Evocacions de Maria Àngels Anglada

Girona"Ara, adéu, però no adéu". Aquests mots d'un poema de Joan Maragall amb què Maria Àngels Anglada va titular un article –publicat a 'El 9 Nou' el 22 de març del 1983– dedicat a Mercè Rodoreda amb motiu de la seva colpidora desaparició física, podrien aplicar-se a molts dels personatges que apareixen a 'Els meus contemporanis', l'última proposta de la Col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona. "Ara adéu, però no ben bé, perquè ens resta la seva obra", diu Anglada referint-se a Rodoreda, però la frase també seria vàlida si parlés de Maria Mercè Marçal, Joan Coromines, Joan Fuster, Maria Aurèlia Capmany o Jaume Vidal i Alcover, per esmentar només cinc dels més de vuitanta noms propis destacats en els textos editats per Eusebi Ayensa i Francesc Foguet.

La mort és potser el motiu més recurrent dels articles inclosos en aquest volum, però Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 – Figueres, 1999) va redactar també moltes peces escrites en circumstàncies gens luctuoses. Premis, aniversaris, publicacions i reconeixements li van servir d'excusa per bastir una bigarrada galeria d'evocacions en què també apareixen escriptors –sobretot poetes–, filòlegs clàssics, científics i fins i tot algun familiar. Tots eren contemporanis seus, homes i dones de qui volia perpetuar la memòria a través d'uns retrats que, a la manera de Domènec Guansé, li servien per reflectir caràcters i sensibilitats.

Diccionari de noms propis

Els articles aplegats en aquesta antologia, publicats bàsicament a l''Avui', 'Serra d'Or', 'El 9 Nou', 'Hora Nova' i 'Empordà', es presenten en ordre alfabètic, de manera que Ayensa i Foguet donen al llibre el format d'un autèntic diccionari de noms propis angladians. "Llevat d'alguns textos adscrivibles a l'estudi biobibliogràfic, als pròlegs de llibres o a la mera recensió divulgativa, el conjunt de les peces bascula sobretot cap a la funció testimonial, commemorativa i didàctica", assenyalen els curadors de l'obra. Segons ells, aquestes peces evocatives, escrites des de la generositat, l'admiració i el respecte profund, es caracteritzen per "un autèntic doll de lirisme".

Espriu, Coromines i les humanitats

"Del Nobel, res de res, ja ho veurà", escrivia Salvador Espriu a Maria Àngels Anglada dos anys abans de morir. "Poble encara amb llengua, però nació sense estat, no hem aconseguit el Nobel per al nostre poeta nacional", comentava ella a 'El 9 Nou' el 22 de març del 1985, just un mes després del traspàs de l'autor de 'La pell de brau'. Humanista de pedra picada, Anglada també recordava l'amor d'Espriu per la cultura grega i llatina. "L'arraconament i menyspreu actual de les humanitats són una vergonya i una estupidíssima demagògia que, si duren, pagarem sens dubte a un preu molt elevat", va declarar el poeta el 1973. Vint-i-quatre anys després, Anglada recuperava el tema en l'article que, també a les pàgines d''El 9 Nou', dedicava a la defunció del filòleg Joan Coromines: "Les autoritats polítiques catalanes i espanyoles admiraven tant Coromines que s'han esforçat perquè no en surti cap més, i ho han fet d'una manera eficaç, gairebé ensorrant el llatí, el grec, la filosofia, dels estudis, a través de la Logse i les reformes que en deriven".

Passió verdagueriana

Compromesa amb el món que li va tocar viure, Maria Àngels Anglada era ecologista i independentista. Lectora voraç, meticulosa amb les dades i les vivències, definia Jacint Verdaguer com "el poeta nacional dels Països Catalans". Ja de molt jove, la poeta vigatana l'admirava profundament i en destacava la capacitat per collir "les antigues paraules que obliden els savis" i rentar, "amant-lo amb clara mirada d'infant, net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua". No és estrany, per tant, que Eusebi Ayensa i Francesc Foguet hagin dedicat una secció especial, batejada amb el títol de 'Passió verdagueriana', als articles en què Anglada parla de l'autor de 'Canigó'.