Gaudí i la catedral de Girona

GironaAntoni Gaudí, pare de la Sagrada Família, sempre està d’actualitat a Barcelona. Una exposició ha servit per recordar la complexitat de l’home i de l’artista. La projecció de Gaudí més enllà de la Ciutat Comtal és, així mateix, interessant. Girona, a cent quilòmetres de distància, serva ressons d’una estada documentada i d’influències innegables en un dels seus artistes de renom.

L’arquitecte, originari del Camp de Tarragona i implicat en obres a la catedral de Mallorca, va visitar Girona el març del 1902 acompanyat d’Antoni M. Alcover (1862-1932), vicari general de la diòcesi illenca. Els dos viatgers, el dia 15, van fer el trajecte des de Barcelona en tren i van ser esperats a l’estació de Girona per mossèn Josep Pou Batlle, corresponsal del canonge mallorquí, i uns redactors de la revista Vida, publicació quinzenal de literatura i art.

Tant Gaudí com Alcover van ser acollits a casa de mossèn Josep Pou (Girona, 1868-1957), al carrer de Santa Clara, en un pis que, per la banda de darrere, donava a un jardí sobre l’Onyar. L’estadant era professor de filosofia al seminari diocesà i consiliari de joves catalanistes i es va remarcar en el mateix sentit cultural. 

L’objecte principal del viatge dels dos forasters era assabentar-se personalment de la forma en què usava el prelat de Girona l’Alma Sedes Gerundae, és a dir, la cadira episcopal de pedra situada a la part posterior de la coronació de l’altar major de la catedral. En aquesta cadira, el bisbe de la diòcesi hi oficiava de pontifical en la missa conventual del dia de Nadal, d’acord amb el ritual de les cerimònies. La de Girona, obrada en alabastre del segle XI, era l’única conservada a l’Estat. Atès que el bisbe de Mallorca, Pere Joan Campins, volia restablir aquesta cadira a la catedral de Palma, això explicava l’encàrrec fet a Alcover i Gaudí perquè inspeccionessin la de Girona. Els expedicionaris, d’altra banda, van tenir ocasió d’admirar les belleses i joies del temple, i de criticar la situació del cor, a més d’aprofitar l’estada a la ciutat per visitar altres monuments i records històrics.

Si Alcover va treure profit de la visita a Girona per divulgar el projecte del Diccionari de la llengua catalana a través d’una conferència celebrada al Cercle Catòlic d’Obrers, Gaudí sembla que alhora va prestar un bon servei al capítol de la catedral. Pocs anys després, el 1905, el setmanari Lo Geronés, ho va recordar. Arran dels setges napoleònics, el general Álvarez de Castro havia ordenat portar canons al teulat de la catedral per batre millor l’enemic per la part del barri d’Alemanys i, a conseqüència de la trepidació i del temps, una de les columnes de la catedral havia fet una mica de moviment. El capítol, inquiet, va demanar Gaudí perquè reconegués l’estat de la columna. El moviment era insignificant; l’estat de l’atrevida volta era completament normal. D’aquesta manera, Gaudí va tornar la tranquil·litat al capítol.

A Girona, així mateix, Antoni Gaudí va tenir un deutor i seduït directe: l’arquitecte Rafael Masó Valentí (1880-1935), titulat el 1906, servidor de la burgesia distingida i compromès amb els ideals catòlics i catalanistes, i que, a més d’inspirar-se artísticament en l’obra del genial autor de la Sagrada Família, sobretot en les formes i l’ús de materials, li va dedicar una sentida poesia en què el retrata tot dient: “Du negre el vestit, afable és sa cara, és d’ulls expressius i dolça mirada, té el rostre serè com un venerable, el posat calmós com de patriarca, son cap guaita al cel, i els braços allarga com un Crist en creu, per sobre els retaules”.