La diversitat i el risc d’exclusió entren a escena al Teatre Nacional

Banyoles“L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma”, va escriure Bertolt Brecht. Amb aquesta filosofia, i amb la voluntat de fomentar el teatre entre persones en risc d’exclusió social, la directora teatral i dramaturga Clàudia Cedó (Banyoles, 1983) va crear l’associació sense ànim de lucre Escenaris Especials a Banyoles l’any 2006. Cedó, que també és psicòloga, havia treballat a l’Associació Canaan del Pla de l’Estany, per a persones amb problemes d’addiccions, i a la Fundació Mas Casadevall de Serinyà, per a persones amb trastorn d’espectre autista, i va decidir unir les dues formacions: “La interpretació o la direcció escènica s’assemblen molt a la psicologia perquè, al final, remenes emocions i et fas les mateixes preguntes”.

El projecte, que des del primer moment va rebre el suport de l’Ajuntament de Banyoles, va arrencar amb classes d’interpretació per als usuaris de Canaan i de la Fundació Mas Casadevall a l’Aula de Teatre de la ciutat. En aquests quinze anys un miler d’alumnes s’han acostat al teatre de la mà d’Escenaris Especials. Avui hi ha més de vuitanta persones inscrites provinents de sis fundacions del Gironès i del Pla de l’Estany, a banda de Canaan: la Fundació Estany, l’Ateneu Obert de la Dona de Banyoles, el Servei de Rehabilitació Comunitària de Girona, l’Escola de Teatre del Gironès, la Fundació Ramon Noguera i, des de fa poc, s’hi ha sumat la Fundació Migra Studium, de persones nouvingudes a Barcelona.

Després de la bona acollida de l’obra Una gossa en un descampat, Cedó viu un bon moment professional: ha adaptat la novel·la Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, estrenada al Teatre de la Biblioteca Nacional de Catalunya. I aquesta primavera, com a dramaturga i directora, presenta Mare de sucre a la Sala Tallers del Teatre Nacional, amb actors de la Fundació Ramon Noguera.

Una activitat terapèutica

Entre els seus alumnes hi ha persones amb autisme, diversitat funcional, discapacitat intel·lectual, malalties mentals i deficiències neuromotores. La iniciativa, a més, engloba un grup de dones de més de seixanta anys: “Hi ha una part de la societat que no pot viure determinades experiències culturals, els estem obviant i això és injust”, manifesta Cedó, que continua sent la directora d’Escenaris Especials. Malgrat la pandèmia i les restriccions, aquest curs han pogut tirar endavant les sessions: “La majoria de grups estan organitzats des de les fundacions i són bombolla. En altres grups, per temes de salut mental, els centres ens permeten seguir perquè és una activitat terapèutica”, comenta Anna del Barrio, coordinadora de la iniciativa juntament amb Berta Camps.

L’educadora social Ruth Quintana, que treballa a Canaan, valora la feina de l’entitat: “El teatre aporta als nostres usuaris l’espontaneïtat, el sentiment de llibertat i el joc que, molts cops, en l’adult no hi és. Durant les estones del projecte viuen el moment, i els judicis, els problemes i la vergonya en queden fora”. Jordi Hernández, alumne del grup del Servei de Rehabilitació Comunitària, concep el teatre com una activitat lúdica: “És un joc i, quan jugues no et sents pressionat per res. Però si, per casualitat, et sents cohibit o girat, llavors ja no estàs actuant, estàs fent una altra cosa”.

Sensibilitzar l’espectador

“L’objectiu inicial era fer teatre i treballar aspectes pedagògics o psicològics. Ara tenim dos objectius: que els vagi bé fer teatre i sensibilitzar l’espectador. La diversitat de la nostra societat s’ha de veure representada a l’escenari. Hem de conquerir les ficcions i que hi hagi personatges amb diversitat funcional”, recalca Cedó. A final de curs, durant el mes de juny, els alumnes pugen a l’escenari de la Factoria d’Arts Escèniques de Banyoles i de la Sala La Planeta de Girona a representar les seves obres, que són fruit d’un procés de creació col·lectiu. Algun any, fins i tot han actuat al festival Temporada Alta o al Teatre Lliure de Barcelona. L’equip d’Escenaris Especials s’esmerça per dignificar cada obra, des de l’escenografia i el text fins a la il·luminació i el vestuari. És una de les seves divises: “L’exigència és respecte”. Les representacions han de destacar per la qualitat artística: “Si en un assaig una escena no va bé i el director ho veu, s’hi ha de tornar. No tot és vàlid. Encara que tinguis diversitat funcional s’ha de treballar com qualsevol altra persona”.

Aquest any, atesa la situació sanitària, han optat per gravar els curtmetratges Vídeos domèstics. Cada grup ha escrit un guió sobre el tema de la quotidianitat, de les coses del dia a dia, d’allò que s’amaga quan es tanca amb pany i forrellat la porta de casa. El grup de l’Escola de Teatre del Gironès, d’exalumnes de l’Escola d’Educació Especial Palau de Girona, ha centrat el seu curt en els desitjos. L’anhel de Miquel Lanao i Arnau Estañol és convertir-se en tècnics de llum. “La part que m’agrada més del teatre és darrere l’escenari, no al davant. El teatre m’ha introduït en el món de la il·luminació, que m’encanta”, diu en Miquel, que ara fa un curs per especialitzar-s’hi. L’Arnau, per la seva banda, agraeix aquest espai de socialització: “M’agrada estar tota la colla junts, explicar les històries i les aventures que m’han passat a casa”. Aquestes vivències són les que sovint surten durant les classes d’improvisació o que s’incorporen a les obres.

“Escenaris Especials fa d’altaveu de les veus que la societat, normalment, no escolta perquè considera que, en molts àmbits, no són persones vàlides. Aquest projecte demostra que les seves suposades discapacitats no existeixen dalt d’un escenari; que tenen moltes capacitats i que aquestes capacitats surten a la llum amb un bon espectacle”, emfatitza l’educadora Ruth Quintana. Si la pandèmia ho permet, hi ha prevista l’estrena de Vídeos domèstics el 26 i 27 juny a la Sala La Planeta de Girona i el 3 i 4 de juliol a l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles.

Repartiment inclusiu al TNC

La fita final o ideal, per a la directora del projecte, seria que Escenaris Especials no hagués d’existir i que els alumnes amb alguna mena de discapacitat es poguessin apuntar a escoles de teatre convencionals: “Tenim un problema, volem que tothom pugi al mateix tren. Els professors tenen un ritme o pensen en tota la classe, com passa també amb l’escolarització. L’error és aquest tren i hauríem d’adaptar-nos a tothom. Llavors construiríem obres més profitoses i tothom podria viure-ho i gaudir-ne”. Hi ha pocs actors amb diversitat funcional perquè, d’entrada, ja no han pogut participar en aquesta mena d’activitats, i encara menys s’han pogut formar professionalment. Actualment, Escenaris Especials ha impulsat un programa de pràctiques pedagògiques per a alumnes del centre teatral El Galliner de Girona. D’aquesta manera volen fomentar que hi hagi més docents preparats per dinamitzar classes inclusives.

“La primera producció amb persones amb diversitat funcional i amb una pandèmia mundial!”, bromeja Cedó sobre el seu debut al Teatre Nacional de Catalunya amb Mare de sucre, a la cartellera del 13 al 30 de maig: “Quan em van trucar del Nacional no tenia res escrit, però tenia la idea d’una noia amb discapacitat intel·lectual que volia ser mare i tenia clar que l’equip d’Escenaris Especials hi sigués. És un tema tabú, un dubte ètic, que no tenim resolt com a societat. Es dona per descomptat que les persones amb discapacitat no poden tenir fills”.

El repartiment compta amb Ivan Benet, Maria Rodríguez i Teresa Uroz, a més de quatre actors amb diversitat funcional: la protagonista, Andrea Álvarez, i Mercè Méndez, Judit Pardàs i Marc Buxaderas. Les tres actrius són alumnes d’Escenaris Especials, de la Fundació Ramon Noguera, i Marc Buxaderas és un youtuber conegut per les xerrades i monòlegs Posa un discapacitat a la teva vida. Tots els actors, segons els papers de protagonista o secundari, cobren el mateix. La línia entre ser un actor professional o amateur, aquí, és difusa: “Fa anys que treballen, cada setmana, en aquest procés de creació”, defensa Anna del Barrio, productora de l’espectacle.

‘Relax sessions’

Porten dos anys gestant Mare de sucre i, fins i tot, Cedó n’ha adaptat la dramatúrgia i ha escrit l’obra amb els quatre actors amb diversitat, i documentant-se fent entrevistes a dones amb discapacitat que han estat mares. L’obra gira al voltant d’un neguit prou universal: què vol dir ser una bona mare? “Aquesta pregunta ens la fem totes. L’única diferència és que, si jo me la faig, el meu entorn em diu que ho faré bé; en canvi, a una persona amb diversitat funcional, el seu entorn li diu que no. Com pots tirar endavant si la societat no confia en tu?”, qüestiona la dramaturga.

Algunes de les funcions de Mare de sucre seran adaptades gràcies a l’associació barcelonina We Act. Les representacions que caiguin en divendres disposaran d’intèrprets en llengua de signes, subtítols i bucle magnètic per a gent amb problemes auditius. A més, es faran les anomenades relax session, que encara s’ha de confirmar quin dia es programaran. “Són sessions per a les persones que no estan còmodes dins una foscor completa o que necessiten parlar i que, en una sessió sense diversitat a la platea, les farien fora de la sala”, apunta Anna del Barrio.