D’unes paraules clàssiques
“SI ELS ATENESOS, QUAN VIVIEN sota la tirania, mai no van superar en afers de guerra aquells que els envoltaven, en quedar lliures de tirania esdevingueren, de molt, els primers. Tal cosa palesa que, oprimits, actuaven amb deliberada inoperància, com l’esclau que feineja per un amo; mentre que, un cop alliberats, cadascun es va afanyar a treballar per ell mateix”.
Aquests dies penso força en aquestes paraules tan citades d’Heròdot per mirar d’explicar-me com és que tantes coses van com van. Per exemple, en la degradació de l’ensenyament hi té molt a veure l’excés de reglamentació, amb les seves corresponents, interminables i minadores reunions i burocràcies, que per comptes de deixar la llibertat, és a dir, la responsabilitat, a mans de cada professor amb els seus alumnes, obliga els mestres a esgotar-se en esforços que no tenen res a veure amb aconseguir que l’alumne acabi els estudis sabent llegir i escriure. Sembla que no pugui ser, tants d’esforços i patiments per acabar no sortint-se’n en els objectius més elementals. Però passaria a qualsevol empresa, a qualsevol projecte, com veiem en tants d’altres camps.
Que la llibertat sigui necessària per donar el millor d’un mateix és la garantia de la nostra humanitat. Per continuar amb l’ensenyament, fa dècades que a les aules s’insisteix en el treball en equip i que se’l promociona amb lemes com “Entre tots i totes”, que dilueixen les personalitats i les igualen a la baixa. Al poder i als polítics els encanta el ramat, per més que històricament se sap a quin establiment acaben els ramats.
Passa que, de vegades, només un ramat pot fer front a un altre. Fa un any i mig, els independentistes fèiem marxes i manifestacions milionàries, amb un èxit que ens sorprenia a nosaltres mateixos. L’epidèmia ho va tallar dràsticament, però molt aviat podrem saber si les protestes continuen o s’esllangueixen en el no res. Si l’independentisme es desmobilitza per efecte dels polítics, serà fàcil concloure que les mobilitzacions d’abans de la pandèmia eren superficials o, per dir-ho diferent, que en el fons eren poc independentistes. Voldria dir que quan se’ns va dir d’anar cap aquí, vam anar cap aquí, i que quan ara se’ns diu d’anar cap allà, doncs anirem cap allà.
Ja fa anys que els polítics han après a parlar amb l’ambigüitat dels oracles grecs. Ni ells ni nosaltres sabem el futur, però, al marge de quines siguin les mobilitzacions, haver constituït un govern des de la gàbia ens ajudarà a veure si els clàssics tenien o no tenien raó.
