Intermediació
Voldria des d’aquí felicitar el filantrop que es va prendre la molèstia, abans de l’estiu, d’anar a la cala de l’Ametller, encimentar un seient a la roca i clavar-hi una plaqueta metàl·lica amb aquestes paraules: “Lloc on descansa el guerrer i on pot reflexionar el savi”. Fa anys, a pocs metres, un altre romàntic ja va fer saber al món la importància històrica de la cala i també va encimentar al granit una làpida de cementiri que més o menys deia, en lletra gran i cal·ligràfica: “En este maravilloso lugar me enamoré de…” i la data i el dibuix d’una lluna. Ara algú ha arrencat la làpida, segurament el romàntic ja no està tan enamorat, però ha deixat el granit malmès pels segles dels segles.
Al setembre, amb el cel esbandit, la llum que travessa l’aigua és més neta i fa la mar molt més transparent. La cala torna a ser dels autòctons, inclosos els gavians, que hi han tornat com d’unes vacances forçades. En pocs dies s’hi ha fet tant de peix que els bancs de purpurina, posant el cap a l’aigua, semblen oliveres vistes des de dalt, amb els milers de fulles platejades dels peixos. La mar plana s’ha omplert de silencis, han aparcat la merda de les motos aquàtiques que molestaven tothom i amb prou feines passa un veler.
Aquest estiu m’hi he banyat cada dia a les vuit del matí, quan no hi havia ni una ànima. Algun cop, però, pel que fos, he hagut d’anar-hi més tard. Després del tancament pandèmic, aquest estiu la gent ha buscat el contacte amb la natura i, doncs, els camins que baixen a la cala estaven més plens de brutícia que mai: bosses, compreses, tovallons, ampolles i peles de fruita. A la cala, però, la sorpresa ha sigut el moviment que hi havia passades les boies grogues que delimiten la zona de bany. Boies ençà, quatre gats. Boies enllà, llanxes, iots, barques, catamarans, motos d’aigua infernals, tribus de piragües, corrues de taules de paddle surf, submarinistes amb la boia vermella… Però no nedava ningú, com si nedar fos de pobres. Gent pescant, centenars d’escaladors penjats i fent cua a la via ferrata de la cala del Molí -on també han clavat uns ferros al cim, perquè ningú respecta les roques: últimament ja hi pinten grafitis -, i avionetes passant pel cel, i helicòpters, i tothom, absolutament tothom i tota l’estona, fent-se fotos amb el mòbil -n’hi havia uns que es filmaven des de la barca amb un dron.
“La gent ja no neda”, vaig comentar-li a un amic. “Ja no ens sabem relacionar directament amb la natura i necessitem intermediaris,” va contestar-me, i fa dies que hi penso, perquè trobo que tenia tota la raó.
