La devoradora
EN UN ARTICLE MOLT CONEGUT del 1923, “La devoradora de hombres ”, Gaziel posava Josep Pijoan, Eugeni d’Ors, Josep Carner i Francesc Cambó com a exemples de grans personalitats que havien estat enfonsades per la mateixa Catalunya, que, segons l’article, no suportaria els genis. “Lo insoportable qué es en Cataluña, ¿el soportado o el soporte? ”, es preguntava Gaziel.
Llegit amb un segle més d’experiència, l’article continua viu. Trobaríem tants noms com volguéssim per posar al dia els que donava Gaziel. Ara mateix se me n’acuden quatre de ben diferents, agradin més o menys: Josep Maria Flotats, Salvador Sostres, Carles Miró, Jordi Pujol, tots ells devorats d’una manera o altra pel país. Però l’autofagocitació catalana no es conforma amb les persones, i no ho fa pas per gust. Catalunya necessita alimentar-se, però, impedida, ha de fer-ho de si mateixa, igual que un monstre encadenat. Persones brillants, diners, llengua, ideals, institucions, intel·ligència, tot ho engoleix per sobreviure.
Segons siguem nacionalistes d’un costat o l’altre -el no nacionalista no existeix, només els més fanàtics o més inconscients no se’n consideren-, podem pensar que les víctimes s’ofrenen a Catalunya o a Espanya. El fet és que aquesta destrucció mai compensa del tot allò devorat: dit d’una altra manera, a cada bugada hi perdem un llençol, fins que no quedarà res.
Aquests dies veiem com el monstre escura els ossos de la gesta democràtica de l’1 d’Octubre. Els mateixos que el van organitzar i promoure s’immolen ara a si mateixos pensant que així salvaran la pell. No volen o no poden veure que acabaran com els altres.
Ben poc deu haver-hi a fer. Cada assoliment té un preu a pagar i la mateixa bèstia el reclama amb avidesa. Per més que ho intenti, però, és difícil que aquest preu arribi a ser l’oblit absolut o una tergiversació del tot efectiva de l’1 d’Octubre, perquè els fets tangibles són molt més difícils de desmentir o d’anul·lar que els mentals, i costa molt, quan ja se n’és conscient, de treure’s del cap allò que has après a la pell. Passat l’1 d’Octubre sabem que políticament els catalans no existim i que, doncs, se’ns pot apallissar literalment.
Aquest aprenentatge, però, té un preu i Catalunya el paga a si mateixa en un increment brutal de la hipocresia i, doncs, de l’autorepressió, el desmantellament de la intel·ligència i la promoció desbocada d’inanitats. Fixeu-vos per quins nivells d’intel·ligència i d’ambició circula aquest país d’ençà de la derrota. Quanta energia dilapidada per acontentar la bèstia, per mantenir-la viva!
