Girona supera oficialment per primer cop El llindar simbòlic dels 100.000 habitants

Girona“És una fita que acredita l’èxit de Girona i certifica que hem superat l’època de la crisi força millor que altres ciutats”, afirma l’alcaldessa, Marta Madrenas, en referència a les 100.266 persones empadronades en l’últim recompte oficial. Haver superat per primer cop la barrera dels 100.000 habitants tindrà d’entrada dos efectes pràctics: l’augment del nombre de regidors del ple municipal -en el pròxim mandat passaran de 25 a 27- i una pujada del 2% en l’IAE que es cobrarà, en epígrafs concrets, a una petita part de les 1.500 empreses que facturen més d’un milió d’euros. Per celebrar “la gran notícia” que, segons Madrenas, suposa ultrapassar un llindar fins fa poc inaccessible, l’Ajuntament ha engegat la campanya La força de 100 mil.

Un 22 per cent són estrangers

Maria Àngels Planas, regidora d’Hisenda i Règim Interior, ha informat que el 52% dels empadronats són dones, i el 48%, homes. Un 18% tenen de zero a quinze anys; un 67%, de setze a seixanta-quatre, i un 15%, més de seixanta-cinc. Un 40% provenen de Girona ciutat, un 15% de la resta de la demarcació, un 10% de Catalunya, un 13% de la resta d’Espanya i un 22% de la resta del món.

Reptes de futur

El geògraf Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, assenyala que assolir els 100.000 habitants “era una dada esperada i segurament hi hauríem arribat abans si no hagués estat per la crisi”. Al seu parer, és sobretot una fita simbòlica: “L’important en una ciutat no és el creixement quantitatiu per se, que també, sinó la qualitat d’aquest creixement. ¿Repercutirà en una millora dels serveis a la ciutadania, per exemple? ¿Podem assumir-lo en termes d’habitatge assequible i de qualitat?”, es pregunta. Sense desmarcar-se d’aquest punt de vista, l’escriptora Dolors Garcia Cornellà opina que arribar als 100.000 habitants no és només un fet simbòlic: “És un repte en tots els sentits. Caldrà veure com evoluciona el trànsit en uns carrers que no havien estat pensats per engolir tants vehicles, com s’unifiquen els barris, com i on es projecten nous centres educatius o nous centres assistencials, com es fa compatible la vida quotidiana de la ciutadania amb la presència constant i abundant de visitants. I com es fa, en definitiva, perquè no s’esvaeixi del tot aquella essència singular de ciutat petita i delicada ”.

En aquest sentit, el pensador Jordi Álvarez confessa: “Els que fa quatre dies vivíem en una Girona amb la meitat d’habitants enyorem quan pel carrer saludàvem tothom. Però també recordem amb desolació com de petita se’ns feia la ciutat quan arreu vèiem les mateixes cares. El drama d’ara és que els carrers no són el doble de grossos i, com que l’activitat humana es concentra allà mateix, la sensació d’atapeïment a voltes és angoixant. I més quan és car de trobar cares amigues. M’agradaria que, ara que els ingressos són superiors, l’Ajuntament invertís en una campanya de conscienciació perquè no fos malnotat que els desconeguts ens saludéssim afectuosament”, apunta en to de broma.

La cuinera Judit Guix tampoc no pensa que es pugui parlar d’una fita simbòlica. “És el resultat de l’esforç de moltes generacions i hi hem arribat amb calma. Hem crescut de mica en mica, sempre en la direcció d’uns valors vinculats a la cultura i a una convivència respectuosa. Arribar als cent mil en aquestes condicions és el gran reconeixement que ens podem fer”, assegura.

Ciutat més oberta i tolerant

En la mateixa línia, l’advocada Esther Paredes es mostra molt satisfeta pel canvi experimentat: “Girona és més oberta i tolerant, més interessant que abans; ha crescut amb gent de fora i els d’aquí també som més”. Paredes recorda quan anys enrere una germana seva va tornar a la ciutat després de viure una temporada a Anglaterra: “Anava a tot arreu amb bicicleta; en aquella època era molt extravagant, i ara, en canvi, tothom va amb bici i estem envoltats de ciclistes famosos. Som més, pensem diferent i tot això ens enriqueix”, emfasitza.

“La xifra assolida genera una mena d’equilibri entre oportunitats i qualitat de vida -apunta el fotògraf Claudi Valentí-. Si la ciutat és més gran hi haurà més oportunitats laborals, culturals i de progrés, amb un equilibri sa gràcies a la qualitat de vida que genera el fet de ser una ciutat moderadament petita”, afegeix. Amb tot, remarca que Girona “ de facto fa temps que supera els 100.000 habitants, perquè el que compta és l’àrea metropolitana”.

En qualsevol cas, la majoria de les persones consultades per l’ARA reben la notícia amb alegria. La traductora i intèrpret Ester Ribas, que resideix a Girona des de fa onze anys en companyia de la seva filla, diu: “Estem molt contentes d’haver contribuït a fer créixer la ciutat. Aquí s’hi viu molt bé. De vegades fins i tot em sap greu haver deixat de ser una nouvinguda; m’agradava molt quan la gent m’ho deia, en certa manera era com una benvinguda”, comenta.

Empenta i atractiu

La il·lustradora Laura Reixach, autora del llibre Girona a traç de llapis, pensa que els 100.000 habitants “són una xifra rodona, bonica”. “En una societat en què ens agrada comptar-ho tot, és ineludible que hi fem esment -assegura-. Té un component simbòlic, però alhora mostra que Girona és una ciutat viva, amb empenta i atractiu per residir-hi. Per tant, cal felicitar-nos per una mena de majoria d’edat, si és que aquesta fita pot emmarcar-se en un concepte com aquest”.

Les perspectives canvien, això segur. L’empresari i escriptor Josep Campmajó recorda que l’any 1944, quan es va inaugurar el Mercat del Lleó, “tothom deia que muntar un mercat municipal de producte fresc als afores estava condemnat al fracàs”. Setanta-cinc anys després, el mercat se situa al rovell de l’ou de Girona, “una ciutat d’acollida, de mescles, de diverses procedències, cultures i nacionalitats”, destaca Campmajó. “Allò que es deia abans de ser GTV [gironí de tota la vida], ara per ara és una mena de marca residual que no significa gaire res, i no és precisament el que ha fet gran la ciutat. Girona és una ciutat amb vocació humanística, com qualsevol de les grans ciutats europees”, resumeix.

“Créixer és bo per a la ciutat, sobretot per als negocis i comerços, sempre que es gestioni bé i es tingui controlat. Si els que arriben són persones bones, treballadores, amants de la pau, em sembla perfecte”, exposa el botiguer pakistanès Alí Hasrat. Més sintètic, el judoka georgià Temo Khachidze diu: “Com més gironins, millor”.

També hi ha, esclar, gironins a qui la xifra d’habitants assolida no fa ni fred ni calor. És el cas del treballador de banca Benjamí Marcé, convençut que la dada és purament anecdòtica. “És lògic que sigui així, perquè la població va augmentant i, a més, moltes persones se’n van dels pobles per anar a la ciutat. Si tenim en compte que al cap i a la fi Girona és un bon lloc per viure, el més normal és que creixi la població”. A la professora de música Judit Giralt li és “del tot indiferent que Girona tingui 100.000 habitants o 50.000 o 150.000”. “L’únic que m’interessa és que siguin bona gent i que la ciutat ofereixi prous eines perquè tothom hi pugui viure feliç i desenvolupar-hi els seus interessos”.