Jocs de llit i de paraules

Josep Domènech Ponsatí presenta el poemari 'Preqüela' aquest dissabte al Cafè Parèn(t)si de Girona

Josep Pastells
i Josep Pastells

GironaEls amants dels versos inaudits estan de sort. Josep Domènech Ponsatí, 'el llibreter guixat de la Geli', acaba de publicar el seu cinquè poemari, 'Preqüela' (El Llop Ferotge). L'obra, que serà presentada per Joana Castells i Aaron Sànchez Tolosa aquest dissabte (21 hores) al Cafè Parèn(t)si de Girona, és la primera que va escriure JDP, com es dedueix d'un títol eixut que contrasta amb l'exuberància d'uns poemes que certifiquen un domini incontestable de la llengua.

"Maldestre, oficiaré el joc, / constatant que jugo amb un foc / que no crema l'home de palla / que em poetitza focs de palla. / En realitat, no sé pas / –ni ho vull saber, per si de cas–, / qui dels dos és el ninot i / qui el magreja sense que es noti", es pot llegir al pròleg versificat de 'Preqüela', una obra que segons Jordi Llavina, autor de la presentació, "especula sobre la vida i sobre la poesia". No són pas versos per llegir de llampada, ni tampoc permeten que el lector s'hi endinsi sense una concentració extrema. JDP juga amb la llengua, sí, però també repta el lector a submergir-se en una obra plena de mesura i pirotècnies. "Amagadament se'ns aferra / el propòsit d'incórrer en l'usdefruit / de la literatura: / tractarem d'arribar, tant sí com no, / amb trets camaleònics / (segons l'estat d'ànim del jo / poètic, pur miralleig d'ònix), / a nosaltres mateixos per mitjà / de la veu dels altres", anuncia al poema 'Apropiacions degudes', que parteix d'un article de Màrius Serra sobre el plagi.

Cargando
No hay anuncios

El llibre, ple de matisos, tons i subversions, es divideix en quatre parts –sis, comptant pròleg i epíleg– plenes d'humor i lucidesa, de mirades al melic i esforços que es dissolen. Hi apareixen poncelles que es desclouen com uns llavis de vagina, gestos amputats pel sol i cors d'escorça de suro. Raons sofístiques, bèsties que es desbriden i esquelets sentimentals conformen un mosaic en què, per sobre de tot, sobresurten una llarga sèrie d'espasmes vitals que, per obra i gràcia de JPD, es transformen en literatura. No és gens estrany, per tant, que l'autor, que fa dos anys va guanyar el premi de poesia Gabriel Ferrater amb 'El Càcol', reclami una mica més d'atenció de la crítica i els lectors. Sempre mig en broma, però alhora molt seriosament: "És sabut que en els jocs (de llit / o de paraules) cal respit, / que com més de pressa vas més el / dimoni balla", diu a l'epíleg, on també recomana desar el llibre al calaix, imitar-lo i aprendre: "In my beginning is my end".