Els dietaris de Miquel Pairolí: aplom i reflexió

Girona"La fidedignitat biogràfica és un petit detall anecdòtic que no ha d’importar ben gens el lector, el qual farà bé de buscar en els dietaris, més que la xafarderia que li confirmi els vicis de l’autor, aquella mena de plaers i de profits que procura l’art literària en qualsevol de les seves formes", deia Miquel Pairolí (Quart, 1955-2011) al pròleg de Paisatge en flames (Columna, 1990). Després d’aquell primer dietari en vindrien dos més: L’enigma (La Campana, 1999) i Octubre (Acontravent, 2010). Els tres dietaris, publicats fa cinc anys en un sol volum per la Fundació Valvi (Curbet Edicions), han sigut reeditats recentment per Gavarres, l’editorial cassanenca que lidera la salvaguarda i difusió del llegat literari de Pairolí.

"A part de la bellesa intrínseca de la seva escriptura, els dietaris mesuren el pols del temps i interpel·len els ritmes vertiginosos del nostre món tot contrastant-los amb l’aplom d’una reflexió sempre assaonada en les cadències de la natura i en documents culturals perdurables", afirma Lluís Muntada. Segons ell, a través dels dietaris "Pairolí ens llega una manera de mirar, de percebre, de sentir. En suma: ens llega l’acte performatiu de tantes escriptures. Ens llega el paisatge, que és sempre una construcció cultural. Ens llega una íntima mirada sobre Itàlia, Portugal, la natura, l’art, la música, la literatura, les Gavarres".

Aquesta visió de Muntada concorda més amb la recerca dels plaers i profits que recomanava Pairolí que amb la de xafarderies que assenyalin possibles vicis. Però als que vam tenir la sort de compartir estones amb l’autor dels dietaris, als que vam acompanyar-lo a passejar la seva gossa Kuin –una husky amb un ull blau i un altre de marró– o vam seure amb ell sota el roure des d’on veia davallar la tarda pels camps propers, ens costa dissociar l’escriptor de l’home. Pairolí no era propens a les confidències sentimentals, ni menys encara a esbombar-les per escrit, però en llegir els escassos passatges dels dietaris en què descriu moments de plenitud amorosa és complicat no deixar-se endur per algun rampell de tafaneria. Com la que susciten aquests fragments de Paisatge en flames: "Hem passat junts aquesta tarda, tan serena, estimant-nos, jugant com dos cadells, besant-nos, posseint-nos [...]. No hi ha cap plaer que s’iguali al de l’amor, ni el de beure, ni el de menjar, ni el de submergir-se en l’aigua".

El pas del temps

En tot cas, llegir Pairolí equival a delectar-se, a enriquir-se intel·lectualment. Al primer dietari també trobem, per exemple, una paràbola en què descriu amb llenguatge bèl·lic un dels seus temes predilectes, els efectes del pas del temps: "En la vida fem, de primer, com aquell guerrer valent i fornit que comença el combat tot defensant una posició avançada. Davant l’escomesa insistent i poderosa de l’enemic –que és el desengany i l’absurd– es retreu a successives ciutadelles fins a combatre en l’última torre. Allí, ofegada la supèrbia, las, vençut, ret les seves armes i ja no li resta sinó deixar que el seu últim reducte i ell mateix siguin posseïts per la llei indiferent, rigorosa i antiga de l’implacable vencedor".

A L’enigma, prologat per Raimon i encapçalat per un vers d’Ezra Pound ("Tot llaurant, adorem") suprimit per Josep Maria Espinàs, llavors editor de La Campana, en la primera edició, Pairolí recorre als romans i als grecs per referir-se a la fugacitat de la vida. Ho justifica amb aquests arguments: "La força de la seducció, la suavitat, la claredat i l’exactitud de les figures retòriques de la literatura clàssica. S’hi veu el geni de l’escriptor, però també la pedagogia que el formà". Després de recordar que Sèneca aconsella aprofitar el temps "tot agafant amb llestesa l’aigua, com si fos d’un torrent cabalós que, un cop ha passat la rierada, queda sec", cita Epicur: "Davant de les altres coses és possible aconseguir una seguretat, però davant de la mort tots els homes són habitants d’una ciutat sense muralles". I per afermar la idea recorre a versos d’un desenganyat Catul: "Que no cerqui mai més el meu amor; / és mort per culpa seva, / com la flor de la vora del camp, / que l’arada ha tocat, tot passant".

Relectura profitosa

Els tres dietaris són plens de troballes i mereixen lectures i relectures, però el més profund i aconseguit de tots, el que ens mostra el Pairolí més íntim, és Octubre, editat nou mesos abans de la seva prematura mort. Tot i que ressegueix les quatre estacions de l’any, dedica més espai a la tardor, sovint associada a la primera etapa de la decadència humana. Un dels capítols més colpidors és el que dedica a Guillem Simó, autor del dietari En aquesta part del món, publicat després que l’autor morís de càncer als 59 anys. "Un llibre estremidor, provocador, que no busca complaure, que burina i remou la consciència i les conviccions morals [...]. Simó va ser un inadaptat, un solitari, un home turmentat i culte, neuròtic, hipersensible, crític i sarcàstic, que va reflectir en trenta anys d’anotacions el gran problema que li suposava viure", diu Pairolí, que en un altre capítol es refereix a "aquest cos humà circumscrit en el temps, que fou engendrat i que s’extingirà, que va néixer i créixer i que va envellint entre dolors i plaers". Tot condueix al desenllaç inevitable, a l’addenda que clou els dietaris. L’emotiu text que es va llegir el dia del funeral del seu autor es tanca amb les dues frases que Vicenç Pagès reprodueix al final del pròleg: "A l’hora del comiat, només dos mots d’Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res".