La Girona monàrquica a la via pública

GironaLa toponímia urbana, juntament amb les cerimònies i els rituals, té un paper destacat en la transmissió de la memòria històrica, dels valors simbòlics d’un país i d’una comunitat. L’historiador francès Pierre Nora ho va subratllar ja fa temps. Si ens fixem en els carrers i la toponímia de Girona, més enllà dels noms religiosos o populars, notarem la preeminència dels personatges que encarnen la monarquia i la reialesa enfront d’altres formes de govern.

A començaments del segle XX, a la ciutat de Girona només dues vies urbanes evocaven la monarquia medieval: la de la Cort Reial i la pujada del rei Martí. D’altra banda, la reina Joana Enríquez era recordada en una porta del recinte de la caserna d’Alemanys, Isabel II al Pont de Pedra i Alfons XII a la torre militar que corona un dels turons que envolten la població. El Pont de Pedra va ser inaugurat durant el regnat de la sobirana destronada el 1868. La torre de defensa dedicada al seu fill, al sector de les Pedreres, recula al temps de l'última carlinada.

Amb el pas dels anys, l’augment de símbols monàrquics es va fer palès. Durant la dictadura de Primo de Rivera, el 1927, l’Ajuntament va retolar el passeig central de la Devesa amb la denominació d’avinguda d’Alfons XIII i els jardins del mateix parc amb el nom de la reina Victòria. Però aquestes inscripcions aviat van entrar en crisi i van ser colgades per l’oblit, com molt abans havia passat amb el Pont de la Princesa (Sant Agustí).

A hores d’ara trobem vies ciutadanes, al centre i en alguna zona perifèrica, dedicades a Jaume I, Sibil·la de Fortià, Ferran el Catòlic (carrer i plaça), Isabel la Catòlica, Alfons XII, el Príncep, la Font del Rei i els Tres Reis.

Girona té una triple dedicatòria als Reis Catòlics

El nom de Jaume I va ser pensat el 1910 per donar nom a la gran via que va sorgir arran de l’enderrocament de la muralla del Mercadal. Molts anys després, els ajuntaments franquistes van propiciar la triple dedicatòria als Reis Catòlics, és a dir, una plaça i dos carrers. A l’hora de batejar la plaça de Ferran el Catòlic, l’any 1967, van fer servir el tòpic d’homenatjar “al gran monarca de Aragón y Cataluña que, con su esposa doña Isabel de Castilla, fueron los forjadores de la unidad de España” i van al·ludir a “la vinculación, estrechísima, que con la ciudad de Gerona tuvo durante su visita el rey don Fernando el Católico”.

A la corporació municipal franquista cal atribuir-li també les dedicatòries al Príncep l’any 1943, en detriment de Prat de la Riba i per fer reviure el títol que duien els primogènits dels reis, i la plaça de Sibil·la de Fortià (denominació triada el 1973), per honorar la que va ser muller de Pere el Cerimoniós, al segle XIV. El bateig d’un carrer a nom dels Tres Reis, al barri del Pont Major, va ser una iniciativa de l’Ajuntament de Sant Daniel, el 1961, quan aquell espai estava sota la jurisdicció del municipi que dos anys després va ser agregat a la capital provincial. En canvi, la denominació que recorda la vella Font del Rei, desapareguda a la vora de l’Onyar, data del 1980.

Els emblemes de la monarquia són igualment presents a les façanes de les Àligues (símbol dels Àustries), Sant Martí Sacosta, Seminari, l’antic convent dels Carmelites Descalços, Correus, monument del centenari dels setges napoleònics (plaça del Mercat del Lleó) i als edificis oficials actuals, per descomptat. Cal recordar també que figuren en l’escut heràldic de la ciutat, que du per timbre una corona ducal, o de príncep segons les èpoques, i el de la Diputació, que així mateix inclou, com a acompanyament, una corona ducal. Que els clubs esportius, com ara el Girona Futbol Club i el Girona Club d’Hoquei, ho hagin copiat als seus escuts per refermar la pertinença local no ens ha d’estranyar. Com tampoc el fet que els gegants de la ciutat, elements de la faràndula popular, siguin encarnats per dos personatges reials.

Corones retallades i escapçades

L’únic escut d’Espanya sense regust reial, perquè ensenya la corona retallada, és a la façana de l’antic institut d’ensenyament mitjà del carrer de la Força, ara seu de l’Arxiu Municipal i del Museu d’Història. La II República va fer la feina de treure-la. Aleshores la Comissió Provincial de Monuments va vetllar perquè no es retallessin les corones de les Àligues, Sant Martí Sacosta, Seminari i Correus, però algú va escapçar una part de la que presideix la porta de la reina Joana.

Jaume I (1208-1276), Martí I (1356-1410), Sibil·la de Fortià (c. 1350-1406) i Joana Enríquez (1425-1468) ens transporten a l’època medieval. Llavors el país era considerat un cos viu i el rei n’era el cap, i la monarquia era entesa com una institució d’origen diví. Però la d’Isabel II, Alfons XII i les que han vingut després ja corresponen a un temps en què se celebren eleccions periòdiques, encara que mai no s’ha preguntat als ciutadans quina era la forma de govern que preferien.

El pensador francès Joseph de Maistre, vinculat a postulats reaccionaris, defensava aquesta teoria: una família no és reial perquè regna, sinó al contrari, regna perquè és reial, i d’això s’inferia que els monarques només eren responsables davant de Déu: tota una educació sentimental prolongada en el temps que ha comportat que el principi hereditari de la “gràcia de Déu” sigui encara vigent i admirable en àmbits de poder. L’existència de la Fundació Príncep/Princesa de Girona, en hores baixes des del 2017, corrobora l'interès que segueix suscitant la monarquia en alguns cercles socials.