Jordi Soler: el divertit ninotaire tràgic
Els centenars de dibuixos que llega el malaguanyat periodista constitueixen una crítica ferotge contra el franquisme i la jerarquia de l'església catòlica
Quan el periodista Jordi Grau va informar de la mort de l’Hèlios en un tuit, l’ànima se’m va omplir de plom. Les cames em van portar fins a la vella calaixera, on conservo centenars d’acudits originals guardats gelosament pel meu pare, en Lluís de L’Arc, fundador del mític bar de la plaça de la catedral de Girona, refugi de tertúlies inacabables i desafectes al règim franquista. Un d’aquests acudits, clandestins i altament perillosos per a l’època en què foren dibuixats, reprodueix la figura del meu pare rebutjant un client. A l’escena s’hi veu un militar condecorat, Franco, que demana un cubalibre i, rere la barra, li responen: «No senyor!». La figura del dictador és tema recurrent en l’obra de l’Hèlios. El ninotaire ridiculitzava el monstre aficionat a firmar penes de mort. En aquell món a part i un pèl ingenu que era L’Arc, punt de trobada de gent de la contracultura, revenjar-se de l’Espanya oficial simbòlicament era possible. I segurament molt saludable, encara que també arriscat. Jordi Soler Font, Hèlios (Terrassa, 1938 – Girona, 2022), va ser un gran periodista orquestra: fotògraf, humorista gràfic, publicista, redactor i creador de mots encreuats. La seva extraordinària i original obra té un alt valor per entendre les contradiccions d’una època.
Fastiguejat del llarg hivern consumit a Madrid, l'Hèlios corria cap a Girona quan arribaven les vacances d’estiu. Els primers honorats per la seva visita érem els del Bar L’Arc. L’Hèlios aparcava a la plaça de la Catedral i, després de tants quilòmetres, desenganxava el cul del seient i es recomponia prenent alguna beguda animosa. La Novena de Beethoven sonava més potent que al film La taronja mecànica, dins aquell Citroën Dyane 6 groc llimona equipat amb bafles de discoteca.
El clímax dels acudits
Els dies següent es precipitaven com un ritual: Hèlios arribava havent dinat, amb set o vuit diaris sota el braç. Mentre prenia cafè, es posava al dia i resolia els mots encreuats. De tots els diaris. Un rere l’altre. El silenci de biblioteca transmutava en festa col·lectiva cap al vespre, quan arribaven els clients habituals i s’imposava la tertúlia. L’Hèlios passava més hores a L’Arc que l’amo del bar. De matinada, quan el baf de tabac i la bravada espirituosa es feien densos, les riallades esclataven cada vegada que l’astut humorista gràfic sintetitzava en un dibuix un tema tocat a la tertúlia. Avançava la nit, les copes corrien, s’accelerava la producció de dibuixos... L’excitació desembocava en un clímax que es resolia quan en Lluís de L’Arc buidava el local. Alguns dels acudits que minuts abans havien passat de mà en mà provocant la hilaritat quedaven per terra convertits en boles de paper arrugat. Aleshores, en Lluís els recollia i els recuperava gràcies a la tècnica del planxat sota el vaporitzador de la Cimbali, la millor màquina de cafè del món, no cal dir. Tocat per alguna mena de síndrome de Diògenes, el meu pare ho guardava tot. Alguns d’aquests dibuixos secrets es publiquen per primer cop acompanyant aquest article.
La policia del règim tolerava aquella activitat desafecta perquè no hi veia una amenaça directa, però tampoc era qüestió d’esbombar als quatre vents l’humor corrosiu de l’Hèlios. Les autoritats, que el 1964 van commemorar la fi de la guerra amb el sarcàstic lema "25 años de paz", no haurien acceptat la normalització de la crítica al règim. La repressió omnipresent amenaçava la vida pública i la privada. Per això els dibuixos podien acabar per terra. Eren fruit d’una esbravada puntual, una activitat possible només dins aquell local amb arcades de pedra i aires clandestins que exercia el magnetisme de les coses prohibides. Avui no es podria demostrar l’existència d’aquelles nits apoteòsiques sense el testimoni d’aquests dibuixos gelosament conservats a la calaixera de casa, a l’espera de fer-ne donació pública, junt amb una bona col·lecció de fotografies i altres documents de l’època.
En Franco apareix en diferents dibuixos. En un, firma una sentència de mort. En d'altres, el dictador diu "No som res" o "Soc un incomprès". El conjunt traspua un cinisme esfereïdor. Els militars de graduació eren mostrats pel dibuixant com a supremacistes intolerants. Un militar amb uniforme carregat de medalles s’adreça a un grup d’invàlids, que l’Hèlios representava avançant penosament dins una caixa amb rodetes: "Vostès al meu costat són una merda!". El dibuix d’una pistola amb la inscripció "Eina per a matar éssers humans" evoca els anys de l’existencialisme i la recerca d’un sentit concret a la vida humana.
En aquella mena de purgatori que era L’Arc, l’Hèlios exercia, d’altra banda, de bèstia negra de la jerarquia de l’Església catòlica. Poques vegades s’ha comunicat tant amb només tres paraules: sota l’epígraf "Concili", un dibuix mostra la figura del bisbe que somriu a un capellà: "Ara cardarem". Clergues grapejant dones al confessionari, capellans amb genitals enormes que, com una tercera pota, més llarga, els impedeixen de caminar; un nen content de saludar el bisbe: "Papi!". Escenes pintades als anys seixanta i setanta que renoven el seu valor cada vegada que es difon un nou cas d’abusos sexuals en els cercles eclesiàstics.
Combatre la hipocresia
L’autoritarisme dels militars, la incontinència sexual dels clergues, la hipocresia dels polítics i la bretxa abismal entre rics molt rics i pobres molt pobres són temes habituals en aquests acudits gràfics, al costat de l’existència humana vista com una cosa ambigua i absurda. En un dibuix, un home ofereix sidral efervescent a un altre home que agonitza penjat amb una soga al coll. En un altre, sota la paraula absència, un home analitza una caixa buida i recrimina: "Aquí no hi ha res!". En un tercer, un home tou, amb una gota que li penja del nas, resulta que "acaba de doctorar-se en inconsistències". Aquest home tou de la gota al nas és el precursor d’En Sísif, protagonista de la tira còmica que l’Hèlios popularitzaria al diari El Punt, on també feia mots encreuats, fotografies, articles d’opinió, cròniques i entrevistes. Hi ha també dibuixos sense text amb figures humanes o animals estrambòtics. Un home segmentat en rodanxes exclama: "I have been segmented!" L’autor feia servir el català, el castellà, el francès i l'anglès.
En els anys de la transició a la democràcia, la ploma de l’Hèlios va donar escenes com la d’un polític barbut arengant davant un micròfon: "Llavors, quan les esquerres guanyem, ens farem de dretes". Profètic.
Per a l’historiador de l’art Narcís Selles, estudiós de la imatge impresa en les cultures visuals de l’antifranquisme, “l’obra de l’Hèlios té un indiscutible component de denúncia de la dictadura i l’autoritarisme, però aquests dibuixos no eren reproduïts en sèrie ni difosos en massa, de manera que formaven part d’una subcultura, una mena d’argot destinat a un grup reduït".
Un toc d’alerta del règim
Hèlios era amic i mantenia contacte habitual amb l’escriptor espanyol establert a París Fernando Arrabal -autor de Carta al general Franco, publicada en vida del dictador-, prohibit a Espanya. L’Hèlios no va arribar tan lluny com Arrabal i la seva obra publicada no mantenia la procacitat i la crítica desbocada al règim que caracteritzen els dibuixos fets en petit comitè. Els límits van quedar establerts el dia que l’Hèlios i en Pius Pujades van distribuir sis còpies mecanografiades de La llum del quarto fosc, una rèplica irreverent de la passió La llum de la veritat, de Narcís-Jordi Aragó i Josep Maria Capella, que es representava al Teatre Municipal de Girona. Els van condemnar per "delicte contra la religió catòlica i delicte contra el règim". Van ser jutjats i empresonats, i els van quedar antecedents penals. A partir d’aquí, l'Hèlios va patir la contradicció d’haver de treballar a Madrid per a la multinacional Cointra, que no deixava de ser una empresa del règim que ell tant denigrava, i es desfogava com podia quan arribava l’estiu conduint fins a Girona amb Beethoven a tot volum i acabant les nits a L’Arc fent dibuixos abracadabrants.
En l’acte de comiat del dia 16 al tanatori de Girona, el periodista i escriptor Pius Pujades va dir que l’Hèlios va viure "gairebé vuitanta-quatre anys de lluita contra l’adversitat, remant sempre contra corrent", però també va recordar-lo com un jove "divertit". Pujades va repassar la biografia tràgica d’un home que va arribar a Girona als catorze anys sense saber o sense poder dir qui eren el seu pare i la seva mare, es va divorciar per fugir d’un infern, va intentar durant dècades sense èxit rescatar un fill de terribles addiccions i, quan va trobar l’estabilitat al costat d’una segona dona, la felicitat va ser breu: ella va morir fulminada per una malaltia.
Un geni, segons Puigdemont
El president Carles Puigdemont, que va treballar a la redacció d’El Punt amb Soler, es va reconèixer entristit per la notícia del seu traspàs i va demanar que el seu nom “figuri entre els genis que han deixat petja a la nostra estimada Girona”.
L’Hèlios va tenir una vida tràgica però també va saber esbargir-se. I va fer que molta gent es divertís. Va mostrar que la tragèdia es pot relativitzar. En el llarg viatge a Ítaca, es va divertir i va fer riure els altres. Podria haver intentat espantar els seus mals passant el rosari, però va triar combatre la fatalitat amb uns dibuixos que, per compensar tant dolor, havien de ser desvergonyits, obscens, blasfems. Sense contenció.