis el soroll dels camions”. No és això. Hi ha coses que o t’hi impliques o vius a la lluna, i jo no en sé, de viure a la lluna.

Quan es jubili podrà dedicar més temps a les ONG a què està vinculat?

Per exemple. Es pot fer de capellà sense ser rector. Amb 70 anys, el que no em veig és amb cor de fer de rector 24 hores al dia els 365 dies de l’any. I, com que faig moltes altres feines, ara m’hi podré dedicar més, així com també a anar a veure amics.

Va viure quatre anys al Perú com a missioner. Com va anar l’experiència?

Hi havia un altre company de curs que s’havia ordenat amb mi que ja hi era, i després de quatre anys a Malgrat de Mar i un a Palafrugell em va semblar que era el moment d’anar a veure Amèrica. Em va tocar en un bisbat governat per l’Opus, i això va ser xocant i vaig tenir algun conflicte, però l’acció pastoral als pobles i amb les comunitats va ser molt enriquidora. Hi vaig anar, com gairebé tots els missioners, amb la vocació d’anar a salvar o batejar, i vaig acabar veient que el que t’han ensenyat ells és molt més que el que tu els has aportat. Gent analfabeta interpretant la paraula de Déu amb un llenguatge actualitzat que dius: “Ostres, jo no hi havia pensat en aquest aspecte”. A molts companys meus els faria molt de servei haver estat un temps a Amèrica o a l’Àfrica.

Què en pensa del papa Francesc?

És una alenada d’aire fresc, una presència molt important que en aquests quatre anys ens ha donat una visió pastoral amb la qual coincideixo molt. Hem superat el gual de conservadorisme i mentalitat més tancada que van representar Joan Pau II i Benet XVI.

Fins al juliol vostè copresideix el Col·loqui Europeu de Parròquies. Quin posicionament teològic té?

Jo no seria el que soc si no portés 17 anys al Col·loqui. M’ha marcat. L’anterior president deia que som els capellans de la corbata. Hi ha un criteri de pastoralisme molt d’acord amb el Concili Vaticà II. Per exemple, mantenim que les dones han de poder accedir al sacerdoci, com els anglicans, que fins i tot tenen bisbesses. També que els capellans s’han de poder casar. Abans d’anar al Col·loqui no sabia que els grecocatòlics que estan units a Roma es poden casar. Per què ells sí i els llatins no? Pensem que per aquí es poden trobar vies d’actualització de l’Església. Crec que l’ecumenisme ens portarà a obrir-nos cap aquestes qüestions. Passa que les coses de l’Església són lentes i llargues.

Vostè també ha participat en algunes d’aquestes últimes Diades.

Cada Diada, si no cau en diumenge, intento anar-hi. L’any de la Via Catalana encara vaig portar-hi la meva mare, amb 92 anys, i al costat hi teníem un nen de mesos. Allà hi havia una foto: la meva mare, que amb deu anys va donar un ram de flors al president Macià, que les monges la van fer fora uns dies del col·legi, i una criatura que encara no sap què està passant. La història republicana s’enllaça.

Creu que al final es votarà?

I tant que sí, només faltaria. Són moltes les veus que ho han reclamat i penso que l’Església ha d’estar al costat de la gent que mira endavant, no dels que miren de mantenir l’ statu quo. Confio que acabarem bé aquest procés. En Puigdemont, en Junqueras i un piló de gent que hi ha al darrere em mereixen confiança. Tinc parents i amics fins i tot a la CUP.