L'AP-7 sense control

GironaEl primer cop que travesses un peatge de l’AP-7 amb les barreres aixecades, amb cartells que et comminen a no aturar-te i sense necessitat de gratar-te la butxaca, no pots evitar sentir una estranya sensació de transgressió, com qui ocupa l’asfalt en les grans protestes del procés o fa el trenet (aquella operació que consisteix en enganxar-se perillosament al cotxe de davant per saltar-se la barrera sense pagar). El contrari del control és el descontrol. La sensació de màniga ampla s’accentua per la sospita que tot s’ha fet amb una aparent manca de previsió. Els senyals que ja no són vigents no s’han retirat, sinó que s’han ratllat amb cinta adhesiva, i les infraestructures pel pagament segueixen dempeus. El risc és més elevat perquè s’han mantingut el mateix nombre de barreres aixecades que de carrils, malgrat que les autopistes s’eixamplen i multipliquen els carrils quan arriben als peatges. Això obliga en alguns casos a reconduir, amb cons i forçades giragonses, uns vehicles que rarament acaten l’ordre de reduir la velocitat a 30 per hora mentre s’acosten als colls d’ampolla.

A 200 quilòmetres per hora

Parlo amb diversos conductors habituals de l’AP-7 i em confirmen que han detectat un increment de conductes incíviques. No queda clar si aquest fenomen es deu a l’augment de trànsit o al fet que conductors que buscaven la màxima economia en els seus desplaçaments ara s’han passat a les autopistes. No sembla que hi hagi cap control policial extraordinari (diria que ni ordinari) per vigilar què passa durant aquests primers dies de llibertat de circulació. Puc corroborar que en un trajecte d’anada i tornada de Girona a l’aeroport del Prat, un dissabte a la tarda, un nombre inusual de vehicles circulen a velocitats suïcides. Utilitzo a consciència el mot suïcida, tot i saber que es reserva per als cotxes que circulen en sentit contrari, perquè al llarg del trajecte em trobo gairebé una desena de cotxes que freguen els 200 quilòmetres per hora. Un parell semblen protagonitzar una frenètica cursa, surfejant pels carrils a cops de clàxon i fent llums a la resta de vehicles perquè s’apartin, com si tot plegat fos un videojoc. L’ensurt que reben els conductors que veuen passar rabent aquests vehicles a frec del seu els posa la por al cos i potser els fica al cap la idea de tornar per la N-II. Els més malfiats ja aventuren que potser la idea és deixar degradar l’AP-7 a tota velocitat per justificar aviat una nova fórmula de pagament.

Una altra cosa clara és que la gratuïtat de l’AP-7 no ha tingut cap incidència en les irresolubles cues del semàfor de Llambilles, que ja són de 15 minuts a quarts de vuit del matí en direcció a Girona. És una bona manera d'encomanar als conductors un neguit matinal que ja no es treuen al llarg del dia. I potser també d'anunciar la bona nova que la pandèmia comença a quedar enrere i tornem a les velles rutines.