TRADICIONS POPULARS

50 anys de les havaneres de Calella

La famosa cantada va començar a porta tancada, sense públic, i fins al tercer any no va tenir escenari

01. La cantada vista des d’una barca. 02. Josep Bastons, Rosa Gelpí, Sílvia Beleña i Oriol Oller. 03. Edició de l’any 1971. 04. A Cala Estreta, l’agost del 1944, amb Josep Puig, l’Hermós, i Josep Esteva, es Blau.
David Parreño Mont
30/06/2016
5 min

GironaPoc s’haurien imaginat els assistents i organitzadors de la primera cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell que com a mínim cinquanta anys més tard es continuaria representant. El que va començar gairebé com un acte a porta tancada ha acabat sent un acte massiu seguit arreu de Catalunya. Enguany, a més, s’han instal·lat quatre pantalles gegants en diversos punts del país per seguir la cinquantena edició.

La primera cantada, però, no va tenir gaire públic. Sobretot arran de la mort del mític cantaire i pescador calellenc Josep Bofill, més conegut com a Pepet Gilet, diversos prohoms locals com Francesc Alsius i Frederic Martí van veure que aquella tradició s’estava perdent i que calia recuperar i divulgar l’havanera. Per això, el 1966 van editar el llibre Calella de Palafrugell i les havaneres -que ha reeditat aquest any la Fundació Ernest Morató- i després van organitzar una cantada de petit format a la taverna de Can Batlle.

Reclam turístic

L’any següent la cantada ja va sortir al carrer i a partir de 1968 es va fer damunt d’un escenari. Rosa Gelpí, actual propietària d’un restaurant a les Voltes de Calella, va presentar l’acte aquestes dues edicions inicials. Ho feia en cinc idiomes, un fet que demostra la voluntat des de bon començament que l’espectacle arribés als primers estiuejants de la Costa Brava i fos un reclam per a la localitat baixempordanesa. El 1969 la cantada es va traslladar a la plaça del Port Bo, la seva ubicació actual.

Incorporació del català

Durant els primers anys les cançons eren en castellà, i no va ser fins més endavant que es va incorporar el català gràcies a les obres d’Ortega Monasterio, autor de la popular havanera El meu avi. Un altre compositor clau és Josep Bastons, actualment jubilat i autor de peces com Mariner de terra endins i Lola, la tavernera, que conformen el repertori de molts grups d’havaneres.

Bastons, que ha estat involucrat en la cantada des del 1974, està content de veure que l’espectacle arriba als cinquanta anys i creu que l’havanera viu un bon moment. En els últims anys han sorgit a comptagotes noves vocacions com Els Cremats -una banda que ha fet un gir cap al pop amb ritmes cubans-, el grup femení Les Anxovetes o el jove duet Xicranda. “La clau de l’èxit és el seu caràcter popular, ja que qualsevol la pot cantar sense ser un gran músic”, afirma. Ho exemplifica amb el fet que quan va a un sopar sempre li demanen que porti la guitarra per cantar entre tots.

En directe per TV3

Qui també ha viscut la cantada durant molts anys és la seva coordinadora, Sílvia Beleña, que amb més de trenta cantades a l’esquena remarca la importància de la retransmissió en directe per TV3 i la projecció de la Costa Brava que dóna la cantada. Beleña encara recorda quan va començar a fer pràctiques l’any 1990 posant cadires de fusta per als espectadors o aguantant el paraigua a un músic en una cantada sota la pluja.

Unes havaneres poc cubanes

“Per a l’havanera que es canta aquí, Cuba queda molt lluny”. Aquesta afirmació del musicòleg Oriol Oller, comissari de l’exposició sobre els cinquanta anys de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell, pot sorprendre perquè el relat sobre les havaneres s’ha basat en el seu origen cubà. Certament, el gènere va néixer a l’Havana com una barreja entre ritmes europeus i caribenys, i per tant l’empremta i la singularitat són del país caribeny. Tot i això, des de la independència de Cuba fa més de cent anys, molts altres ritmes van escombrar l’havanera. En canvi, aquí s’ha conservat. Els motius, segons Oller, cal buscar-los en l’ambient pescador i taper.

Oriol Oller recorda que s’acostumava a cantar molt a principis de segle, sobretot en estones de lleure. A Palafrugell, els cantaires d’havaneres s’ajuntaven a les tavernes i els orfeons de la vila. A aquest factor se li ha de sumar el fet que el gremi taper afavoria molt la sobretaula i el cant popular de l’havanera. El periodista i escriptor Xavier Febrés posa, a més, l’accent en la popularitat de la sarsuela. L’havanera va ser el “vehicle privilegiat” del teatre musical de l’època en una època en què no existien ni els discos ni la ràdio.

Eliminar discursos masclistes

La cantada d’havaneres ha arribat als cinquanta anys, i ara el musicòleg Oriol Oller proposa una renovació de les lletres en matèria de gènere i de raça d’algunes cançons. Oller creu que estan repetint discursos “extemporanis” que contribueixen a perpetuar models masclistes. Per la seva banda, el periodista Xavier Febrés lamenta que l’havanera “s’ha fusionat poc amb altres ritmes de la nostra època”.

Convivència amb els veïns

La il·lusió i interès que desperta la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell arreu del país a vegades no és la mateixa que viuen els veïns del poble. Alguns establiments de Calella, sobretot els més propers al Port Bo, es queixen que la cantada els perjudica perquè la instal·lació de l’escenari i de la graderia a la mateixa platja foragita alguns turistes durant els dies de la cantada. Des de l’organització, però, asseguren que intenten reduir l’impacte del muntatge i remarquen que la imatge que projecta la cantada permet atraure visitants al municipi.

Massa mediàtica

Xavier Febrés lamenta que la cantada s’hagi convertit en un “producte turístic estacionalitzat”, semblant a altres campanyes anuals de promoció turística. Aquesta circumstància, segons el periodista, provoca que s’hagi generat “massa desproporció” entre l’impacte mediàtic que té la cantada un dia d’estiu i la pràctica real de l’havanera al llarg de l’any. Per això considera que l’acte de la platja s’ha desconnectat de l’origen i que aquella havanera dels cantaires populars que volien salvar els organitzadors de la pionera cantada de Calella, l’any 1966, sobreviu avui en petites cantades privades a l’hivern i en sobretaules d’àpats entre amics.

Rèpliques a diversos auditoris de Catalunya i una exposició al Palau Robert

Cinquanta accions per celebrar els cinquanta anys. L’Ajuntament de Palafrugell i la Generalitat han organitzat tot d’activitats fins al juliol de l’any vinent amb motiu de l’efemèride. La mateixa cantada d’aquest dissabte serà especial, amb els grups Port Bo, Peix Fregit i Bergantí i amb Sílvia Pérez Cruz, que tornarà a pujar a l’escenari de la cantada després de l’emotiva actuació del 2011 en homenatge al seu pare, Castor Pérez. A més de la cantada, aquest cap de setmana es farà a Calella un festival pensat per atreure públic més jove i familiar, amb concerts gratuïts de Sara Pi, Unión Habanera, Judit Neddermann, Sanjosex i Pau Alabajos. Així mateix, es col·locaran pantalles grans per veure la cantada d’aquest dissabte a Puigcerdà, Tortosa, Lleida. i Sant Feliu de Llobregat. La cantada també es reproduirà al setembre i a l’octubre al Palau de la Música, a l’Auditori de Girona, al Teatre Ateneu de Tàrrega i a l’Auditori Pau Casals del Vendrell. Aquestes rèpliques volen mantenir un format similar al de la cantada de Calella, amb la qual cosa hi actuaran tres grups empordanesos, a banda d’un grup del territori amfitrió. Fins al 25 d’agost es pot veure al Palau Robert una exposició sobre els 50 anys de les havaneres de Calella, amb textos i fotografies histò- riques i actuals. El seu comissari, el musicòleg Oriol Oller, l’ha plantejat com un “recorregut històric” amb el rerefons del canvi de model i econò- mic que ha viscut aquest poble en els últims cinquanta anys. L’exposició, que viatjarà a Girona, Perpinyà i Palafrugell, ha comptat amb la recerca del fotògraf Lluís Maimí i amb la col·laboració de l’Arxiu Municipal de Palafrugell.

stats