La família, un pou de literatura

GironaDes de la distància emocional que els ha concedit el pas del temps, des del pòsit de la memòria, tres autors de les comarques gironines, sense la incomoditat ni la ràbia del present, s’han capbussat en el passat familiar. Toni Sala, a Una família (L'Altra Editorial), s'enfronta a la memòria dels seus avantpassats ja difunts com un joc de miralls. "Llegim els nostres pares a través nostre, però també ens llegim a través seu, també ells ens emmirallen", escriu Sala. En l'últim llibre de Rafel Nadal, Quan s'esborren les paraules (Columna), l'autor tanca una exitosa trilogia en què ha pouat en la seva extensíssima família (als àpats nadalencs s'ajunten 60 persones) per crear un fresc literari d'una època. Al dietari de confinament Eroica (L'Avenç), Cristina Masanés comparteix per primera vegada amb els lectors el dolor i la incomprensió del suïcidi de la seva mare, un fet que la va marcar profundament. Els hem reunit a la llibreria cafè Somiatruites del Barri Vell de Girona per parlar de l’auge i la força dels llibres basats en les històries familiars.

No l’amagueu, la família, sota una ficció. La feu sortir amb noms i cognoms.

— Nadal: La família per a mi és una excusa. No és que vulgui fer un llibre autobiogràfic, però tenir dotze germans és un xollo, literàriament. Com més coneixes el que expliques, com més et centres en els detalls i et creus a tu mateix, més t’entenen quan expliques les passions i les emocions que mouen la vida des de l’inici del temps. Una família nombrosa, la Girona conservadora de la postguerra, la petita burgesia… Hauria sigut absurd desaprofitar tot això. Volia fer el fresc d’una època.

— Sala: Sí, La família hauria sonat massa a màfia, per això és Una família, i perquè cada lector se la fa seva. Em venia bé ara escriure sobre això, però he pensat que potser després de l’1 d'Octubre hi ha hagut una florida de llibres autobiogràfics com un replegament protectiu dels catalans. No és estrany que en determinats moments polítics surti una determinada literatura. Però des de la tragèdia grega tot són famílies. La família permet molta intimitat, que és on hi ha l’essència de la literatura. Busquem els llocs universals, i la família n’és un. Tant és si parles de Vidreres com d’un poblet dels EUA. Potser sí que hi ha hagut un abús de la ficció “mentidera”, i amb aquest llibre és constatable que en Toni Sala parla del seu pare.

— Masanés: És cert que és una de les coses més universals, perquè tothom en té una, de família. En el meu cas no em vaig plantejar escriure sobre la memòria familiar, sinó que va sortir. El llibre se centra sobretot en la figura de la mare i va associat al confinament dur de l’any 2020. Sabia que acabaria escrivint sobre ella i sobre la seva mort, sobre el suïcidi. Va començar com un dietari real i després, amb la reescriptura, es va convertir en un fals dietari. A la visió d’en Toni, més sobre trajecte col·lectiu polític, jo hi afegiria un element generacional. Si pots escriure sobre la família, vol dir que ja tens una edat i una distància emocional com per no estar molt enfadat o perquè “els braços puguin aguantar aquest cos”, com diu en Toni. Amb 30 anys no hauria pogut fer aquest llibre.

— Sala: La manera d’escriure sobre la família és diferent de les altres perquè tot està gairebé com somatitzat. La teva família són els teus gens i has tingut tota la vida per anar-lo preparant. És un llibre que no m’ha costat gens. 

¿Voleu dir que us heu distanciat tant del vostre jo més jove que gairebé ho podeu fer en tercera persona?

— Sala: Al contrari, també ho tens tan incorporat a dintre que ho tens assumit, ja no hi ha tensions. Seguint amb el que deia la Cristina, si aquest llibre l’haguéssim escrit fa 30 anys seria molt més rabiós, violent i incòmode.

— Masanés: Totalment d’acord. Jo estava més enfadada. Tens una distància emocional per explicar les coses. També deu ser diferent en el cas de famílies que ja no hi són, com la meva o la d’en Toni, o la d’en Rafel, que encara hi és.

— Nadal: Els primers llibres, Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany, sí que els havia escrit amb els pares vius i amb facultats. És veritat que en l’últim no podria escriure sobre la mare amb el to que ho faig si ella es trobés en plenes facultats. Estic d’acord amb el que heu dit. Tu ja has deixat enrere els teus diferents jos, els has incorporat i ets capaç de veure’ls una mica des de dins i des de fora. De vegades em veig com en una pel·lícula i d'altres soc més jo mateix.

Però en el teu cas, Rafel, parles de germans, nets i familiars que llegiran el llibre. Això té un risc?

— Nadal: Tots saben que la memòria és molt selectiva i cadascú es construeix la seva. És la teva veritat. Penseu que el gran i la petita dels dotze germans no han conviscut mai sota el mateix sostre. Quan neix l’Elena, en Quim ja estava estudiant a Barcelona. Els records que tenim són molt diferents. Uns em diuen que estan totalment d’acord amb el que he escrit i d’altres em diuen: “No sé pas què carai expliques”. 

Vas deixar-los llegir el llibre abans de publicar-lo?

— Nadal: El primer llibre el vaig donar a llegir als pares, perquè em posava en un terreny on parlava molt d’ells, del seu conservadorisme, la seva religiositat… Ells em van dir que estava perfecte però quan ja s’havia publicat vaig descobrir que no l’havien llegit. No s’hi volien posar. Això em serveix per explicar com una gent de l’Opus resulta que tenen el coratge de ser més progres que jo mateix, perquè segurament jo al meu fill no li hauria permès tanta llibertat. L’últim l’he deixat llegir als meus germans i alguns m’han dit: “Jo aquest llibre no l’hauria escrit”. Perquè la mare és viva i no els agrada que expliqui les misèries d’una pobra dona que tothom va conèixer en plenitud. Parlo de la primera vegada que la dutxo, de la pèrdua de la memòria, de la seva degradació física. Jo els dic que ells són els únics lectors que llegiran el llibre d’aquesta manera. Som els únics que hi veiem la nostra mare i que sentim el dolor quan no ens mira i no ens parla. L’altra gent hi veu un final d’etapa, una malaltia i hi sobreposa les seves experiències personals. Hi veu un personatge literari.

— Masanés: O hi veu la seva pròpia mare!

— Nadal: Exacte. I jo intento fer aquest joc. Fent reviure els meus a través de la memòria he intentat que els lectors facin reviure els seus. I crec que els meus germans han entès aquesta lectura i les meves raons. 

En els vostres llibres hi ha descripcions de vegades molt dures de la decadència física i de la malaltia. Us ha sigut dolorós narrar això?

— Sala: En el meu cas estava tot molt macerat i et diria que gairebé escrit. El meu llibre només parla dels morts. La meva àvia, per exemple, hauria pogut sortir, però no hi surt no tant pel que pogués pensar del que escric sobre ella com perquè no hi ha prou temps per assumir aquest mort i fer-lo meu. Tinc germans i parents als quals el llibre implicava, però jo no el vaig donar a llegir a ningú precisament per por que alguna cosa no els agradés i això em pogués condicionar inevitablement l’escriptura. Crec també que on el llibre m’ha sortit millor i he donat el millor de mi mateix és en els morts que són més lluny: el capítol del meu pare m’agrada més que el meu avi, que va morir després, i el capítol de l'avi m'agrada més que el de la meva mare, que va ser l'última a morir.

— Masanés: El dolor no va ser escriure-ho, el dolor va ser viure-ho. A diferència de la família tan extensa d’en Rafel, la meva és molt nuclear. El vaig donar a llegir al meu germà. I la pregunta que ens fèiem és què hauria dit la mare, com s’hauria sentit en aquell relat. Ens preocupava que hi hagués un punt de dignitat, que no passa per no explicar la malaltia o la degradació. També el va llegir la meva filla, tot i que vaig intentar exposar-la poc a la narració, perquè tenia molt clar que la memòria dels que no hi són la gestionem nosaltres però la dels que venen no. Però per més que et pensis que ho tens elaborat, el fet d’escriure-ho és tornar-ho a construir i sempre ho fas diferent, sempre vas una mica més enllà. No sé si ho compartiu, això.

— Nadal: Sí. I és normal també fer-ne, almenys en el meu cas, una reconstrucció al servei de la literatura. Intento construir una història i no sempre he de ser fidel. Si parles de coses reals, és aconsellable no falsejar gaire, però sí desordenar, prioritzar, canviar cosetes per fer entendre-ho millor. La història agafa un ritme que necessita una projecció. I també cal dir que escrius per impuls i la interpretació no la fas fins al final. No som historiadors de nosaltres mateixos ni cap de nosaltres ha pretès fer autobiografia. 

Cristina, ¿en el teu cas escriure t’ha ajudat a treure uns dimonis o un dolor que tenies a dins?

— Masanés: No, com he dit, el dolor és viure-ho. El que és bonic és tornar a fer aquesta confiança amb l’escriptura. Ho tornes a explicar diferent i de vegades és per la mateixa escriptura, i això és meravellós. No pels que ja no hi són ni pel que expliquem, sinó per l’escriptura.

— Sala: La literatura és una cosa viva. Parles de coses del passat però la literatura sempre és present. L’acte de llegir, la subjectivitat màxima. En el meu cas permet un joc de miralls entre tu i els personatges. Els fets no són tan importants. Si la meva família s’hagués passat la vida tancada en una habitació també hauria sortit un llibre.

— Masanés: Sí que és veritat que escriure sobre la família comporta una càrrega emocional.

— Sala: Jo no en faig gaire diferència, fins i tot amb els gèneres em costa saber què és un article de diari, una novel·la, un conte o un poema. A Persecució l’assassí parla en primera persona i al llibre parlo del meu pare en tercera persona, que en teoria suposa més distància. Això no ho tinc tan clar.

— Masanés: Està bé que ho diguis. 

— Sala: Potser hauríem de parlar en termes d’implicació. Escriure amb la màxima implicació o la màxima intimitat. 

Els vostres llibres també permeten parlar de diferents conceptes de famílies, de la seva evolució i dels canvis que està patint.

— Nadal: Soc d’una generació que criticava molt la família perquè era un element conservador i amb uns vincles antirevolucionaris. Dèiem que per culpa de la família no canviaríem mai la societat. Estar dins d’una família de 12 fills, si complies mínimament la disciplina, que era molt gran, et permetia després fer la teva i ningú s’assabentava mai de res. Jo crec molt en la família, crec que la portem a l’ADN a les societats mediterrànies. Però històricament la família no era monolítica. Si mires la història de la pagesia hi trobes mesos amb famílies mixtes on convivien besavis amb besnets, amb concos, amb jornalers que s’havien acabat integrant i molta parentela. I funcionaven com una gran família. Jo he cregut molt en aquestes formes de famílies diferents que ara hem legalitzat i també en la memòria familiar, que no és la de sang sinó de la civilització. M’agrada que els meus nets aprenguin que quan cavem les albergínies fem un gest que ja feien els romans fa dos mil anys a Aiguaviva mateix. I que quan piquen el tió entenguin que això ja es feia als països nòrdics i germànics fa 3.000 anys com una festa pagana, primària i propera a la natura. Això ha passat pel cristianisme, però ve de més enllà i no sabem on arribarà. Jo soc dels que no s’estripen les vestidures si ara hem de fer el Halloween, perquè d’aquí va emigrar a allà i ara torna a venir. L'arbre de Nadal no existia i a casa ja el fèiem perquè l’àvia era francesa. I ara el fa tothom. La mona es feia a Barcelona i a Girona hi havia el tortell.

— Masanés: La família mediterrània és aquesta transmissió. Jo potser hi afegiria un element de classe. A casa hi ha dos orígens molt diferents. Si ets el sisè fill d’un mas no et toca res. A la família paterna no tenien terres ni herència, només la força de treballar cada dia fent pa. En canvi, la família materna eren uns propietaris amb cases que anaven al Liceu i van aprendre que la família és important. No voldria generalitzar, però per a uns la família quedava tan diluïda que eres tu i el teu treball i tires endavant com pots, i per als altres hi ha un passat, un cognom, es transmet la memòria de la família d’una manera molt diferent. Ara, a la família aprenem com ens vinculem amb els altres i per això és tan profundament estructural.

— Sala: Tu aterres aquí i t’has de basar en els que et trobes. Qui sinó la teva família? Poden variar els ingredients però l’essència és la mateixa. La família, inevitablement, la vas entenent quan creixes, quan passes a ser pare, marit, oncle. Per això hi ha aquestes tensions: un que només és fill no pot entendre què és ser pare. En canvi, un pare sí que pot entendre què és ser fill. Entens molt més bé per què el pare es va portar d’una determinada manera.

Ara hi ha nous tipus de família, de relacions de vida…

— Masanés: Sí, però l’aprenentatge del vincle continua sent igual, tant si tens dues mares dones o dos pares homes…

— Nadal: Jo començo la segona part del llibre dient que pels nets mataria i em deixaria matar. Ho faria igualment per algú que no és de la meva sang. Si em dones un nadó de quatre mesos i se m’acaba adormint a l’espatlla durant molts dies, seria el mateix cas. Ara, és evident que el que ha viscut tot sol la pandèmia i el confinament ho ha passat molt pitjor que en un entorn familiar, sigui del tipus que sigui. Fins i tot amb les confrontacions que suposa.

— Masanés. Esclar, perquè la família també és complicada. Si no hi ha conflicte, no val.

— Nadal: Sí, jo al llibre ja dic que amb els meus pares no hi vaig tenir una conversa raonable fins que vaig tenir vint anys, totes les altres eren per acabar matant-nos. Si no m’hagués emancipat i hagués tornat amb una mica més de perspectiva, la relació hauria sigut tempestuosa eternament.

Parleu també de la nostàlgia de la família i del dolor d’estar separat dels fills o dels nets.

— Nadal: Ara vinc d’enterrar el sogre, que amb 90 anys vivia encara sol amb la meva sogra, que també en té 90. Si visqués en un entorn familiar com els d’abans, amb fills, nets i besnets, ella ho assumiria en pocs dies.

— Masanés: La tribu acompanya. 

— Nadal: En canvi, ara no sé com s’haurà de fer. La nostàlgia, mentre no et paralitzi, és normal assumir-la. Una neboda em va dir que amb Quan érem feliços havia de parar de llegir, de la gran nostàlgia que sentia d’un món que no havia viscut. Els nets els trobo a faltar i m’agrada tenir-los, malgrat les contradiccions. T’hi emprenyes, un dia els entens i l’altre no. Un dia et donen una alegria immensa, una tendresa; i un altre, una tristesa enorme perquè m'engeguen a la merda. Amb els fills costava més perquè tenies molta feina.

— Masanés: Tot i que també hi ha infàncies molt infelices, associades al dolor, normalment la infància va associada a la felicitat i per això tenim una nostàlgia. Aprenem un model de felicitat. Quan érem feliços de petits, ho érem molt. 

— Sala: Tu aprens com és el món quan ets petit. Fins als 16 anys, posem per cas, tu estàs adaptat al món dels anys 80, és el teu. Quan n’has après, el temps ha passat. I això de trobar a faltar i patir dolor per la separació, si ets pare ja ho veus, és una cosa genètica. Als fills mirem de donar-los el que ens va faltar. També pateixes quan veus els teus propis defectes reflectits en ells. Penses: això és culpa meva, ho ha heretat de mi.

— Masanés: Suposo que sempre pateixes per ells, encara que al final tu siguis el fràgil i el dèbil. I també va en el guió que un dia els fills t’han de matar, metafòricament, i després han de tornar.

— Nadal: Ens costa entendre que els fills i els nets viuen més hores lluny de nosaltres que amb nosaltres. Les que viuen amb tu són importants, l’entorn familiar és decisiu, però el pati de l’escola, el carrer, és també molt important.

— Masanés: Jo recordo que quan anava a casa d’algun amic o amiga quan era petita, quan veies el seu entorn familiar ho entenies tot. 

Ara ja no hi ha el pudor de parlar de certes coses a dins de la família, d’intimitats.

— Masanés: Sense generalitzar, pel que veig a prop, crec que les zones de tabú s’han anat fent més petites. Es pot parlar més de tot.

— Sala: És difícil de contestar. Sí que es parla més del sexe, però em pregunto si les zones de tabú no s’han desplaçat a altres zones que, precisament perquè són tabú, encara no les detectem. De vegades rumio si el tema del sexe com a cosa delicada no era també com una defensa, perquè el sexe comporta unes relacions de poder molt problemàtiques.

— Masanés: Això potser s’hauria de preguntar als nostres fills d’aquí uns anys: "¿De què no parlaven els vostres pares?"

— Nadal: També hem reduït les zones de tabú en la relació física. Jo al llibre explico que he vist la meva mare despullada per primera vegada amb 90 anys. Els meus nets m’entren a la dutxa i això abans era impensable. També t’abraces més. La meva mare no ens feia petons i abraçades com jo els faig ara als nets. Anem a un altre territori: el de l’enamorament. Tampoc has d’anar a casa i dir-los als pares que t’agrada una noia i no saps com fer-ho. Trobo que és una cosa que és teva. Ja t’espavilaràs! Una altra cosa és una complicitat si estàs molt fotut. Amb dotze germans, si entraves en molta intimitat, tot el que expliquessis era usat en contra teva. Ara hi ha aquesta tonteria de voler ser amic dels fills, però és molt més important ser pare.

Teniu pensar continuar escrivint sobre la família?

— Massanés: Jo estic escrivint sobre el meu pare, recuperant la seva figura i vinculat també a una pèrdua de llenguatge per una afasia després d’un ictus. I ja no en faré més.

— Sala: Jo no ho sé, per aquesta idea que tot està barrejat i tot és autobiogràfic. Aquests personatges estan cremats, però potser d’aquí 20 anys els miro d’una altra manera.

— Nadal: Jo anuncio la fi de la trilogia familiar en el sentit de deixar d’abusar de la família com a material literari. Però això no vol dir que un net o altres familiars puguin sorgir d’una manera o altra a la meva literatura futura.