Les contradiccions de Zweig

GironaEn una època tan tendent a la simplificació i, per tant, a la deformació, en uns temps convulsos que, malgrat tot, ni tan sols suporten la comparació amb la sagnant Primera Guerra Mundial, és d'agrair l'aparició de llibres que aclareixen que no hi ha res gaire clar, que demostren que cercar certeses equival a trobar complexitats i contradiccions. Edicions de la Ela Geminada va publicar ara fa quatre mesos un d'aquests llibres: 'El món de 1914', de Stefan Zweig, una sèrie d'escrits de guerra –apareguts a la premsa per comentar, en temps real, els primers dies de la Guerra Gran– en què el brillant escriptor austríac utilitza un to bel·ligerant i pro-germànic que contrasta aparatosament amb la seva posterior militància antibel·licista i amb el seu suïcidi al Brasil desesperat per l'expansió del nazisme i l'evolució de la Segona Guerra Mundial. Editada per Antoni Martí Monterde, l'obra contextualitza els articles i raona així l'actitud de Zweig: “Els seus llibres no remeten simplement a una Europa desapareguda, sinó a una Europa en autodestrucció. Les seves contradiccions són les mateixes que registrava el rostre d'Europa, el rostre de pànic que s'ocultava darrere d'una màscara de serenitat: perquè Europa és, en definitiva, com ell: altiva i fràgil, elegant i bruta, bella i desdentegada, honorable i mesquina, grandiosa i terrible”.

El caràcter alemany

'El món de 1914' conté vuit articles que, llegits en conjunt, també poden entendre's com “una forma de compromís europeista en el món d'avui”, apunta Martí Monterde al pròleg de l'obra. Ja al primer article, 'Viatge de retorn a Àustria', Zweig escriu frases que, vistes amb perspectiva, permeten matisar el seu esperit pacifista. Vegem-ne un exemple: “Per fi, Nuremberg: en entrar a l'estació saludeu la vella ciutat, la talaia impertorbable del caràcter alemany (...) Torneu a pressentir amb alegria, com tantes altres vegades, la força alemanya; us fa l'efecte que aquesta sola ciutat reflecteix totes les ciutats alemanyes, l'ample i fèrtil país sencer, la fortalesa i tenacitat de la nació”. En la mateixa línia, a l'article 'Unes paraules sobre Alemanya' diu: “El neguit d'Alemanya és avui el mateix que el nostre, la seva alegria és la nostra alegria, i cada soldat que lluita sota la seva bandera és un dels nostres”. Són textos que difícilment es poden mal interpretar. A 'El món insomne', en canvi, apareixen matisos que conviden a la reflexió: “(...) i gairebé desitjaríem l'arribada d'aquest ordre nou, si no fos perquè avui, com en l'antiguitat, els rajols del temple de la pau estan xops de sang sacrificada i aquest nou son feliç del món s'ha de pagar amb la mort de milions dels seus fruits més nobles”. Conscient de les ferides que provoca la guerra, a l'article 'Als amics de l'estranger' Zweig afirma: “La nostra amistat és inútil, mentre els nostres pobles estiguin en guerra, però tindrà el doble de valor després d'aquesta gran lluita. Perquè aleshores, en lloc d'aquesta còlera sagrada, al món hi haurà molts petits ressentiments, molta rancúnia mesquina, molta hostilitat miserable”. Lúcid i precís, l'autor d'El món de 1914' descriu així, a 'La curació de Galítsia', l'estranya doble cara de la guerra: “Darrere del destructor, avança pas a pas el constructor, com el sembrador segueix l'arada que va tallant el sòl”.

Entusiasme i patriotisme

Sovint, Zweig es limita a narrar el que percep, com en aquest fragment de 'Dels dies de l'ofensiva alemanya a Galítsia': “Entusiasmat, un poble sentia com la victòria recorria el país amb unes ales immenses, i amb alegria i incertesa sentia que aquesta encara no volia decaure, cansada i somorta, sinó seguir volant més amunt i més lluny, per tot el món”. Esclar que les contradiccions mai no desapareixen del tot, com a 'Sobre el poeta austríac', quan assenyala: “Al mateix temps que s'enfortia el nostre sentiment de ser un Estat, anímicament ens identificàvem totalment amb el destí alemany. Àustria mai no s'havia considerat tan austríaca, però tampoc no s'havia sentit mai tan alemanya”. Zweig aprofundeix encara més en el tema a l'article que tanca el llibre, 'El país sense patriotisme'. Entre moltes altres frases categòriques, hi trobem aquesta: “Àustria és avui l'única nació de tot Europa que no és unitàriament nacionalista, que no se sobrevalora a si mateixa, i aquesta és la seva desgràcia”.