Adriana Bàrcia: És descoratjador el desconeixement als instituts de les dones escriptores

Al pròleg que Salvador Espriu va escriure l'any 1964 per a la novel·la Cendres, d'Aurora Bertrana, el poeta en destaca el llenguatge acurat, la volguda austeritat de recursos estilístics que utilitza l'autora i la delicadesa amb què conta la història, una història crua sobre temes que el franquisme repudiava, com l'adulteri, l'homosexualitat, el suïcidi o l'avortament. De fet, la novel·la mai va veure la llum al ser rebutjada per les editorials a les quals Bertrana la va oferir. Gairebé 60 anys després, finalment ha sortit publicada (Ela Geminada), gràcies al treball que ha fet durant dos anys Adriana Bàrcia, poeta i experta en Aurora Bertrana, per fusionar el primer manuscrit de l'obra i una segona versió reescrita posteriorment per l'autora. Els dos textos són al Fons Prudenci i Aurora Bertrana de la Universitat de Girona. 

Quin interès vas veure en el mecanoscrit? Per què cal publicar-lo ara?

— Crec que és important publicar aquesta novel·la perquè després d'haver-se reeditat bona part de l'obra d'Aurora Bertrana amb motiu de l'Any Bertrana, que es va celebrar el 2017, ens hem quedat amb l'Aurora de la Polinèsia i del Marroc, la viatgera a països exòtics. En canvi, el que explica a Cendres és la duresa del seu exili, és una part de la seva vida que no es trobava relatada amb tant de detall en cap de les novel·les de Bertrana publicades fins ara: quan va esclatar la guerra, el seu marit, Denys Choffat, a qui ella adorava, es va passar al bàndol franquista i la va abandonar. Ella, desenganyada i ferida, va fugir sola a Ginebra, on havia estat als anys 20 estudiant música i on havia conegut el seu marit. Creia que l'acolliria la seva família política, però li va girar l'esquena, i va trobar l'escalf en els cafès de mala mort que freqüentaven els artistes bohemis, que li van procurar un sostre en unes golfes humides i plenes de rates. A Ginebra hi va passar fred i gana, hi va caure malalta i va patir un desengany sentimental en enamorar-se bojament d'un artista homosexual. Tot això hi surt, a Cendres, on Bertrana ens transporta a la Catalunya de l'abans i el després de la revolta que desembocarà en la Guerra Civil, a la Costa Brava, a la Ginebra bohèmia i l'Alta Savoia. 

L'obra que ha publicat ara l'editorial Ela Geminada aplega dos textos que vas localitzar al Fons Bertrana de la UdG. Què has mantingut de cadascun d'ells?

— Davant la negativa de les editorials a publicar l'obra, tot i que comptava amb l'aval del pròleg de Salvador Espriu, Aurora Bertrana va depurar l'original, eliminant passatges com un intent d'avortament fallit, traient també algunes amants del marit de la protagonista, i llimant la llengua, amb diàlegs més directes. Aquesta versió reescrita la va titular L'inefable Philip. Al Fons Bertrana hi ha els dos originals. En llegir-los tots dos de manera comparativa, m'he adonat que no hi ha gairebé diferències, són gairebé calcats. A la novel·la publicada ara hem mantingut el títol de Cendres, que és el que portava el mecanoscrit original prologat per Espriu, però hem agafat el cos de L'inefable Philip. Com que ella va fer aquest treball de depuració, creiem que calia conservar-lo. 

La versió reescrita, L'inefable Philip, la va fer perquè la va voler presentar al premi Sant Jordi l'any 67, però no va aconseguir el guardó. 

Ella estava molt ben connectada i ja li van arribar veus que li deien que no es fes il·lusions, perquè tot i el valor literari de l'obra, que no es posava en qüestió, i malgrat la depuració que hi havia fet, el tema que tocava continuava resultant molest, ja que era un atac a la moral burgesa benpensant de l'època. Ella està convençuda, doncs, que l'obra va fracassar per qüestions no literàries i així ho expressa també Espriu, que no dubta de la qualitat de l'obra i demana als lectors tenir "l'orella atenta" al "discret i sever advertiment moral" que conté. A les seves Memòries, quan parla sobre aquesta qüestió, Aurora Bertrana evoca la figura del seu pare, Prudenci Bertrana, i es pregunta què hauria pensat ell si hagués sabut que, seixanta anys després, la seva filla es trobaria amb els mateixos problemes que ell va tenir per publicar Josafat, considerada en aquella època una obra escandalosa.

Va pagar el preu de ser una dona avançada al su temps?

No, ella no era avançada. És aquí que estàvem endarrerits. Ella era una dona del seu temps, oberta, europea, moderna.

Al pròleg, Salvador Espriu lamenta "el difícil camí de les nostres lletres" i l'oblit que pateixen escriptors com Ruyra, Sagarra, Salvat-Papasseit o Riba. Diu també que hem esdevingut un poble de "visió curta" que renega de les tradicions i la llengua, i d'Aurora Bertrana en lloa l'activitat exemplar i constant "a prova d'incomprensions i silencis".

És l'Espriu de Pell de Brau. Amb Aurora Bertrana es coneixien, però mantenien una relació molt professional. Es van estar cartejant i davant les negatives de les editorials a publicar la novel·la, el poeta es confessa "afligit" davant la "radical impotència d'ajudar-nos els uns als altres". 

¿Creus que l'Any Bertrana, celebrat el 2017, va aconseguir el propòsit de treure de l'oblit Aurora Bertrana?

— És cert que Aurora Bertrana era abans de la commemoració una autora no gaire coneguda, excepte en els cercles acadèmics. Jo em vaig posar a estudiar Aurora Bertrana quan van obrir el Fons Bertrana i vaig decidir dedicar-hi la tesina. Vaig començar a llegir textos d'ella i vaig veure una dona interessantíssima: viatgera, gironina, feminista, progressista, escriptora... Em vaig posar les mans al cap. M'hi vaig sentir molt propera en tots els aspectes, perquè jo també soc escriptora, feminista, viatgera... em vaig quedar enlluernada. Durant l'Any Bertrana em van convidar a un munt d'actes per donar-la a conèixer i vaig adonar-me que molta gent que la descobria per primera vegada quedaven impressionats. La meva dèria és fer-la baixar al carrer, que més enllà dels estudiosos la conegui la gent del carrer. Jo vaig anar als instituts i crec que és descoratjador que no s'ensenyi als joves l'obra de Bertrana i de tantes grans escriptores, com Clementina Arderiu.

Una de les activitats que he fet per donar a conèixer Aurora Bertrana va consistir a convidar joves estudiants a veure el Fons Bertrana. Quan van veure els manuscrits, va ser emocionant veure la seva cara de sorpresa i com els interessava. Em vaig dir: “Visca, hi ha esperança!”.

Quina creus que és la millor obra d'Aurora Bertrana?

— Per mi, la millor obra és la seva vida, que es troba relatada a les seves Memòries. Els dos volums de les Mèmories d'Aurora Bertrana, publicats per la Diputació de Girona, són una meravellosa novel·la d'aventures. De fet, han tingut tanta acceptació que ja s'han esgotat i s'hauran de reeditar.