Els diners
Em palpo les monedes a la butxaca. Quina ràbia. En pocs dies la carxofa s’ha apujat de 2,6 euros el quilo a 3,8, la mongeta tendra de 4,9 a 6,9 i el carabassó de 2,9 a 3,9. Tot s’ha apujat, peix, llum, cervesa. A casa hem parat la calefacció. La inflació espanta tant com l’epidèmia o una guerra. Sembla que estiguem cremant etapes.
Els preus s’enfilen i els diners volen, més boirosos que mai. En tinc gaires? Què valen? Els sento que parlen i no sé què em diuen. M’insulten? M’afalaguen? Què hi tinc a fer? Em consolo pensant que entendre’ls implicaria la meva misèria. El preu d’entendre’ls seria tenir-ne molt pocs. La resta són matemàtiques, números intangibles. És quan el diner es materialitza en un sostre, un menjar i un vestit que la pasta és la pasta. Llavors el diner són un tros de pollastre, un abric i un matalàs: haver tornat a abans de la invenció de la moneda el segle VII aC. El luxe, el turisme, les segones residències, els llibres o els impostos ja són abstraccions. La cultura té el mateix defecte si mires d’explicar-la o valorar-la. Com més en saps, menys l’entens. Com més rica la persona, més lluny dels diners. Costa saber la diferència entre un milió i dos, però encara costa més saber la que hi ha entre mil i dos mil milions. Com més diners es tenen, més se’n necessiten per dormir tranquil.
Són una bèstia molt perillosa que juga a la borsa amb moneda estrangera. La bruixa malparida fa girar un remolí absurd de números a l’olla. El brou em reflecteix en un mirall confús i llefiscós, la mala puta, no hi entenc res! Aquestes monedes tenen dues cares! Els cèntims fan la pilota i extorsionen, curen i maten, asseguren, amenacen, emborratxen, humilien, embruten, netegen, maquillen, desemmascaren, alliberen, empresonen… Au, va! Donen seguretat però atrauen els estafadors, els atracadors de l’administració i els deliris de grandesa.
Són rematadament familiars, depenen molt dels pares i els fills. Si n’heretes, no els assimiles. Si tens fills, el valor del diner es complica de manera exponencial. Quan hi ha herència o descendència és impossible d’aclarir-s’hi perquè, sigui amunt, sigui avall, transcendir implica misteri. Han de passar generacions de riquesa o de misèria perquè una família doni als diners un tracte sensat: només sap ser pobre el fill del pobre, i ric l’hereu de casa bona. Passada la sorpresa de l’empobriment per la inflació o l’enriquiment per la bicoca que sigui, els corrents monetaris dels països i les persones tornen a mare. Això demostra que els diners són una fatalitat, molt rarament un premi.
