Joan Albert Argerich: “Ràdio 4 va portar la Transició i aires nous a RNE, que llavors era franquisme total”

La commemoració dels 40 anys de Ràdio 4, que se celebra aquests dies amb diversos actes, ha recuperat dels arxius sonors de l’emissora la ja gairebé mítica frase que Joan Albert Argerich va pronunciar de bon matí el 13 de desembre del 1976: “Bon dia, amics, benvinguts a Ràdio 4, l’emissora que us parla en català”. Per aquesta frase, a Joan Albert Argerich se’l coneix com “la primera veu” de Ràdio 4. Amb 71 anys, el locutor continua insòlitament en actiu en una emissora que ha passat moltes èpoques a la corda fluixa, amb repetides amenaces de tancament que mai s’han materialitzat. Tot i ser barceloní, Argerich ha exercit com a periodista radiofònic principalment a Girona, on assegura que “tot estava per fer” quan, l’any 1982, es va posar al capdavant de Radiocadena de RTVE, on va imposar una manera de fer ràdio innovadora, dinàmica i participativa.

La teva va ser la primera veu d’una nova emissora, que era a més la primera emissora que parlava en català després del franquisme. ¿Ho vas viure aleshores com un fet històric?

Sí que ho vaig viure com un fet històric, però és que estàvem vivint fets històrics de gran transcendència: el retorn de l’exili de personalitats com Josep Tarradellas, el retorn de les despulles de Pau Casals, l’eufòria de la societat civil... Tot això ho vam cobrir des del carrer, estàvem tot el dia al carrer. Era una època de molta il·lusió, de mobilitzacions, de vagues al Baix Llobregat. Ràdio 4 va ser un fenomen per a la gent que estimava la llengua i la cultura catalanes, i al carrer molts ens animaven. L’emissora va néixer com un instrument de la Transició, però també va portar la Transició a Ràdio Nacional d’Espanya.

¿En quin sentit?

RNE era llavors franquisme total. I Ràdio 4, que s’inaugurava dos dies abans del referèndum de la reforma política, comportava un canvi d’aires, deixar enrere l’ ancienne régime, una transició que vam portar els professionals, molts de comarques, als quals ens van venir a buscar per posar en marxa la nova emissora, ja que a RNE gairebé ningú sabia català.

¿Va ser difícil la convivència amb els professionals de l’època franquista?

No ho va ser tant a nivell ideològic, com pel fet que de cop van arribar uns nouvinguts que ocupaven els estudis de gravació i utilitzaven la infraestructura per preparar els programes. A nivell ideològic havíem definit dues zones a la redacció: la zona nacional i la nacionalista, que no volia dir independentista, perquè en aquella època la reivindicació no era independència sinó llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Sí que és cert que en la zona nacional hi havia professionals molt vinculats amb la policia i fins i tot hi havia algú que portava pistola.

¿Vau patir alguna mena de censura?

Sí que hi va haver algun episodi de censura, però també és cert que se’ns donava força llibertat per fer el que volguéssim, perquè Ràdio 4 no era considerada una emissora, sinó un programa dins de RNE. Berto Romero, que a principis dels 2000 hi va fer un programa trencador per a l’època, una mena de Polònia en versió ràdio, reconeixia fa poc que mai no ha tingut tanta llibertat com a Ràdio 4.

Després de 40 anys sense cap mitjà radiofònic en català, l’ús de la llengua a Ràdio 4 va generar un debat.

La llengua va ser un cavall de batalla molt important. En ràdio, una programació en català durant tot el dia no existia. Recordo un article a l’ Avui en què es proposava que, en lloc de locutors, a Ràdio 4 hi havien de treballar professors de català. Després de tants anys de dictadura, en què el català estava perseguit, poca gent parlava correctament el català i es deien molts barbarismes. Nosaltres vam apostar pel que en vam dir la tercera via : utilitzar un català correcte, però sense ser massa acadèmic, sinó proper al que es parlava al carrer.

Has sigut subdirector de RNE a Catalunya, director de Radiocadena a les Balears, editor i presentador de TVE, entre altres càrrecs fora de Girona, però sempre has dit que on més t’has realitzat professionalment és en aquesta ciutat. Per què?

Sí. Després de treballar a Ràdio Barcelona i d’haver voltat molt de territori buscava un lloc per realitzar-me professionalment . I vaig anar a Girona, on la ràdio estava per fer. Els informatius brillaven per la seva absència i l’únic que es feia era llegir al peu de la lletra les notes de premsa que enviaven el Govern Civil o altres institucions. De l’any 82 al 88, a Radiocadena vaig aglutinar un equip de professionals joves, amb moltes ganes de fer coses, i vam fer una ràdio innovadora, fresca i de molta qualitat. Ens deixaven fer molt, érem gairebé una emissora autogestionada. Des de Madrid consideraven que estava “ en una esquina de España ”, com volent dir que no em controlaven gaire el que feia.

Amb 71 anys continues en actiu, i a Ràdio 4, que sobreviu malgrat les retallades de pressupost i de plantilla.

Potser sóc una rara avis, pel fet de continuar actiu, però en aquests moments tinc encara moltes ganes de fer coses i molta empenta. A Ràdio 4 em va enganxar un ERO, però em pagaven igualment i jo volia continuar treballant. No em deixaven fer-ho, però vaig remenar cel i terra fins que finalment em van dir que ja podia tornar. I vaig tornar amb el programa Plaça Gran, l’any 2012, que em permet fer el tipus de ràdio que m’agrada: la ràdio de proximitat, la que mai trepitja els estudis, la que es fa al territori. És un programa d’artesania, perquè jo el dirigeixo, l’edito, el presento, el munto i l’envio.

¿Què canviaries de la ràdio que es fa avui?

M’agradaria acabar amb la centralització, i en aquest sentit estic treballant en un estudi per al Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Cal evitar, per exemple, que una emissora digui: “A Barcelona tenim 20 graus de temperatura i a Olot en tenen 16”. El missatge radiofònic ha d’evitar jerarquies com aquesta.