Fulla

Mentrestant, al bosc, els suros van deixant caure l'aglà. Uns nans petits invisibles toquen timbals a sota els arbres. La tramuntana xiula, els plàtans gegants canten com orfeons. El vent arrossega la fullaraca per terra, que aplaudeix. Sec al pati de casa esperant la pluja. A davant meu, l’om va perdent les fulles que té penjades com orelles de caniche. Fulla pansida, translúcida, cítrica, encartronada, arrugada a les vores. No cau callant ni aterra en silenci sinó que es desploma girant sobre si mateixa i avisa amb una crepitació quan toca a terra. Les fulles fan com els ocells, que surten de l’arbre en estols de la mateixa família. Unes bandades amunt cap al cel, unes bandades avall cap a terra. S’envolen de cop de la branca, desemboliquen el regal del sol. Ara tindrem llum al pati i cel i núvols per sostre. Els ganivets s’afilen i brillen. El vent s’endú el vent i en el silenci se senten les fulles refregar-se a dalt de l’arbre o anar caient d’una branca a l’altra com si baixessin per una escala de fusta. Les fulles creixen a terra, s'estanquen al peu de l’arbre, emmirallen l’estiu caigut, l’estiu de no fa ni tres mesos, com si la capçada hagués baixat a terra i l’arbre fes la vertical amb les arrels al cel. Les fulles han girat pàgina perquè passi entre les branques la llum que les encén a terra. Es van tornant de color de vi. Ara es veuen els ocells saltant d’una branca a l’altra com trapezistes de circ, o afilant el bec a la fusta abans de baixar a picar algun bri entre les fulles. Tenen gana. On dormiran, aquesta nit, els ocells? L’ala de l’arbre que els protegia ha quedat pell i os. Exposats a la vista no piulen. El món, de tardor, guanya molt de silenci. Plou, fa fred, la gent es tanca, les finestres no s'obren, silenci, cada clac d’una fulla que cau és l’última gota del mar remorós de cada arbre, quietud, precisió, duresa. Tant se sent el fregar d’una fulla baldera que està si caic si no caic com el refrec de les ales dels ocells que volen a resguardar-se al magraner o a la morera, que encara tenen fulla. Plomes com fulles al tronc de l’ocell, fulles com plomes caigudes de l’arbre.

Comença a ploure. Les gotes cauen primer sobre sec, després sobre un tou com de roba, després sobre la seva aigua mateixa.

Què té d’infantil, l’escriptura? ¿No és agafar-se a un vici infantil, l’obsessió que no vol caure de l’arbre quan totes les altres fantasies ja ho han fet? ¿Quantes il·lusions sobreviuen tota la vida, quantes completen el cicle, al final? Poques. Gairebé cap.