A deu dies de...
Al final ha sortit el sol després de tants de dies encapotats, de núvols polsegosos i freds. He sortit a passejar per la riera i he vist en un camp tancat entre murs que havien plantat una bandera catalana a dalt de l’únic arbre que hi ha. Em pensava que les banderes catalanes ara només s’arriaven, i una d’inesperada dominant el camp verd de després de la pluja m’ha agafat per sorpresa. No té l’estrella independentista, però està bé no dependre’n, ni de l’estrella, ni dels que l’han representada. Tornant a casa m’hi he fixat pels carrers i també m’ha semblat veure alguna estelada nova. Qui ho sap. Una sensació, una impressió pot ser causa i efecte al mateix temps, però segur que no soc l’únic que aquests dies sent per sota els peus que es torna a acostar el tren subterrani. Fa un circuit tancat i passa cada any, amb els vagons carregats de fruita i les cisternes plenes de combustible.
Si anem aïllant la causa feminista dels altres abusos de poder només hi guanyarem en hipocresia puritana. Així i tot, el dia de la dona vaig voler veure aquesta pel·lícula que parla d’una noia esclafada pel sistema, L’assistenta, una pel·lícula tenebrosa i un pèl afectada que sembla el revers d’aquell Mad men feminista, intel·ligent i lluminós. Vaig pensar que el fatalisme de L’assistenta podia voler dir que havíem tocat fons. El mateix tocar fons que m’imagino en els socis del Barça quan els Mossos van tancar el seu president a la presó, el mateix tocar fons de tantes tristeses, de tants hiverns.
Doncs torna el bon temps. Tard o d’hora ens vacunarem, tornarem a abraçar-nos, vindran turistes carregats de diners, podrem viatjar. Mirarem enrere i direm: però quina merda d’any que hem passat. Fora aquesta brutícia, aquesta porqueria! Ens traurem les mascaretes i tornarem a veure els somriures i les esperances dels joves. Les víctimes d’aquesta crisi i tots els humiliats d’aquests mesos tornaran a sortir de casa plens de vida. Tornarà la presencialitat, o sigui els cossos, ens reencarnarem. Hem estat estabornits i anestesiats. Que bé que li ha anat a la repressió, que bé que s’ho ha passat la policia, quin gran moment per a la comèdia barata, quin tip de tocar fons. Ja hem vist fins a quin punt és perillosa una societat que consent i vol acomodar-se il·lusament. ¿Pot ser que n’haguem après res, d’aquesta boira mortal i d’aquest tancament ofegador? Ha crescut el desig? Com els arbres a dintre les branques, portem el bon temps a les venes i aquí la tenim, de dissabte en vuit tornarà a ser primavera.
