"Vaig començar a escriure poemes amb 70 anys, i ara, amb 96, ja no sabria viure sense la poesia"

GironaDe ben petita, Isabel Oliva ja estimava la poesia: la va descobrir a l'escola de l'època de la República, i en llegia molta, l'aprenia de memòria i la recitava en veu alta, tota sola, a la seva habitació. Però no va ser fins que va complir els 70 anys que va decidir-se a escriure'n i a publicar el seu primer llibre de poemes. Des de llavors n'ha publicat divuit més, quasi tots guardonats amb algun premi, i tots ells aplaudits per la crítica i lloats pels lectors. Amb 96 anys, amb una vitalitat i lucidesa envejables, Isabel Oliva treballa en el que serà el seu vintè llibre. Mestra de professió, va veure en la jubilació l'oportunitat d'iniciar una nova etapa dedicada a l'enriquiment del seu ja vast bagatge cultural, amb una il·lusió per aprendre i fer noves coses que, segons ella, és el secret que els anys no li pesin.

Una vintena de llibres publicats és un bon balanç per a qui ha començat a escriure poesia amb 70 anys. No havia tingut abans el cuc d'escriure poesia?

— Fins que no vaig complir els 70 anys no havia escrit mai poesia, però n'havia llegit moltíssima. Quan va venir la República jo tenia 6 anys i a l'escola vaig descobrir els poemes de Joan Maragall, Segarra, Clementina Arderiu i tants altres. Me'ls sabia de memòria, em tancava a l'habitació i recitava per a mi. Més tard, a l'institut, ja en època de Franco, vaig tenir molts bons professors de literatura castellana, vaig conèixer Bécquer, Lorca, Juan Ramón Jiménez... Crec que tot això va anar germinant dins meu, i quan em vaig jubilar em va sortir. El talent ja hi devia ser. Ara ja no sabria viure sense la poesia. Cada dia quan em llevo penso en què escriuré. Miro un quadre i em surt un poema, potser no els publicaré però els vaig fent.

Cargando
No hay anuncios

La jubilació a vegades enfonsa en l'apatia, però no va ser el seu cas. 

— En absolut. Em vaig jubilar als 66 anys, i de seguida em vaig plantejar què faria a partir d'aquell moment. Em vaig tornar a posar al piano, que havia estudiat des que tenia 5 anys fins que em vaig casar. També vaig anar a classes de pintura, primer a Banyoles i després a Girona, però al cap de poc vaig veure que la pintura no m'acabava d'omplir. I llavors em vaig posar a escriure poesia. Vaig presentar-me a una convocatòria per a poetes inèdits i a partir de llavors em vaig anar presentant a diferents premis i en vaig anar guanyant molts. Recordo que un any en vaig haver d'anar a recollir dos el mateix dia, el Recull de poesia de Blanes i el dels Jocs Florals de Calella. El fet que als jurats hi hagués poetes de prestigi com Montserrat Abelló o Albert Manent em va animar a continuar escrivint poesia.

Cargando
No hay anuncios

Quins són els poetes que més l'han influït?

— D'entre els poetes contemporanis, Joan Margarit és el meu model, m'agradaria escriure poesia com ell. També m'agrada la poesia de Rosa Font i de Miquel-Lluís Muntané. I de Sam Abrams, que havia estat professor meu en un curs de poesia. Recordo que un dia vaig entrar a classe i es va posar a llegir un poema, i jo vaig pensar: aquest poema sembla meu. I ho era! Però ell el va llegir d'una manera tan esplèndida que em va costar reconèixer el meu poema.

Cargando
No hay anuncios

La poesia l'ajuda a mantenir l'esperit jove?

— Crec que hi té a veure tenir sempre il·lusió per fer coses. Aixecar-me al matí i tocar el piano, engegar l'ordinador i repassar els diaris, i sobretot escriure poesia i llegir-ne. Per a mi és un aliment imprescindible. A més, fer poesia m'ha servit per aprendre a escriure el català. Com la majoria dels que no vam rebre l'ensenyament en català, jo feia moltes faltes i vaig pensar que si en un poema escrivia una paraula o una frase en català correctament no l'oblidaria mai més. Ara fa tres anys, l'ADAC em va donar un premi per haver contribuït a la normalització lingüística. Em va agradar moltíssim aquell reconeixement!

Cargando
No hay anuncios

De la seva poesia els crítics n'han elogiat la musicalitat. Hi té a veure la seva formació musical?

— En escriure poesia jo em baso molt en la música, busco que els versos tinguin musicalitat. Intento que en llegir un poema meu et sembli que escoltis Bach o Beethoven. Haver estudiat música tota la vida m'ha anat molt bé i m'ha influït a l'hora d'escriure. En un dels meus llibres, Ària per a una sola corda, tots els poemes estan dedicats a un músic o a una peça musical. El meu pare i el meu oncle eren pianistes i jo vaig aprendre a tocar el piano de ben petita, però ho vaig deixar quan em vaig casar. He tornat a tocar-lo ara de gran. Imagina't, als 88 anys vaig anar a classe amb una professora que em va ensenyar a interpretar, perquè jo tenia tècnica però em fallava la interpretació. Ara toco cada dia. Em va bé per a moltes coses: per a la memòria, per a les mans –m'ajuda a fer que no se m'enrampin– i també per al cor, perquè hi poso sentiment. I per passar l'estona.

Cargando
No hay anuncios

De la seva experiència com a mestra sempre destaca la seva etapa a l'escola de la Font de la Pólvora, un dels barris més deprimits de Girona. Per què? 

— De les places a les quals podia optar vaig triar la de la Font de la Pólvora perquè és la que tenia més a prop i podria tornar a dinar a casa. I vaig encertar en la meva tria. Em va marcar, aquella escola. Vaig estimar tant aquells nens que ja no en vaig voler marxar. Vaig conèixer les seves mares, les àvies i els mateixos nens… Em vaig enamorar d'aquella gent. Ells ja ho sentien, que els tenia afecte. Els hi regalava llapis, llibretes, i ells m'haurien donat fins i tot l'entrepà. Penso que hi vaig fer una gran labor, perquè als nanos, que parlaven tots andalús, portuguès o caló, els hi vaig ensenyar a parlar en català. Llavors ja havia mort Franco i s'havia implantat la immersió lingüística. Saps com ho vaig fer? Amb cançons catalanes. Així els vaig enganxar. Vam comprar unes flautes senzilles i els hi vaig ensenyar les primeres notes. De grans alguns d'ells els he tornat a veure al mercat, ja que molts es dediquen a vendre fruita o roba. S'alegren de veure'm i em criden, en català: "Adeu, senyoreta!"

Cargando
No hay anuncios

Durant un temps la seva neta la seguia sovint amb una càmera per gravar els episodis de la sèrie de TV3 Senyora Isabel, protagonitzada per vostè. Què li va semblar l'experiència?

— Amb la meva neta Georgina estem bastant unides. Em va agradar explicar davant la càmera coses sobre la meva vida, sobre la poesia, la música, l'amor, la bellesa o la relació d'avis i nets. Va ser una bona experiència, tot i que confesso que no m'agradava que em gravés a la cuina o al llit.

Cargando
No hay anuncios

Diu que la il·lusió per les coses la fa sentir jove. A part de la poesia, quines altres il·lusions destacaria?

— Que algú que conegués la meva obra fes una antologia agafant de cada llibre els millors poemes. I una altra cosa: m'ha fet molta il·lusió que fa poc em dediquessin una sala a l'Espai Cívic del Mercadal, però el que m'hauria agradat de veritat, i voldria aconseguir-ho abans que em mori, és que al Museu d'Història de Girona, a la sala del Modernisme, on hi han posat una escultura de Miquel de Palol feta per l'escultor Guinó, hi posessin també l'escultura que el mateix escultor va fer del meu oncle músic, Miquel Oliva, que era un gran amic de Miquel de Palol. Quan Carles Puigdemont era alcalde va dir que hi estava d'acord, perquè a la sala hi hauria un diàleg entre els dos personatges. Jo he fet moltes gestions per aconseguir-ho però no he tingut resposta. I em sap greu, perquè l'escultura deu estar en un magatzem deteriorant-se.