Crit d'alerta per la pèrdua de biodiversitat als aiguamolls de l'Empordà

La gota que ha fet vessar el vas ha sigut l'extrema sequera de la passada primavera i estiu, que ha deixat el Parc dels Aiguamolls de l'Empordà amb els seus estanys i recs completament secs, cosa que ha fet que moltes aus aquàtiques no hi hagin pogut nidificar i que a la tardor les que hi arriben del centre d'Europa per hivernar-hi s'hagin desplaçat a altres zones. Però la situació crítica en què es troba aquest ecosistema, que en els últims anys ha perdut biodiversitat i, per tant, atractiu per als visitants, preocupa des de fa temps els que van estar al capdavant de la seva gestió en els inicis, entre ells el primer director del Parc, Jordi Sargatal. Asseguren que l'espai compta amb mesures per poder garantir uns mínims d'aigua en èpoques de sequera, però que no s'utilitzen de manera eficient ni programada, i acusen l'actual director, Sergi Romero, d'inoperància en la conservació i manteniment d'aquest parc natural. També apunten a la Generalitat i li demanen que garanteixi "un canvi de rumb urgent" en la seva gestió per evitar que "s'entri en una dinàmica catastròfica per a uns ecosistemes humits de vital importància", especialment en un futur immediat en què "caldrà recuperar les seves funcions de regulació hídrica per apaivagar els efectes del canvi climàtic".

Sargatal, director del Parc des que es va crear, el 1983, fins al 1998, i actual president de l'Associació d'Amics del Parc dels Aiguamolls, té previst reunir-se pròximament amb la consellera d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà, per exposar-li la seva inquietud per com s'està degradant un espai protegit que, segons recorda, es va crear gràcies a la lluita d'un grup de joves per salvaguardar uns terrenys d'aiguamolls amb gran riquesa de flora i fauna on es volia construir una gran urbanització. Amb una superfície de 4.729 hectàrees, el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà té avui diverses reserves naturals integrals i és una de les zones humides més importants de Catalunya, juntament amb el delta de l’Ebre i el delta del Llobregat.

"Potser ens haurem de tornar a mobilitzar", adverteix Eduard Marquès, també impulsor del Parc dels Aiguamolls i director entre els anys 1986 i 2020 del Servei de Control de Mosquits de la Badia de Roses, amb seu a Empuriabrava. A parer seu, "l'administració està molt lluny de l'eficiència en la conservació del Parc". L'acusa d'"excés de burocratització, de falta de plasticitat en l'execució dels pressupostos i de falta de dinamisme i eficàcia en la preservació ambiental". Tot plegat es tradueix en una "imatge d'inoperància i de pèrdua de seducció ambiental i dels valors pels quals va ser creat el parc", afegeix Marquès.

Tot i que les pluges dels últims dies han estat molt ben rebudes al parc, encara es percep la petja que hi ha deixat l'extrema sequera dels últims mesos, amb els estanys més emblemàtics completament secs, com el de Vilaüt. L'estany del Cortalet i els estanys del Matà, fins fa pocs dies també secs, s'han començat a omplir perquè s'ha pogut aprofitar l'aigua del Fluvià gràcies a la pujada del nivell d'aigua per l'aparició d'un tap de sorra a la desembocadura, l'anomenada gola del Fluvià. El rec de la Gallinera, que abasteix d'aigua la reserva de les Llaunes, i el del Molí continuen secs.

L'actual director del Parc dels Aiguamolls admet que la situació és "greu" i en culpa la falta de pluja. Tot i que assegura que els episodis de sequera no són infreqüents en aquesta zona, destaca que el d'aquest any ha sigut excepcionalment cru. De gener a octubre, explica Sergi Romero, s'ha registrat la xifra mínima de pluja des de l'any 1984: 225 litres per metre quadrat, quan la mitjana se situa entre els 500 i els 600 litres. "Les zones d'aiguamolls necessiten aigua, que ha de venir principalment de la pluja", explica el director, que nega les acusacions dels crítics amb la seva gestió, segons les quals no aprofita prou els sistemes alternatius per garantir un mínim d'aigua als estanys, com ara l'aigua de la depuradora d'Empuriabrava o la d'uns pous que hi ha a la zona.

Sargatal assegura que en l’època que va ser director hi va haver anys "igual o tan secs com aquest" i que malgrat tot sempre s'havia mantingut un mínim d'inundació als estanys i recs, de manera que no es posaven en perill les espècies animals ni la flora. Segons diu, el nombre d'exemplars d’ànecs que es comptabilitzaven anualment va passar d'una mitjana de 300 els primers anys de la creació del Parc als 25.000 l'any 1994. "Ara la mitjana és de només 3.000", lamenta. El nombre d'ànecs és un dels indicadors de la importància de les zones humides protegides.

Aquest any també s'ha reduït l'afluència d'aus provinents del centre d'Europa. Com que no han trobat aigua als aiguamolls de l'Empordà han passat de llarg i han buscat altres zones per hivernar. Si els estanys estan secs i no hi ha ocells, el Parc perd atractiu per als visitants. "Molta gent em diu: qui l'ha vist i qui el veu, aquest parc. Això és dolorós", lamenta Sargatal.

L’ornitòleg Jordi Martí-Aledo, antic treballador del Parc dels Aiguamolls, també fa un crit d’alerta pel que considera una gestió nefasta i una deixadesa per part de la direcció d’aquest espai. "La falta de pluja no pot ser l’excusa per justificar el mal que s’ha fet a la biodiversitat del Parc. Si al març ja es venia d’un període de falta de pluges i els estanys estaven secs, s’havien d’activar ja els mecanismes per garantir la inundació en estanys com el Cortalet o el Matà, peces clau per a la nidificació i la cria d’aus. Colònies com la d’un centenar de camallargs que criaven aquí se n’han anat en orris", assegura. En la seva opinió es podrien haver utilitzat els pous que hi ha a la zona per suplir la falta d’aigua als recs que alimenten els aiguamolls, "però des de la direcció es va argumentar que estaven en males condicions i se’n va poder extreure molt poca aigua". "A només dos quilòmetres, als arrossars de la Gallinera, els pous anaven a ple rendiment perquè els pagesos s’havien preocupat de tenir-los en bones condicions per si els necessitaven en cas de sequera, com va succeir", afegeix Martí-Aledo. També critica que als aiguamolls hi hagi ramats de més d’un centenar de caps de búfales o vaques de l’Albera, entre altres espècies, que a parer seu acaben tenint un impacte negatiu sobre la reserva natural.

Unes obres controvertides

Sargatal, Marquès i Martí-Aledo també es mostren molt crítics amb unes obres de neteja i drenatge que s'han fet aquest any al rec del Molí-Mugueta amb l'objectiu de portar aigua a l'estany de Vilaüt. Segons denuncien, el drenatge excessiu que s'ha fet a la llera ha provocat que ja no passi aigua pel rec dels Salins, fet que amenaça de salinitzar la zona de la Rubina de Castelló d'Empúries. A més, el retard en l'acabament de l'obra va impedir que a la primavera, en època de cria, nidifiquessin al Parc espècies protegides. "És una obra que a hores d'ara s'ha demostrat que és totalment inútil i que ha provocat un fort impacte ambiental sobre els ecosistemes de la Reserva Integral dels Estanys aquest 2021. Sabem que ha desaparegut la colònia de cria de l'agró roig de l'Aiguaclara i, segurament han deixat de criar-hi els ànecs, els ràl·lids i tota una llarga llista de fauna exclusiva d'aquests ambients humits, motiu pel qual es va declarar parc natural", escriu Marquès en un article a la revista de l'Associació d'Amics del Parc dels Aiguamolls.

El director del Parc defensa que els treballs que s'han fet en aquest rec eren "totalment necessaris". "Estava en unes condicions deplorables, amb brutícia i pèrdues d'aigua que impedien que aquest rec alimentés la reserva", argumenta Romero.

L'estany de Vilaüt

Un dels estanys més visitats del Parc dels Aiguamolls, Vilaüt, està completament sec per la falta d'entesa entre el propietari del terreny on s'ubica i la direcció del Parc. Podria omplir-se amb l'aigua dels regants, però, segons Romero, "el propietari demana un lloguer que en aquests moments no està previst". "El que tocaria és adquirir aquests terrenys, no llogar-los", indica el director, que apunta que la Generalitat té prevista una partida per a la compra de zones del Parc que estan en mans privades.

Per a Sargatal "és indecent" que la falta d'entesa entre el Parc i el propietari dels terrenys de l'estany de Vilaüt mantingui seca aquesta zona humida, que és la nineta dels ulls del molts naturalistes. L’ornitòleg Jordi Martí afegeix que mentre aquest espai de Vilaüt estigui en mans privades "la direcció del Parc està obligada a entendre’s amb el propietari, ja que és un estany icònic, de gran importància per a les aus aquàtiques".