Els gais i les generacions
“Si en parlo honestament, he d’admetre que allò que em fa vibrar és el pensament que aquí estic deixant una cosa per la qual potser algun dia se’m donarà reconeixement; unes pàgines per les quals, fins i tot, pot ser que se’m descobreixi pòstumament com «un dels escriptors més grans de la meva època»”, escrivia David Vilaseca el 1995 al seu diari –pel qual, diu, “valdria la pena de viure i fins i tot de morir”–, Els homes i els dies, que ara es representa adaptat al TNC.
Vaig sortir entusiasmat de la Sala Gran, pel text i per l’altura de l’adaptació, que recomano a tots els lectors. S’ha donat una coincidència de profunditat i ambició que justifiquen i són conseqüència d’un teatre nacional: un escriptor català poc conegut però de primer nivell, o sigui de reivindicació obligada, en mans d’un actor, Rubén de Eguía, contingut i rigorós; la direcció de Xavier Albertí, que fa l’efecte que recull el punt dolç d’una trajectòria de mesura, d’elegància i de bon gust –o de cultura, d’ambició i de tradició–, i la dramatúrgia impecable de Josep Maria Miró, que afegeix a l’obra un monòleg tan meravellós com l’escena final de Sunset Boulevard.
Més enllà de la part artística, l’obra va interessar-me molt generacionalment. Albertí té l’edat que tindria avui Vilaseca i l’obra testimonia uns anys 90 molt diferents d’ara en la manera de viure el conflicte sexual. “El gai torturat d’aquell moment s'ha perdut per donar pas a l’acomodat”, m’explica un amic. ”Com a gai de 55 tacos, els LGTBI d’avui em semblen de vegades un pèl autoindulgents. Es va al Pride més a lluir que a reivindicar. Ara hi ha molt de marifatxa, per exemple, en contra del Procés, que semblen oblidar el juny del 69 i que l’homosexualitat hauria de ser per definició antifa. És cert que ara no es permet que cap agressió quedi impune i que la conscienciació tant és de gais com d’heteros… Als 90 treballàvem per la normalitat, acceptació i visibilitat. Avui, l’acceptació es dona per feta però en canvi hi ha tot un ventall nou de matisos: els no-binaris, els fluids, els pansexuals… L’expansió sembla infinita. Abans, la clandestinitat i l’haver de buscar el teu lloc al món t'obligaven a aprofundir molt. Avui hi ha sexe a la carta: les apps, les festes sexuals... Era un tret de la vella escola que, buscant respostes, de passada aprenies molt. Quan t’ho has de currar, madures. I quan no, t’infantilitzes una mica. S’ha perdut una mica aquell punt de sensibilitat i cultura”.
Tant els diaris de Vilaseca com l’adaptació al TNC són cims de l’autoindagació més seriosa i productiva.
