"Soc gitano català"

Canta en Sicus Carbonell: “Pel 1425, arribem a Perpinyà, amb carros i cavalls, a Catalunya ens vàrem quedar. (…) Soc, soc, soc gitano català”. Lluny de posar en qüestió la data que canta Sabor de Gràcia, la Lola Hernández explica, en un treball de classe, que va ser l’any 1425 quan Alfons el Magnànim va donar un salconduit al romaní Joan, comte de l’Egipte Menor, per creuar les terres de la corona d’Aragó. Joan “l’egipcià” i els qui l’acompanyaven, entre dotze i un centenar de persones, pelegrinaven des del centre d’Europa cap a la capital compostel·lana, després de passar per Roma. Els egipcians, com se’ls va conèixer durant bona part de l’Edat Mitjana, fins a derivar en gitanos, van acceptar sense gaires problemes el mite adjudicat del seu origen, lligat a la Mediterrània oriental. Aquesta va ser, com la de molts altres pobles del món, la seva arribada a terres catalanes. I aquest va ser, com no ha passat amb gaires pobles, un llarg peregrinatge d’estigmatització, persecució, incomprensió i anhel d’extermini per part d’un territori poc acostumat a acceptar les diferències.

Per això, tot i ser un poble de cultura alegre i despreocupada, plena de matisos enriquits per una tradició nòmada, la necessitat de supervivència els ha convertit sovint en un poble aïllat i suspicaç. De vegades, encara que no ho sembli, un poble emprenyat. Això ens ho recorda la Maria, la germana de la Lola, que a sota d’un somriure deliciós admet amagar una contínua sensació d’estar enfadada. “És que sempre ens assenyalen. Sempre ens miren malament”. En Lolo Hernández, pare de la Lola, la Maria, la Lucia i l’Amaya, somriu. És, com diu ell mateix, un gitanet gros i de pell fosca. Però a sota del somriure tímid admet també viure emprenyat. “Els paios sempre dubten quan han de fer negoci i llegeixen que l’adreça del contracte és de Font de la Pólvora. Això és racisme. Si jo fos paio no dubtarien. Però com que soc gitano ja he de ser un lladre i un estafador. Com si no hi hagués lladres i estafadors paios!”.

La Maria manté el cap abaixat. No li agrada que ni els mateixos gitanos facin servir expressions aparentment afectuoses com la que el seu pare fa servir. No li agrada sentir la paraula gitanet o gitaneta. Creu que és una manera de rebaixar un insult massa habitual. La Lola explica que no fa pas gaire, en una botiga va sentir com unes noies es queixaven que la roba que s’estaven emprovant els feia semblar “unes gitanes”. Ofesa, com no podria ser de cap altra manera, va demanar explicacions. “No hem evolucionat gens. Com pot ser que en ple segle XXI encara siguem tan racistes?”, argumenta molt enfadada la Maria. I la seva germana afegeix: “Les joves gitanes tenim molts problemes per ser tractades amb igualtat d’oportunitats quan volem accedir a una feina o estudiar. Quan veuen que vius a Font de la Pólvora en el teu currículum ja no volen saber res de tu, encara que siguis la millor”.

La mare, la Marta Zambudio, coneguda activista en la defensa pels drets de tot el sector Est de Girona, mira, escolta i intervé poc. Amb barreja d’orgull i ràbia, sent com la seva família desgrana una realitat que passa a la Font de la Pólvora de Girona, però que es repeteix a tots els barris gitanos de les comarques gironines. La Marta és paia. Això no obstant, el poble gitano és el seu. D’ençà que es va casar amb en Lolo, la família dels Hernández Amador és la seva. “Això és casa meva. Són la meva gent. És el meu poble. I tots som gironins. No és més gironí algú que visqui al barri vell que algú nascut a Font de la Pólvora.”

La Lola explica més coses. “Avui moltes tradicions s’estan perdent. Només uns quants ho mantenen”. Ella mateixa va demanar a la seva àvia que li ensenyés a fer cistells de vímet, el que sempre havia fet la família. Amb disset anys se li il·lumina la cara quan ho explica amb orgull: “Ens deien els canasteros, perquè érem nòmades que paràvem a la vora dels rius per agafar vímet i fer cistells que veníem als mercats dels pobles on ens aturàvem”. Parla en primera persona com si ella hagués viscut la vida dels seus avis. La tradició oral del poble gitano és forta i sòlida. Emocionada, continua: “Uns feien cistells, d’altres eren llauners. Tots els gitanos catalans eren nòmades, anaven d’un lloc a l’altre”. I en Lolo afegeix: “Els meus pares quan no feien cistells tractaven amb cavalls, en compraven i venien. Era una vida perfecta. El sostre era el cel. No vivien en un lloc concret, vivien en el món”.

La Font de la Pólvora, estigmatitzada

Girona, els gironins, no coneixen la Font de la Pólvora. Com explica en Jaume Sanabras, president de la Fundació Girona Est, el barri sencer és un espai preciós, un racó privilegiat del municipi. Però és una de les zones més estigmatitzades del país. Els gironins només coneixen del sector el que diuen els diaris i les converses de bar: els problemes amb la llum, les plantacions domèstiques de cànnabis i poca cosa més. Ningú no puja fins al sector Est per por que li robin la cartera o les rodes del cotxe. Sanabras admet que, a part de donar oportunitats a les noves generacions, la vocació de la fundació és la d’acostar el barri a la ciutat i la ciutat al barri, a través d’accions concretes. “L’entorn del sector Est és ideal per a l’esport i el lleure a l’aire lliure. Font de la Pólvora és la porta gironina a les Gavarres”. Des de fa ja un temps en Sanabras i el seu equip promouen, entre altres projectes, l’esport i la cultura entre els més joves del sector i, des de fa poc, un programa de mentoratge pedagògic. “És un treball de fons. Fins d’aquí a trenta anys no en veurem els efectes reals”.

Únic regidor gitano

Que la presència del poble gitano a les comarques gironines recull una història de vora de sis-cents anys ho defensa en Joselín. José Castellón és el primer, i de moment únic regidor d’ètnia gitana de la demarcació de Girona. En Joselín, com tothom l’anomena, és un personatge conegut al barri dels gitanos de Figueres, Sant Joan. Explica que el 1425, quan el Magnànim va concedir el salconduit a Joan l’egipcià, uns quants gitanos ja es van quedar a Figueres. El Garrigal, els Caputxins, el Firal dels burros i la plaça del Gra de la capital empordanesa estan estretament associats a la memòria del trànsit al sedentarisme que va fer aquest poble nòmada. Juan Borja, el Tio Cuco, un dels patriarques més respectats al barri, és dels últims andarríos que recorda la vida traginera. Com altres famílies de la comarca, a poc a poc van anar adoptant els costums dels caseros, aquells que anhelaven viure en una construcció d’obra més que en una carreta o a cel ras.

En Joselín té molt clars alguns dels reptes que cal encarar per facilitar la vida futura dels més joves. Detalla que l’escola del barri, la Pous i Pagès, abans era un espai integrador i divers. Hi feien classe gitanos i paios en bona convivència. Ara, assegura, només hi van gitanos, que no es tracten des de menuts amb joves d’altres cultures. “Què es troben quan arriben a l’institut? Que el contrast és molt bèstia. Només coneixen la cultura i els costums gitanos, i han d’intentar sobreviure en un espai d’hàbits que desconeixen. És molt senzill relacionar-se amb qui coneixes. Així que tornen a buscar el refugi del barri”. El repte és enorme. “Si perdem les arrels, deixem de ser gitanos”, diu. “Com conservar les arrels i al mateix temps sentir que formem part de la mateixa ciutat que els paios?”

En Joselín i els companys que ha convocat per explicar-se reconeixen un altre repte important. “Els joves gitanos es casen molt joves. I de seguida arriba mainada. En comptes d’estudiar opten per buscar feina. Sovint, per manca de formació, la busquen en l’entorn conegut per la família: els mercats ambulants. Però els mercats donen per al que donen. Les parades cada cop són més petites perquè se les han de repartir amb els pares i germans. Els ajuntaments no amplien els mercats. Abans hi havia l’alternativa de la ferralla. Tanmateix, ara a les empreses que han de desfer-se del que no volen, se’ls demana un certificat mediambiental que només poden donar empreses qualificades. És un desastre. Ens tanquen totes les portes.”

Els reunits admeten, com per desgràcia ja havien admès els parents de Font de la Pólvora, que existeix un profund racisme a la demarcació. Si una família gitana entra en una botiga a comprar, la seguretat privada no els treu els ulls de sobre. Només perquè són gitanos ja es pressuposa la seva tendència delictiva. Un tòpic que condiciona tot un univers relacional.

Respecte pels avis

Malgrat que aquesta estigmatització continua, en Juan Doya, net del famós gitano figuerenc pintat per Dalí, afirma que prefereix la llei gitana als costums dels paios. “Som més nobles, amb més valors. No aparquem la gent gran en una llar d’avis, com fan els paios. Els tractem amb dignitat a casa. Aquest respecte passa de pares a fills. Els paios això ho han perdut fa temps.”

La tossuderia d’un poble, d’una ètnia, per sobreviure més enllà de l’estigmatització, la persecució sistemàtica i els continus intents d’extermini, prenen entre els gitanos gironins un matís èpic. Una nova fornada de joves insisteix a trencar tòpics, revertint la seva formació en benefici del seu poble; tornant al lloc on han nascut per exercir una professió apresa a fora dels barris estigmatitzats. Fent servir la memòria cultural dels més vells com a palanca de canvi i de reivindicació, molts albiren un bri d’esperança. Com deia la Lola: “Jo un dia vull ser alcaldessa de Girona. La primera alcaldessa gitana gironina.”

Mentrestant, continua sonant en Sicus: “Soc, soc, soc gitano català”.