Isa Campo: “En moltes fitxes de ‘La propera pell’, o no la dirigeixo jo o el meu nom està mal escrit”

Isa Campo (1975) és guionista, realitzadora, productora i professora de direcció cinematogràfica a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha escrit la majoria dels llargmetratges de ficció i documentals d’Isaki Lacuesta, la seva parella, amb qui viu a la vall de Sant Daniel (Girona). Recentment ha estrenat La propera pell, la primera pel·lícula que ha escrit i també dirigit, juntament amb Lacuesta. El film, que encara es pot veure a les sales de cinema, és un drama intrigant i angoixant que reflexiona sobre la identitat. La interpreten Àlex Monner, Emma Suárez i Sergi López. Ha rebut crítiques excel·lents i els premis a la millor direcció i millor actriu al Festival de Cinema de Màlaga.

Com valoren la nova pel·lícula, n’estan satisfets?

La veritat és que estem molt contents. Vam arribar a Màlaga sense distribuïdor i, després de les primeres reaccions del públic i de la crítica, que van ser boníssimes, ens van començar a trucar diverses distribuïdores, abans fins i tot que se celebressin els premis. Vam venir sense distribuïdor i vam marxar de Màlaga amb més de trenta còpies, que és una barbaritat! No hi estem acostumats.

Les crítiques han sigut molt positives. I han destacat les interpretacions d’Àlex Monner, Sergi López i Emma Suárez. Com ha sigut treballar amb ells?

L’Emma ve de fer la pel·lícula de l’Almodóvar, està en ratxa! Treballar amb tots ells ha sigut espectacular. A l’Isaki i a mi ens agrada reescriure el guió en funció dels assajos i ells es van adaptar molt bé a aquesta manera de treballar. A més, vam tenir la sort que tots els actors tenien molta disponibilitat i això ens va permetre assajar sempre a les localitzacions reals. Normalment, l’agenda dels actors sempre marca el calendari del rodatge i, en el nostre cas, només vam haver de preocupar-nos de les condicions meteorològiques.

És la primera vegada que s’endinsen en un drama familiar i en un thriller psicològic.

Efectivament. La pel·lícula que s’hi assembla més és segurament Los condenados (2009), però La propera pell és més emocional, més propera; l’espectador empatitza més amb els personatges.

Va ser idea seva o de l’Isaki?

Aquest era un projecte que tenia en ment l’Isaki fa molt de temps. El va començar a escriure el 2003, però va estar un temps fora i vaig començar a ajudar-lo a escriure. Jo no havia escrit mai, però a partir de llavors, hem treballat sempre junts. Va ser el primer projecte que vam compartir. Des del primer moment ja vam concebre el film perquè el protagonitzés l’Emma Suárez: li vam ensenyar el guió el 2006, el va acceptar i vam estar en contacte fins que finalment vam poder començar a rodar el 2014. Vam tardar tant a començar el rodatge perquè en un inici el productor no va poder tirar endavant el projecte i durant tots aquests anys nosaltres també ens hem ficat en molts altres projectes.

Quin canvi ha suposat participar en la direcció?

La veritat és que pràcticament no ha canviat res. Sóc una guionista peculiar: en funció dels assajos vaig reescrivint el guió, i, per tant, també dirigeixo els actors. A més, m’agrada anar a les prèvies i al rodatge, i també participar en la postproducció de la pel·lícula. Després de tants anys treballant conjuntament amb l’Isaki, vam decidir fer La propera pell, ara ja sí, totalment junts de manera explícita.

I també són productors de la pel·lícula. ¿Això és una facilitat o complica les coses?

És molt complicat ser director i productor alhora; passes bona part del procés de creació pensant en la producció més que no pas en qüestions estrictament cinematogràfiques. Tanmateix, això també té els seus avantatges: vigiles més amb el pressupost, n’ets més conscient. Estem associats, però, amb dos productors més. Ara, amb la crisi, de tres productors en fem un.

A partir de l’èxit de la pel·lícula, comencen ja a recuperar la inversió?

Tot i que hem intentat ajustar al màxim el pressupost, la pel·lícula ens ha costat aproximadament 1.300.000 euros. De mica en mica, ho estem començant a recuperar. Està funcionant molt bé a les sales: a Girona, a Barcelona, i també a Saragossa, potser perquè vam gravar al Pirineu aragonès, i també a Madrid, tant la versió original com la doblada. I encara estarà alguns dies més en cartellera. És la primera vegada que aguantem tant amb una de les nostres pel·lícules! A més, estem molt contents perquè Netflix està a punt de comprar-nos la pel·lícula, només falta la firma.

Tot i que el nombre de directores de cinema és cada vegada més important, ¿creu que el cinema és encara també un sector masclista?

Completament. Si busques la pel·lícula, en la meitat de fitxes tècniques jo no la dirigeixo, i a la resta, el meu nom hi apareix però mal escrit. Primer pensava que era perquè l’Isaki ja havia dirigit set pel·lícules, però no… Tots els focus l’apunten sempre a ell. Si jo fos un tiarro d’un metre vuitanta segur que em prestarien més atenció. I també existeix l’altre extrem, alguns que diuen: “L’Isaki, fins que no s’ha ajuntat amb l’Isa, feia coses molt estranyes…” Desgraciadament, la normalització absoluta sembla impossible.

Com és l’experiència de treballar i compartir projectes en parella?

Realment ens entenem molt bé, ens assemblem molt, a penes hi ha discrepàncies. Tot ho fem per consens. L’única diferència és, potser, que quan hi ha problemes o alguna cosa no funciona en el rodatge, l’Isaki intenta solucionar-ho a través de la càmera, i jo miro sempre cap als actors, així que ens complementem molt bé.

Ara marxen cap a Sevilla...

Sí, ens han convidat al Festival de Cine de Sevilla. Hi anem a fer una conferència i a més ens donen un premi per la nostra trajectòria.