Girona, la Petita Talanga dels immigrants hondurenys

GironaTalanga és un municipi d’Hondures on, malgrat ser una ciutat, la majoria del carrers són camins sense asfaltar. Potser per això Talanga és coneguda com l’Indret del Fang. En aquest aspecte, i en molts altres, té poc a veure amb la Petita Talanga que hi ha a Catalunya. La Petita Talanga és el nom que donen a Girona i a la veïna Salt els hondurenys que s’hi han instal·lat per buscar-hi un futur millor que el que els oferia el seu país, on vivien en l’absoluta pobresa i atemorits per la delinqüència i les maras.

Els hondurenys de Girona han batejat la seva ciutat d’acollida com la Petita Talanga perquè la immensa majoria provenen d’aquest municipi, situat al departament de Francisco Morazán i a poc més de 50 quilòmetres de la capital, Tegucigalpa. L’efecte del boca-orella ha sigut aclaparador. Als primers que van venir els han seguit familiars directes, parents llunyans, veïns, coneguts... I d’aquesta manera ha anat creixent la població hondurenya instal·lada a Girona fins a convertir-se en el col·lectiu immigrant més nombrós (3.594 persones), per davant dels marroquins.

Segons l’Institut Català d’Estadística, al conjunt de les comarques gironines hi viuen gairebé 8.200 hondurenys. Però si hem de fer cas a la Federació d’Associacions Hondurenyes de Catalunya, les xifres són molt més elevades. Segons els seus comptes, en els quals inclouen els no empadronats, a la demarcació de Girona hi viuen més de 48.000 hondurenys, gairebé la meitat (el 45,7%) dels que hi ha a tot Catalunya.

Dones coratjoses

El col·lectiu d’hondurenys a Girona ha anat creixent de forma discreta, gairebé inadvertida, tant que gairebé ningú a la ciutat hauria assegurat que aquest és el grup immigrant més nombrós, com diuen les estadístiques. L’arribada de ciutadans d’aquest país centreamericà va començar amb la bonança econòmica dels anys 90, i va ser capitanejada, i ho continua sent, per dones coratjoses que van deixar el marit i fills de curta edat al seu país sabent que durant anys s’haurien de conformar a veure’ls créixer a través de la pantalla d’ordinador d’un locutori. Dones valentes que han travessat l’Atlàntic sense cap altre document que el passaport i que han sabut respondre amb convenciment quan els agents de les duanes aeroportuàries els han fet massa preguntes.

És el cas de la Marlen Cristina Caria, que va arribar a Girona el 2004, quan tenia 38 anys. A Hondures hi va deixar la seva parella i sis fills, el més petit una nena de 8 anys a la qual no ha pogut abraçar fins que ha complert els 18, quan ha vingut a viure a Girona amb la mare. Una dècada de separació que a la Marlen se li va fer eterna. Però no es penedeix d’haver marxat: “Va ser molt dur, vaig estar molts anys sense la meva família, però estic satisfeta perquè els vaig poder ajudar enviant-los diners”, diu la Marlen, que presideix l’Associació Social Cultural d’Hondures a Girona. En aquesta ciutat hi viu ara amb tres dels seus set fills, un dels quals ja va néixer aquí, i treballa fent feines de la llar en una casa, amb contracte laboral.

Tot i que va estar tres anys sense papers a Girona, es considera afortunada, perquè pocs mesos després d’arribar ja va trobar feina: s’ocupava de dues persones grans d’una mateixa família, una d’elles amb Alzheimer, i l’allotjaven a casa seva. El seu marit, de qui anys més tard se separaria, va arribar a Girona el 2005, però ell no va tenir tanta sort amb la feina.

Als homes hondurenys els és més difícil trobar feina a Girona. Per això la immigració hondurenya d’aquesta ciutat és essencialment femenina. “Per a l’home és millor anar als Estats Units. Allà tenen més oportunitats, tot i que el viatge per arribar-hi és molt més dur. Molts moren en l’intent: a vegades de gana, a vegades perquè viatgen sobre el sostre dels trens, i s’hi adormen i cauen daltabaix. Travessar Mèxic sense papers és molt perillós”, assegura la Marlen. El viatge cap a Girona és menys arriscat, però més d’alguna hondurenya ha sigut aturada pels agents de la duana i l’han retornat al seu país.

Però gairebé sempre hi ha un segon intent o més, els que calguin, perquè la necessitat de marxar d’Hondures és imperiosa. “Enyoro el meu país, però no hi vull tornar: no s’hi pot treballar, hi ha molta delinqüència i molta corrupció, fins i tot dins el mateix govern”, es lamenta la Marlen.

Pocs volen tornar a Hondures

Antonio Filiberto Flores és del mateix parer: “Amb la crisi alguns hondurenys han perdut la feina aquí, però al nostre país estaríem pitjor. Gairebé ningú vol tornar-hi”. Ell va arribar a Girona l’any 1999 per reunir-se amb la seva dona, que havia vingut uns mesos abans. Van trobar feina tots dos i van poder regularitzar la seva situació i portar els seus quatre fills. L’any 2008, però, ell va perdre la feina en una empresa de paqueteria i la seva dona també es va quedar a l’atur. El banc se’ls va quedar la casa que havien comprat a Caldes de Malavella perquè no podien pagar la hipoteca. Es van vendre el cotxe i van buscar un pis de lloguer. “No ens vam espantar i vam tornar a començar. Ara anem tirant, tots els fills treballen”, diu. Tenir la família reagrupada a Girona és un orgull per a l’Antonio, però també el satisfà enormement haver pogut ajudar molts hondurenys acabats d’arribar a la Petita Talanga a crear llaços entre ells perquè s’hi sentin ben acollits. Com a immigrant veterà (va ser dels primers a arribar), l’Antonio va impulsar la Liga Latina de Futbol, que avui ja té 12 equips, tots hondurenys excepte quatre. A l’estadi municipal de Salt i als jardins de la Coma-Cros s’hi disputen cada diumenge apassionats partits, que congreguen centenars de persones. També és mèrit de l’Antonio haver organitzat pensant en els hondurenys de Girona festivitats típiques del seu país, com ara la Fiesta de la Independencia Patria.

Cada 15 de setembre, dia en què els hondurenys celebren la independència d’Espanya, els immigrants d’aquest país es congregaven a la Devesa de Girona. Aquest any, però, la festa ha sortit del reclòs de la Devesa i s’ha fet visible a la ciutat. Dissabte passat (una setmana més tard del previst, per qüestions de permisos municipals) prop d’un miler d’hondurenys van sortir a desfilar per diversos carrers de Girona imitant el fastuós ceremonial que fan al seu país, amb bandes de música, palillonas (majorets) i nenes i nens amb vestits típics dels colors blau i blanc de la bandera hondurenya.

“És un dia molt especial”, confessa emocionat l’Antonio en sentir els crits de “ ¡Viva Honduras! ” dels que segueixen la desfilada. També és un dia especial per a José Baudilio, tot i que li hauria agradat compartir la festa amb la seva germana Gladis, que va venir a Girona abans que ell, ara fa onze anys, deixant cinc fills petits, però que va acabar tornant a la seva terra.

Trobar feina a Girona, sobretot des que va esclatar la crisi, és un repte difícil per als homes hondurenys. A les dones els és més fàcil aconseguir una ocupació (amb contracte laboral o sense) en domicilis particulars, fent feines de neteja o cuidant gent gran.

Però a Riudellots de la Selva, excepcionalment, els papers s’inverteixen: a l’escorxador Friselva, situat en aquesta població, hi han trobat feina quasi un centenar d’hondurenys, tots ells homes (sobre un total de 420 treballadors).

Els hondurenys que hi treballen avisen compatriotes seus quan s’ofereix un nou lloc de treball a l’escorxador. “Nosaltres estem contents amb ells i si compleixen els requisits els contractem”, afirmen fonts de Friselva.

L’empresa, a més, patrocina el Catrachos FC, un dels equips de futbol hondurenys de la Liga Latina de Girona. “Per a ells, el futbol és una passió i amb el nostre suport, pagant-los l’equipació, volem contribuir a fer que estiguin bé aquí”, indica una portaveu de l’empresa.