Salvador Sunyer: "Girona està en bona posició per acollir la casa comuna de la creació i exhibició artística"

SaltLector voraç, Salvador Sunyer (65 anys) ha dedicat la vida a la gestió cultural i a la producció artística. És el director del festival de les arts escèniques més gran de l’estat espanyol: el Temporada Alta de Girona i Salt. Sunyer es mostra optimista amb l’arrencada de la taquilla del festival: amb dades de dilluns, en menys d’una setmana s’han venut més de 18.000 entrades de les 42.450 disponibles. La 31a edició del Temporada Alta s’inaugurarà el 7 d’octubre amb L'adversari, una producció pròpia amb direcció de Julio Manrique i interpretada per Pere Arquillué i Carles Martínez, a partir dels textos del llibre homònim d’Emmanuel Carrère. Sunyer és fundador de l’empresa Bitò Produccions, que programa activitats com les conferències dels CaixaForum a tot l’Estat. De fet, el festival gironí significa menys del 40% de l’activitat de Bitò, empresa de 30 treballadors amb seu a Salt.

L’anunci del Temporada Alta d’aquest any és un part. Què més pot parir, el teatre, per millorar el món?

— La feina del teatre, com la pintura o la literatura, no és millorar el món, sinó millorar una mica les persones i ajudar-les a tenir mirades diferents. No he vist mai cap revolució que surti d’un teatre. Explicar històries és tan vell com la humanitat, i el teatre ho fa. Et fa veure coses que et treuen del teu dia a dia, i això va bé, t’oxigena el cap.

Quina obra del Temporada Alta he d’anar a veure per millorar com a persona?

— Millorar no vol dir tenir sensacions més agradables. Hi ha obres que t’inquietaran. Podries anar a veure Ritter, Dene, Vos, del director polonès Krystian Lupa, que és l'única obra del festival que es fa a Barcelona; l’estrena Instruccions per fer-se feixista, de l’autora italiana Michela Murgia; Els ocells, l’èxit de la companyia La Calòrica, escrit per Aristòfanes fa més de dos mil·lennis però que parla del que està passant avui a casa de qualsevol de nosaltres, o també podries anar a veure Moriu-vos, de tema ben vigent: què passa amb la gent gran, que sembla que molesten.

Què més ha de parir, Girona, per millorar el teatre?

— Si les ciutats aspiren a millorar, Girona té una posició teatral privilegiada. Té el festival Temporada Alta, que la converteix a la tardor en capital de Catalunya; té El Canal, que és un centre d’arts escèniques; té el Teatre Municipal, que ara està ben portat; té La Planeta, que és una sala privada que fa una feina immensa amb totes les companyies d’aquí; té l’ERAM, que és una escola universitària d’arts escèniques...

Ara ja ho té, això, Girona. Cap on ha d’anar?

— Jo crec que anem cap a l’Europa de les ciutats, i les ciutats tindran un sentit si s’especialitzen. Girona podria agafar una certa especialització en les arts escèniques i oferir facilitats perquè la gent potent de primer nivell del país i de fora es vagi instal·lant aquí. Ens ajuden molt el clima i el lloc.

Un fenomen com el de la bicicleta. Però com es fa, això?

— Només es tracta de donar una empenta al que ja hi ha, res més. El món artístic és un dels motors de l’economia d’ara i del futur. Tenim un teatre del segle XIX que s’ha de millorar. S’ha de fer un espai nou. Però potser aquest espai nou no és un teatre, sinó un lloc on hi hagi les diverses arts barrejades, i potser això no s’ha de fer al centre urbà, sinó en un barri per contribuir a dinamitzar-lo.

Digui'm quin edifici concret té al cap?

— No, no he pensat tant en detall. A Girona hi ha un centre d’arts visuals, que és el Bòlit; hi ha un centre d’arts escèniques, que és El Canal; hi ha museus, i museus pendents d’inaugurar; hi ha un auditori, un conservatori, sales de cinema com el Truffaut... També tenim artistes. Cal una casa comuna. Hauríem de pensar, i no ve d’un any ni de dos ni de cinc, com fem el que jo crec que a Europa imperarà els anys vinents: centres de creació en què hi pugui haver gent treballant des de les respectives disciplines, amb espais d’exhibició, sense que això signifiqui grans augments d’estructures i de diners.

D’altra banda, vostès fomenten el teatre com a recurs educatiu. ¿Amb la Fundació La Ciutat Invisible i el programa A Tempo, estan formant els espectadors del futur?

— Aquesta és una de les línies més importants. Hi posem energia. Des de Bitò vam crear la Fundació La Ciutat Invisible, que presideix Joaquim Nadal. Hi ha empreses com Hipra, Codina, Comexi i moltes més. La idea no és tant anar a buscar un públic com introduir les arts en la formació reglada. Als infants no els donen recursos per gaudir d’una obra de teatre, una pintura o un llibre. Ara fan història de l’art, que és més memorístic. En canvi nosaltres portem els artistes a l’aula. Arribem a totes les escoles i a tots els instituts, i ningú paga. El programa A Tempo té dues condicions per arribar a tothom: és gratuït i en horari lectiu. Per a un país és bàsic crear un imaginari comú.

¿Fins a quin punt supleixen un buit de les administracions públiques?

— Nosaltres no podem substituir el que jo crec que acabaran fent les administracions públiques aquí i a tot Europa. Omplim un buit i mostrem camins que ens sembla que són bons. Fem el que es pot des de la modèstia, tot i haver arribat a més de vint mil nens i nenes. Creiem que això s’hauria de fer durant tot el curs. Nosaltres només podem fer flaixos.

Més enllà del Temporada Alta, Bitò produeix espectacles potents que fan estada a capitals com Barcelona, o Madrid, i també gires internacionals.

— Sí. L’última potent que hem fet és Les irresponsables, i la propera grossa és FitzRoy, la nova de Jordi Galzeran, amb direcció de Sergi Belbel, sobre quatre noies que escalen una muntanya, estrenada ja a Bulgària, i que arribarà a Catalunya passat Nadal. Tot això al marge de Temporada Alta, que no arriba al 40% de l’activitat de Bitò Produccions.