JOAN-LLUÍS LLUÍS: “El component franquista a Espanya ha viscut en hibernació i ara es desperta”

S’ocupa des de fa 12 anys dels afers de llengua i cultura a la Casa de la Generalitat a Perpinyà, una de les tres úniques oficines a l’exterior, juntament amb la de Madrid i Brussel·les, que l’Estat no ha clausurat. Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha sigut escollit per concurs públic director de la Col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona i també acaba de rebre el premi Sant Jordi de novel·la amb Jo sóc aquell que va matar Franco, que properament publicarà Proa, una ucronia en la qual es permet assassinar Franco. És oficialment ciutadà francès, viu en un poblet al costat de Perpinyà però té mig peu a Girona.

Ja que la història sembla que ens és tan adversa, ¿és millor inventar-se el passat, el present i fins i tot el futur?

Potser caldrà esperar uns anys per saber fins a quin punt una novel·la que parla d’una hipotètica mort de Franco abans de l’any en què va morir realment té o no una relació directa amb l’actualitat. No volia fer una obra en clau d’actualitat, però les coses inconscients tenen efectes reals. He d’admetre que rebre el premi l’any que hi ha un rebrot del franquisme tan evident és una coincidència estranya que jo no havia anticipat. No pensava que avui la paraula franquisme seria tan utilitzada als mitjans o a les xarxes. És evident que el franquisme, que no havia mort mai, torna a tenir un bon estat de salut.

¿Francoland és una exageració o creu que podem fer la comparació de la situació actual amb el franquisme?

És una comparació que té sentit. És evident que els mecanismes mentals no van desaparèixer el 75. Es van perpetuar perquè hi va haver la llei d’amnistia del 76 que va equiparar víctimes i botxins, no es va jutjar ningú. Al segle XX hi ha hagut experiències sobre el pas de la dictadura a la democràcia i cal fer tot un procés mental, psicològic, intel·lectual i col·lectiu. Això implica que els assassins reconeguin que eren els dolents o que siguin jutjats. A Espanya això no ha passat mai i, per tant, el component franquista d’una part de la societat ha viscut uns anys en hibernació i ara es desperta tranquil·lament i intenta prendre el poder. No vull pas dir que hi haurà un dictador i pena de mort, però hi ha unes coordenades autoritàries que clarament s’estan imposant en un ventall polític molt ample que va molt més enllà de l’extrema dreta.

Aquests partits que ajuden a fer rebrotar el franquisme no tenen pas tampoc cap consciència de ser els dolents

No, esclar, Franco segurament també pensava que era un bon minyó i estava beneït per tota una casta social, per presidents d’arreu del món, pel Vaticà i milers de capellans. Molts dels que manen avui són fills ideològics de franquistes que van morir en un estat de dignitat social i no tenen cap remordiment.

Com veu els mitjans espanyols?

Per higiene mental, entro tan poc com puc en contacte amb els mitjans espanyols, tot i que no sempre me n’escapo. Estan en perfecta adequació amb aquesta mentalitat neofranquista i l’han promoguda des de fa anys. Anys enrere semblaven restes del franquisme, com Intereconomia, i ara ens adonem que és un rebrot que pertany a tota una classe de gent: polítics, empresaris, jutges, el món universitari...

Com tracten el Procés els mitjans francesos en general?

Culpant Catalunya de tots els mals per un reflex jacobí automàtic segons el qual qualsevol que vol ser independent és el dolent. Va canviar l’1 d’octubre davant la barbàrie de la repressió, però va ser un canvi momentani, fins al 10 d’octubre, com si la violència hagués sigut només un accident, un error. S’han alineat amb Manuel Valls, que en el fons és un fracassat total tot i haver aconseguit ser primer ministre. Quan parla de Catalunya, la premsa francesa s’assembla molt a l’espanyola, però sense l’agressivitat de l’“ A por ellos ”.

¿Va triar la llengua catalana tot i rebre una educació francesa?

Va ser una tria lenta i estranya, perquè no responia als cànons ni al que m’havien ensenyat. Hauria sigut més fàcil convertir-me en un escriptor francès. Però a mesura que m’endinsava en el camí del català tenia la sensació que era el camí just, apropiat. Cada vegada m’hi sentia més bé.

Com a autor?

Com a persona primer i després com a autor. Jo sempre vaig voler publicar a Barcelona i no pas a Perpinyà, on hi ha editorials petites i coratjoses, però amb poca capacitat de difusió. Volia formar part del sistema literari català. Al marge de fer-me preguntes sobre el català a la Catalunya Nord, em tractaven com un autor com els altres i això era agradable. No cobria una quota ni em sentia un refugiat lingüístic. En català em sento en harmonia amb alguna cosa interior meva. Sempre he sentit que era català però el fet de néixer a França durant molts anys va ser més important per la pressió social. M’havien encoratjat a ser francès.

Va rebre una educació jacobina

La paraula català no existia a l’escola de poble on vaig estudiar. Tinc només un record d’un esment al català a l’escola: una mestra em va dir que un puig es deia Estel perquè era étoile en català.

¿Podríem dir que té una família transfronterera?

Me’n vaig adonar fent un repàs als meus avantpassats, que van anar saltant al nord i al sud de la frontera en funció d’esdeveniments històrics o necessitats econòmiques.

¿Aquesta permeabilitat de la frontera encara existeix?

El fet transfronterer com a fenomen laboral està poc desenvolupat, molt menys que a la frontera entre França i Suïssa, per exemple. Potser la muntanya també hi fa, però és sobretot el franquisme el que va tallar molt aquesta relació tan antiga i perfectament documentada. Els pagesos de l’Empordà anaven al mercat a Perpinyà.