Tom Sweetland: "Els correfocs són màgia i volem fer-ne el documental més impressionant"

GironaSopava en una terrassa de Ciutat Vella, a Barcelona, quan va començar a sentir tot d’explosions. Es va espantar. De cop, va veure moltes guspires. Però la gent, en lloc de córrer, s’hi unia. Eren les Festes de la Mercè de fa vuit anys i Tom Sweetland per primer cop va topar amb un correfoc. Va al·lucinar. Com a director independent de documentals i fotògraf va pensar que era una història que calia ser explicada a la resta del món. O almenys, a casa seva: al Regne Unit, on fins ara ha gravat la majoria de documentals, que s’han vist a National Geographic i diferents festivals i canals britànics. D’on venia aquesta tradició? Qui hi havia darrere de les persones que escopien foc? Qui enginyava les criatures fantàstiques que els acompanyen? Després d’anys d'investigació i d’espera –pel coronavirus–, des d’ahir que és a Girona per gravar durant cinc dies els Diables de l’Onyar.

Què va sentir el primer cop que va viure un correfoc?

— Ho vaig trobar magnífic, una tradició increïble. Primer en volia fer moltes fotos i vídeos, però vaig acabar deixant la càmera per viure’l. De seguida vaig pensar que n’havia de fer un documental.

Hi ha moltes colles de diables. Com ha acabat escollint els de Girona?

— Un amic d’un amic, en Joan Pujolar, em va introduir a aquest món. Una per una, vaig contactar amb totes les colles. En vaig fer una llista. La idea era fer un documental a l’octubre, quan ja no fa tanta calor. També volíem un dels nous correfocs, els que no fan cercles sinó que es mouen com bojos. I després de conèixer els Diables de l’Onyar vaig veure que havien de ser ells. Els seus espectacles i estructures són increïbles. Els correfocs són màgia i volem fer-ne el documental més impressionant que s’hagi fet mai.

¿Han hagut d’esperar gaire temps per poder gravar el documental?

— El 2019 ja volíem venir per Fires de Girona. Però arran de les mobilitzacions per la sentència del Procés tots els actes dels diables es van suspendre. Durant tres anys hem provat de tornar-hi, però va venir la pandèmia. Ara per fi estan garantits els espectacles al carrer i a l’agost ja vam venir a fer un tràiler i a entrevistar diferents diables per fer el guió de la història.

Quanta gent han vingut i on graven?

— Som quatre britànics que des de dimecres som a Girona i en total serem deu. El documental durarà 10 minuts. I, a part dels grans actes que tenen previstos els Diables de l’Onyar, també gravem aquest dijous al claustre de la catedral de Girona. Volem que sigui especial i per això la banda sonora es grava allà, perquè tingui un bon fil conductor. Crec que els correfocs no serien el mateix sense la música i cal que això quedi reflectit.

Què l'ha sorprès de la gent que forma la colla dels Diables de l’Onyar?

— Doncs que en la seva vida real són molt normals, sovint introvertits, i no massa alternatius. Però després quan fan el xou es converteixen en una cosa ben diferent: en uns piròmans. És aquesta transformació i creativitat la que vull captar. Juxtaposar el seu dia a dia amb aquesta vida extracurricular que tenen quan es vesteixen de diables.

¿Hi ha alguna cosa similar als correfocs al Regne Unit?

— A aquest nivell no. Però sí que cada 5 de novembre celebrem l’atemptat fallit al Parlament britànic. En diem la Nit de Guy Fawkes perquè va ser un dels joves que van ser detinguts amb trenta barrils de pólvora amb la intenció de fer volar Westminster. Això va ser el 1605, però s’ha convertit en l’excusa per fer fogueres i focs d’artifici. Però seria impensable veure nens tirant petards o corrent rere el foc.

¿El documental també aborda aquesta part infantil? Els Diables de l’Onyar tenen la secció de més petits amb els Trons de l’Onyar.

— Justament n’és el fil conductor. Parlem de la història de la Txell, que va enamorar-se dels correfocs amb quatre anys, quan en va veure un per primer cop. Una familiar seva més petita fa d’ella a aquella edat. Expliquem l’excitació al voltant del foc i com s’ha acabat convertint en líder dels diables. Un somni fet realitat.

La protagonista és femenina, doncs.

— Sí, creiem que és molt important la dimensió femenina dins dels diables. Hi ha veus molt fortes dins de la colla. És una tradició popular que actualment té una història molt inclusiva.

Quan podrem veure el documental?

— Ens agradaria que a les Fires de l’any que ve hi hagués una exposició de fotografies i es pogués veure. Però abans ens calen diners per a l’edició. Com a director produeixo el documental juntament amb Base Camp Productions, nascuda a Barcelona el 2021. L’Ajuntament de Girona ens ha donat una subvenció per començar a rodar, però no tenim prou recursos per fer la postproducció. Per això hem llançat una campanya de micromecenatge al portal Kickstarter.

¿Té al cap continuar indagant en la cultura popular catalana, com amb els castells?

— Els castells els coneixia per una altra producció britànica. Crec que Catalunya té una cultura popular única, però que també és perillosa. A l’estiu vaig venir a gravar els Diables de l’Onyar per preparar el tràiler del documental i em vaig cremar les mans. Ara anem més ben preparats. Un cop vegem l’acollida que té aquest documental, mirarem si impulsem una sèrie de tradicions culturals. A mi m’encanten.

¿Creu que pot tenir bona acollida al Regne Unit, o més aviat es pot considerar que són una colla de bojos del foc?

— Potser sí que a primer cop d’ull els diables poden semblar uns bojos del foc. Però a tots els que ho presencien en carn i ossos els acaba agradant. Els correfocs són molt més que el foc: estan plens de creativitat. En el documental ensenyem els ginys que es creen per expulsar foc, que em tenen fascinat. És una tradició que la gent ha de conèixer.