França afronta el seu passat més vergonyós
El projecte museístic té un pressupost de 23 milions d’euros i s’inaugurarà el juny que ve
RibesaltesEl juny de l’any vinent s’inaugurarà el Museu del Memorial del Camp de Ribesaltes, al Rosselló. Les obres avancen a bon ritme i està previst que estiguin acabades al mes de gener. Llavors faltarà executar el projecte museístic, fer el centre de documentació i estudis, i els serveis d’administració. No ho podrà veure el que ha estat l’ànima d’aquest projecte, el socialista Christian Bourquin, que va presidir el Consell General dels Pirineus Orientals (CGPO) del 1998 al 2010 i el Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló (CRLR) del 2010 fins a la seva mort, el 26 d’agost als 59 anys, víctima d’un càncer de ronyó. Bourquin explicava que quan va accedir a la presidència del CGPO, el 1998, es va trobar l’encàrrec d’arrasar el camp Joffre, també conegut com a camp de Ribesaltes: “Quan vaig substituir en el càrrec René Marques em vaig trobar una carta a la taula del meu despatx referent a la destrucció del camp de Ribesaltes. Com aquell que diu, tenia les excavadores a punt. Però jo no podia ni volia afrontar de cap manera la destrucció del camp. No podia oblidar el que havien patit allà milers d’homes, dones i famílies durant anys en els conflictes del segle XX”, explicava. Per això el 1998 va comprar terrenys per començar el projecte del memorial, tot i que alguns dels vells barracons encara servirien -alguns anys més endavant- com a centre de retenció d’immigrants en situació irregular. “Calia preservar la memòria del que va passar allà, costés el que costés. El memorial és un projecte polític en el sentit republicà de la nostra societat i en el sentit de la llibertat, amb la voluntat que la història del segle XX ens serveixi de lliçó”, deia.
Sense la col·laboració de l’estat
Tirar endavant un projecte d’aquesta envergadura no és fàcil, i encara menys si l’estat no li fa costat, com va ser el cas. El president de la República, Nicolas Sarkozy, va negar l’ajut a Bourquin en diverses ocasions, i personalment s’oposava a la construcció del memorial. Malgrat tot, el projecte va començar a anar endavant només amb els recursos de la regió, un cas únic en un projecte d’aquestes dimensions a l’estat francès. El 2005 es va adjudicar la construcció de l’edifici principal a l’arquitecte marsellès Rudy Ricciotti, que va dissenyar un edifici rectangular de formigó de 230 metres de llarg per 30 d’ample i quatre d’altura, amb una superfície d’uns 4.000 metres quadrats. Queda enfonsat a terra, entre les restes dels antics barracons, en el que era l’espai del pati d’armes. L’objectiu és que sigui auster -serà moblat amb vidre i fusta- i que no alteri la fesomia del camp ni s’erigeixi com un bolet per presidir-lo. Ricciotti l’ha projectat com un espai de recolliment que ajudi a entendre als visitants el dolor i el pes de la història que hi ha en aquell camp, que té una superfície equivalent a mil camps de futbol.
Història del camp
La mort de Bourquin no ha afectat la marxa d’un projecte que va patir diversos endarreriments abans de començar les obres. El Museu del Memorial de Ribesaltes té un pressupost de 23 milions d’euros i dimensió internacional. Està en col·laboració amb altres museus com el Museu del Memorial de l’Holocaust de Washington; la Fundació per a la Memòria de la Shoah, de París; el Museu de la Creu Roja Internacional, de Ginebra, i el Museu Memorial de l’Exili, de la Jonquera (MUME). “Compartim una temàtica que ens uneix i des de fa anys estem col·laborant conjuntament en diversos àmbits, com per exemple l’organització de seminaris”, explica Jordi Font, director del MUME, que afegeix que “en el consell assessor científic del MUME hi ha un representant del Memorial de Ribesaltes”. “Quan estigui acabat, aquest memorial serà un exponent perfecte perquè la gent es pugui fer a la idea com era la vida i l’internament als camps de refugiats”, diu Font.
El camp de Ribesaltes el va començar a construir el 1935 l’exèrcit francès, que el va considerar ideal per instal·lar-hi una base per la seva posició estratègica. Hi volien fer un camp d’instrucció per als mariners i estables per a cavalls. Aquesta segona finalitat la van descartar després d’adonar-se que les condicions climàtiques eren duríssimes: molt fred i molta tramuntana a l’hivern i una calor insuportable a l’estiu. El van acabar el 1938 i pocs mesos després, l’hivern del 1939, va tenir la seva primera utilitat per acollir alguns dels milers de refugiats republicans catalans i espanyols que es van exiliar davant la victòria dels franquistes. Poc després, amb l’inici de la Segona Guerra Mundial i la deportació de jueus, el 1942 van coincidir al camp exiliats republicans, jueus i gitanos. Amb l’alliberació de França, es va convertir en dipòsit de presoners de guerra. Alguns anys després, entre el 1956 i el 1968, va acollir famílies d’ harkis, algerians que van lluitar al costat de França en contra de la independència d’Algèria i que quan el país magrebí la va assolir van haver de marxar per evitar represàlies. Anys més tard, fins al 2007, el camp Joffre va tenir l’ús de centre de retenció d’immigrants il·legals, que ara s’ha traslladat a una altra nau, al terme municipal de Sant Esteve, on hi ha l’aeroport de Perpinyà.
