Imma Puigcorbé: “Amanyago i poso nom a tots els vedells, fins i tot als que van a l’escorxador”

“Tot el dia amb el coi de mòbil! Fes alguna cosa de profit i rasca’m”. És la frase que, en un dels seus nombrosos tuits, la Imma atribueix al vedell de la seva granja que apareix fotografiat en la piulada. La Imma admet que sí, que potser en fa un gra massa portant sempre el mòbil a sobre, a punt per fotografiar les seves vaques i vedells, per explicar a les xarxes que necessita fer-los festes tot i que el que volen els animals és que els doni menjar, per revelar que ha passat mala nit patint per si no haurà anat bé la cirurgia que li ha practicat a un dels animals, per reivindicar el paper de la dona a la pagesia, per dir que tenir cura del bestiar requereix ser-hi 24 hores al dia els 365 dies de l’any i que malgrat tot adora la feina. I també per advertir que si l’han d’estimar, que ho facin quan va “despentinada, emmerdada i faci tuf de vaca”, perquè és quan ella és més feliç. Té 33 anys, és veterinària i ramadera i treballa a l’explotació familiar Mas El Lladré de les Llosses, al Ripollès, des del març de l’any passat.

¿El mòbil contribueix a donar sentit a la teva feina?

L’utilitzo molt, massa, a vegades m’he de dir a mi mateixa que prou, però és que porto les xarxes socials de la nostra explotació! A nosaltres ens agrada explicar què fem i com ho fem, i utilitzem les xarxes per mostrar-ho i per fer pedagogia del món rural. Jo ho faig sobretot des del compte de Twitter del Mas i des del meu. El camp està massa distanciat de la ciutat, físicament, culturalment, a tots nivells, i donant a conèixer i reivindicant la nostra feina a les xarxes socials podem contribuir a escurçar aquesta distància. És el que fem des de Pagesos GPS. La majoria som joves, i una bona part som dones, que som encara poques, però estem molt unides perquè tenim problemes semblants, com haver de demostrar que som capaces de portar una explotació ramadera sense cap figura masculina.

Tot i que admets la duresa de la feina de ramadera, en els teus tuits en transmets una imatge molt atractiva i et defineixes sovint com una “pagesa feliç”.

Jo sempre dic que la bellesa depèn dels ulls que la veuen, depèn d’un mateix. Cada dia al matí t’has de llevar i t’has de dir que avui serà un bon dia. Hi has de posar de part teva. A mi m’encanta estar amb els meus animals, tenir-ne cura, llevar-me al matí, quan encara no ha clarejat, i gaudir de la immensitat del cel estrellat i de la sortida del sol. És cert que és una feina dura, i és important que tinguis temps per a tu, per socialitzar-te, perquè, si no, et tanques en aquest món i no veus res més que això, i pot ser fins i tot malaltís. Per això sovint m’obligo a sortir, a anar a sopar amb els amics, tot i estar cansada de treballar tot el dia.

Sovint parles de la solitud que comporta aquesta feina.

Sí que passo moltes hores sola, ¿però la solitud per què ha de ser dolenta? Al final, un se sent sol perquè vol.

Et declares “addicta” al trail running. ¿Després d’una jornada a la granja et queden forces per anar a córrer?

Sí, perquè és una activitat diferent. Soc un nervi i el moment de córrer per la muntanya és el meu moment, em calço les vambes i la meva ment es dissipa, penso en mil coses, i m’agrada gaudir del paisatge.

Ets veterinària, però exercir a l’explotació familiar al Mas El Lladré no va ser la teva primera opció. Per què?

Em feia respecte treballar a casa, el pare té el seu caràcter i a vegades xoquem [riu], per això vaig optar per començar a treballar de veterinària de vaques a la zona de Girona i després a la plana de Vic. Ho vaig fer durant quatre anys, fins que el març passat, amb el confinament domiciliari, vaig veure clar que si no em posava en el negoci familiar hi havia el risc que se n’anés a l’aigua. El 70% dels productes que venem (derivats làctics i carn) ens els compraven els restaurants de la comarca, i al tancar, d’un dia per l’altre, tota la nostra producció va quedar a les cambres frigorífiques. Els pares són grans i la meva germana, que està en el negoci, es trobava sola. Vaig decidir posar-m’hi. Tenia clar que l’única manera de tirar endavant era reinventar-nos.

Com?

Començant a vendre per internet. I va funcionar. Ara encara hi ha molts restaurants de la zona que estan tancats, perquè viuen del turisme, i ara no n’hi ha. I ens salva la venda per internet: venem a tot Catalunya, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona. Vam obrir un compte a Twitter i va ser un boom.

Cecília, Independència, Mamut... Als teus animals els poses nom, els retrates quan els amanyagues, quan els poses la manta tèrmica tot just néixer... Tot i això, no t’has escapat de les crítiques dels animalistes.

Els amanyago perquè jo ho necessito, és la meva manera de mostrar-los que els estimo, tot i que sé que ells no ho necessiten. Els cuidem i garantim el seu benestar. Als animalistes que ens han criticat els he convidat a venir a la granja perquè vegin com treballem. Que et diguin que no ja deixa clar el seu tarannà poc dialogant. La majoria d’imatges que divulguen són de granges intensives, moltes són americanes o de països orientals. No estic d’acord que entrin, infringint la llei, a les explotacions d’aquí, i sempre vagin a les petites perquè saben que a les grans tenen les de perdre. Els ramaders d’aquí no som perfectes, però la gran majoria ho fem bé. Ara, el que no es pot fer és humanitzar els animals, com pretenen aquests grups animalistes.

Tot i procurar pel seu benestar, saps que al final seran sacrificats. ¿Et crea alguna contradicció?

No és fàcil carregar un vedell al remolc quan ha d’anar a l’escorxador. I entenc que hi hagi gent que no vulgui menjar carn. Però ho he viscut així tota la vida, estic tranquil·la perquè sé que tota la seva vida l’animal ha estat ben cuidat. Els poso nom, els amanyago i els tracto a tots igual, fins i tot els mascles que aniran a escorxador. Les femelles, moltes es quedaran a la granja.