L'Evi s'allibera de la soga

PortbouEl 1990 Michael Hutchence cantava: "Suicide blonde! Suicide blonde was the color of her hair". I no seria estrany que aquella cançó que la banda australiana INXS va llançar l’agost de l’any noranta sonés, qualsevol matinada d’aquell estiu, a la gramola de la terrassa del bar L’Àncora, al passeig marítim de Portbou. Trenta-dos anys farà, d’aquella cançó. Els mateixos de l’aparició en aquella frontera del misteriós cadàver d’una noia d’uns vint anys que, durant l’albada del primer dimarts d’aquell setembre, va pertorbar l’skyline de Portbou. El cos de la noia es gronxava, penjada del coll, del pi més alt del monticle del cementiri, amb la capella vuitcentista del Sant Crist com a fons. Era visible des de baix al poble i tothom qui ho va veure va quedar esgarrifat per aquella imatge que transmetia sensacions macabres, com si fos una obra de Caravaggio.

Durant trenta-dos anys, la Guàrdia Civil no ha aconseguit descobrir qui era la noia. La policia i els forenses van tancar les diligències com a suïcidi i la noia va ser embalsamada i guardada uns mesos al dipòsit de cadàvers per si algú la reclamava. Posteriorment va ser enterrada al cementiri de Figueres com a "No name". Una sense nom. Anys més tard, quan l’administració del cementiri va necessitar el nínxol de beneficència, van treure les restes de la noia i les van escampar i barrejar amb moltes altres en una fossa comuna. D’aquí que en els últims anys els investigadors no hagin pogut recuperar mostres seves d’ADN. Sobretot a partir del moment que les policies d’Europa van anar implantant procediments que han servit per resoldre desaparicions. Com la més moderna base I-Familia d’Interpol, que permet identificar desapareguts mitjançant la confrontació internacional de perfils genètics. Una cafrada per sumar a la cadena de despropòsits que durant tants anys han condemnat la jove del pi de Portbou a ser un ombriu misteri.

El paper de la Guàrdia Civil

Ningú del poble l’havia vist mai. La Guàrdia Civil de Portbou, en aquella època amb molts agents però poc especialitzats i dedicats a tasques frontereres de vigilar vies, trens, muntanyes i papers, van fer la investigació sobre el terreny assessorats pels companys especialistes de les casernes de Figueres i Girona. Van preguntar als establiments hotelers del poble (Masia, Juventus, Bahía, Costa Brava, França, Portbou). També als bars i en llocs estratègics, com el forn de ca la Maria. Ningú havia vist la noia de la samarreta turquesa i granota texana. Ni a la roba ni enlloc van trobar cap document ni objecte. Ni una sola moneda. Únicament portava la roba i un rellotge.

El caporal primer Francisco Gutiérrez, acompanyat del guàrdia de primera Valentín Sánchez i la guàrdia eventual Gloria Fernández, van fer la feina de camp. Van anotar que era una noia de complexió forta, cara rodona i mitja melena. Li van obrir els ulls, els van intuir blaus i van escriure que feia aproximadament un metre setanta d’alçada. Deien que estava suspesa a quaranta centímetres de terra i que la corda agafada a la branca de pi no estava gens desgastada. Era com les cordes més primes i curtes que es feien servir per amarrar barques petites de l’embarcador o de la passarel·la que es muntava cada estiu a la badia. Aleshores no s’havia construït el port esportiu. L’autòpsia del forense Rogeli Lacaci va determinar que va morir desnucada per la corda i el sotrac. No van trobar signes de violència externs ni rastres de baralla. No hi havia botons arrencats a la granota texana, ni la samarreta estava esquinçada. Ni petits talls a la pell. Tampoc taques de sang. Els investigadors insistien molt i molt en l’escrit en l’absència de violència. Van inspeccionar la roba per veure si havien arrossegat el cos fins allà i no hi van trobar taques, fulles, herbes, pols o sorra. Res de res! També van comprovar que les butxaques dels pantalons no estiguessin regirades. Els forros no havien estat extrets. Amb això van concloure que no li havien pres res.

Enigma persistent

Durant aquests anys, un grapat de periodistes han intentat sense cap fortuna descobrir el misteri, que cada any que passava s’engrandia: una identitat que, tres dècades més tard, s’ha revelat. Evi Anna Rauter és el seu nom. Era de la població de Lana, a la província italiana de Bolzano. Tenia 19 anys quan va morir i ha sigut un dels enigmes persistents de la crònica de successos catalana. Tot aquest temps, a la regió italiana del Tirol del Sud el parador de l’Evi ha sigut un misteri angoixant, sobretot per a la seva família. Una noia convertida en dicotomia: a Portbou era la jove penjada, mentre que a Lana era la desapareguda Evi Anna.

A principis dels 90 del segle passat es van penjar centenars de cartells amb la seva cara als carrers i a les estacions de Florència, Roma, Pàdua, Milà, Siena i Venècia. La seva única germana, que era més gran, va participar al programa de la televisió Chi l’ha visto, el Quién sabe dónde de la RAI Radio Televisione Italiana. Es va publicar la seva foto en diaris i revistes de tot el país. Era una noia criada en l’entorn cultural alemany, com la meitat d’habitants d’aquella província. Parlava quatre idiomes i aquell mateix setembre havia de començar a treballar en una empresa de Bolzano dedicada a importacions i exportacions, després d’haver acabat els estudis que l’acreditaven com a comptable. Abans de començar, aquell estiu va fer un viatge a Irlanda i després va anar a Florència, on estudiava a la universitat la seva germana gran, amb qui va passar uns dies al seu apartament, passejant i admirant la ciutat del Renaixement. Fins al seu últim dia. Fins al 3 de setembre. Aquell dilluns van esmorzar juntes al pis i l’Evi va deixar dit que tornaria a sopar perquè anava a passar el dia a Siena, la ciutat del passional Palio. Només portava a sobre el carnet d’identitat, la carta verda per poder viatjar lliurement en els trens italians i 60.000 lires (uns 30 euros).

Inexplicablement, vint hores després, el 4 de setembre a les vuit del matí, va aparèixer a 954 quilòmetres. A Portbou. Penjada d’un pi, a pocs metres del cementiri i del lloc on ara hi ha el memorial a Walter Benjamin. El filòsof també es va treure la vida –segons la versió oficial– a Portbou i també un setembre, però del 1940. Des d’aquell esmorzar a Florència han passat trenta-dos anys. El temps que han trigat la seva germana i els seus pares, ja grans, a saber on va anar a parar i què li va passar a l’Evi, una noia amb caràcter, de personalitat introspectiva però sense problemes coneguts.

Una investigació televisiva

 L’Evi ha recuperat el nom, s’ha tret la soga com a identitat i la seva família sap on va anar i on va morir, tot i que encara avui continuïn sent enigmàtiques les seves últimes hores. La identificació no ha estat gràcies a cap gir en la investigació policial, sinó per la feina periodística de l’equip del programa Crims de TV3 i la col·laboració del programa Ungelöst [Cas no resolt] d’ATV, una mena de Crims que fa la principal televisió privada austríaca, però que té una narrativa visual pulp i que és força menys rigorós que el programa dirigit pel periodista Carles Porta.

Crims es va posar a treballar fa dos anys en un capítol sobre aquest succés. I fa unes setmanes, amb l’excitació d’apropar-se a la identitat, van assumir que n’haurien d’emetre dos (el 13 i el 20 de juny a TV3). Va ser seguint la pista dels joves austríacs que l’any 1990 acampaven a pocs metres del pi on l’Evi va aparèixer penjada. La periodista de Crims Marta Freixanet va parlar amb Ungelöst, que va decidir emetre un programa dedicat a la noia on es mostraven les fotos d’ella penjada. Una veïna de la zona de Bolzano que era a Àustria va veure l’emissió, va intuir que podia ser l’Evi i va trucar a la televisió. Seguint el fil, Crims va aconseguir contactar amb la germana gran de la noia, que, amb els seus pares, ha acabat certificant, gràcies a les fotos, que era la seva germana petita, vestida amb la mateixa granota texana i la samarreta verd turquesa amb què la va veure per última vegada abans d’acomiadar-se a l’apartament de Ponte Rosso el 3 de setembre del 1990. Encara que oficialment la noia continuï sent una desconeguda. La Guàrdia Civil madura el nou escenari propiciat pel periodisme per associar un nom al vell expedient.

La setmana passada, la germana va estar uns dies a Catalunya, acompanyada per l’equip de Crims. Dies emocionants per a l’equip i un intens bombardeig emocional per a ella. Amb l’amargor de situar-se davant del pi –el mateix, però més alt i amb més inquietants figueres de moro a sota– on va acabar la vida de la seva germana petita.

Continua el misteri

Com va arribar a Portbou continua sent un misteri. En aquella època l’exprés Roma Termini - Portbou arribava a un quart de sis de la matinada. Aquell mateix estiu del 1990 al mític i desaparegut exprés li van afegir un ramal provinent de Florència, cosa que permetia anar directament des de la ciutat toscana fins a la frontera altempordanesa. Eren constants les denúncies de joves que arribaven a Portbou drogats i robats per lladres que pujaven a aquests trens internacionals a la zona de Marsella. Però a Portbou també hi arribaven molts nois en cotxe, furgoneta o amb vespes Piaggio. La Costa Brava encara era popular entre els joves italians, que, durant anys, des del Mundial de futbol del 1982, hi havien arribat com si fossin legions romanes. Sense anar més lluny, uns dies després que aparegués l’Evi Anna penjada, el portbouenc Enric Milà, que aleshores era el subcap de Vigilància Duanera a Girona, va localitzar al costat de casa seva, ni a 400 metres del pi, un Volkswagen Golf marró amb matrícula italiana. Amb el pas de les setmanes va comprovar que l’havien abandonat i ell mateix el va precintar després de parlar amb el seu cap, Alberto Thiery. Posteriorment es va subhastar i li van posar plaques espanyoles. Fins fa poc l’Enric Milà no li havia donat cap importància.

Els austríacs que acampaven aquell dia de setembre del 1990 al mirador de dalt, a pocs metres del pi, es deien Matthias, Peter, Michael, Stefan, Manfred i Barbara. Tots ells eren estudiants nascuts entre el 1968 i el 1972. Si fa no fa de la mateixa edat que l’Evi. Tots eren de Viena. En l’actualitat tots tenen o haurien de tenir 50 anys o més. La Guàrdia Civil va remenar els seus sacs de dormir i les motxilles i no van trobar cap document ni cap objecte que es pogués relacionar amb la noia. Després van prendre declaració a dos. Al Peter i al Matthias. Només els van fer tres preguntes. A quina hora havien arribat al lloc? Van dir que a les 3 de la matinada. Havien vist cap individu o esdeveniment d’interès pels voltants? Van dir que no havien vist a ningú ni sentit res. I la tercera pregunta era si tenien res per afegir. La resposta va ser que quan van arribar, a les tres de la matinada, van estar xerrant 20 minuts i que van dormir tota la nit fins que els van despertar els agents. Les mateixes preguntes a tots dos amb respostes calcades. L’endemà, dia 5, a les 10 del matí, la Guàrdia Civil va presentar l’atestat al titular del jutjat 1 de Figueres amb una conclusió: suposat suïcidi.

El misteri era la mala praxi

El 2009 el forense Narcís Bardalet explicava: “Era preciosa. Com una núvia. Vàrem recórrer a tota la ciència del moment: empremtes, fitxa dental, vam investigar la procedència de les robes, vam fer l'estudi antropològic i es va difondre la fotografia a les policies europees. Fins i tot vam estudiar aquelles mans tan ben cuidades i teoritzar sobre si es tractava d'una estudiant. Les durícies ens deien que utilitzava molt el bolígraf. Però res de res!” El 2009 Bardalet sostenia que semblava que havia planificat “esborrar la seva existència” i no entenia “com es podia esfumar una identitat”. També  es preguntava “què va fer o com va viure la noia perquè mai ningú l’hagués trobat a faltar”. Ara hi ha algunes respostes. Com ara que les fotografies no van arribar al lloc adequat fins que el programa Crims les va mostrar a la família, que l’Evi Anna va tenir fins aleshores una vida normal i que sí que la van trobar a faltar. I molt! El que va passar era més simple i incomprensible, segons raonava dimarts passat el director de Crims, Carles Porta: “Va fallar la coordinació policial. A Itàlia es va denunciar, a Catalunya es va registrar i res no va funcionar durant 32 anys. És un cas evident de mala praxi d’aquestes institucions”, que va fer que les poc més de 20 hores entre l’esmorzar de Florència i l’aparició al pi de Portbou s'hagin convertit en 32 anys per la família Rauter.