Narcís Selles i Pau Lanao: "La contracultura s'inventa un grup social de revolta que no existia: els joves"

GironaEl periodista Pau Lanao (Anglès, 1955) i l’historiador de l’art Narcís Selles (Olot, 1955) aprofundeixen en les expressions de la contracultura a les comarques gironines al llibre-guia La contracultura. Història i memòries (2020, Diputació de Girona / Obra Social La Caixa) i confien poder organitzar aviat una gran exposició que faci justícia a una sèrie de creadors poc reconeguts que van obrir nous camins.

 La contracultura, esmunyedissa per naturalesa, es pot encabir en una guia?

— Narcís Selles: El món sempre és caòtic, però ens espavilem per descriure’l i ordenar-lo. L’objecte és movedís, però identificable. Durant el que coneixem com a edat d’or del capitalisme van sorgir noves ètiques i estètiques que denunciaven les patologies de la modernitat i propugnaven uns altres valors i unes altres formes de vida. Eren corrents antiautoritaris i d’esperit llibertari que volien trencar rutines i constrenyiments ideològics. I que preconitzaven la recuperació de cultures i sabers ancestrals.

— Pau Lanao: També hi havia una vindicació de la imaginació i el plaer, superar la societat puritana del franquisme. Els que hi participàvem no érem conscients de fer contracultura. De fet, era una manera diferent d’entendre la cultura i les relacions interpersonals. Aquells grups eren abanderats de l’alliberament sexual, l’ecologisme, l’antimilitarisme i l’altermundisme.

 Era un moviment propi d’una generació?

— Selles: De fet, la contracultura es va inventar un grup social de revolta que fins a aquell moment no existia: els joves. Abans els joves eren futurs pares de família. Ells erosionen una de les bases del sistema, la família patriarcal. I aspiren a escapar-se dels mecanismes tecnocràtics i de control social.

 Té unes característiques pròpies a Catalunya?

— Lanao: Aquí agafa trets específics, perquè apareix al final de la dictadura. Es fa una petita revolució pacífica per trencar amb l’statu quo. Ara bé, no hauria existit sense les vies d’informació exterior i els nous corrents ideològics. Molta gent que citem al llibre, sobretot els que feien de punta de llança, havia fet estades a Londres, París, Amsterdam o Berkeley.

— Selles: Hi havia un idealisme emancipador, que sorgia  de minories culturitzades i insubmises. Curiosament, alguns, com Joan Antoni Palau o Lluís Güell, havien passat pel seminari. O Damià Escuder, des de la seva heterodòxia, que era un cristià convençut. En ells la defensa de la natura solia tenir un component místic, com un nou franciscanisme.

 Quin paper hi tenien les drogues?

— Lanao: Eren part de la litúrgia en determinats ambients, dels que consideraven que eren el camí cap a estats superiors, tot i que també era perillós perquè molts no van poder o no van saber controlar-les i s’hi van enganxar.

— Selles: Caldria diferenciar els usos que se’n feia. Per a uns era una experiència iniciàtica, per a d’altres només tenia un vessant lúdic. Tampoc no es pot parlar de drogues en genèric, ja que la maria, l’LSD o l'heroïna no tenien gaire res a veure.

 És cert que Lluís Racionero va ser l’introductor de l’LSD a Catalunya?

— Selles: És un personatge força contradictori. En un llibre afirma que la primera vegada que va provar l’LSD va ser de la mà d’en Damià i en un altre que va ser arran de l’estada a Califòrnia. De fet, a Girona hi va haver un dels primers col·lectius lisèrgics de l’Estat. L’Escuder, que tenia formació de químic, al principi defensava l’àcid. Però després se’n va desencantar pels usos inconseqüents que va veure al seu voltant i perquè s’adonava que les drogues podien tenir un efecte polític desmobilitzador.

 Quin són els referents de la contracultura gironina?

— Pau Lanao: A més d’en Damià, l’escultor Josep Bosch, Piculives –tot i que va ser superat pel seu propi personatge–, l’artista multidisciplinari Lluís Güell i l’actor i pintor Palau, amb una capacitat creativa brutal. En Palau venia d’extracció obrera, el seu pare era un immigrant que va morir durant la construcció de la presa de Susqueda. El recordo pintant al bar Xuclamel d’Anglès o a l’Envelat del Follet d’Olot, un encàrrec per fer-hi una discoteca que el grup va convertir en un pretext per aixecar l’obra d’art total en forma d’escultura habitable.

— Selles: Jo hi afegiria en Pam Vila, que va impulsar una de les primers comunes rurals de la zona. Era músic i tenia una amiga japonesa. Recordo que des del bus de la Teisa sovint els veia vestits amb túniques i caminant per la carretera; automàticament els associaves amb John Lennon i Yoko Ono. Va anar a Àfrica per escapar-se de la mili. També reivindicaria els dibuixos d'en Toni Huertas, que era un treballador manual que als vespres construïa mons al·lucinants amb retoladors i els caps de setmana recorria les carreteres amb la seva moto.

 Així, no tots vivien al marge del sistema?

— Selles: No, malgrat buscar l’autosuficiència, hi havia assalariats i gent amb feines precàries. Per a alguns el moviment era un compromís vital i un exercici radical de llibertat, per a d’altres, potser els més adinerats, era més un joc o una forma d’esnobisme.  

— Lanao: És veritat, però cal reconèixer que hi havia gent de més nivell econòmic que obria les portes de casa seva, com en Lluís Hereu, al qual algú ha definit com l’anarcorendista. A casa seva un dia hi trobaves unes noies de Califòrnia i l’endemà un xilè. Era el que en deien refugis, on tothom era benvingut.

 Era molt diferent de Barcelona?

— Selles: Lògicament a Barcelona hi havia més infraestructures, canals per vehicular propostes, concerts, revistes, editorials, llocs de trobada... També hi havia més calé, fins i tot vinculacions amb la Gauche Divine. Als entorns gironins tot era molt més precari.

— Lanao: Aquí tot era més esforçat, més auster.

 Cadaqués va ser el paradís dels hippies?

— Lanao: Sí, però quan arriben els hippies pobres, els pringats, la gent es queixa i els acaben fent fora. També al moviment s’hi van acabar infiltrant elements perillosos, fins i tot alguns delinqüents.

—  Quin paper hi tenia el feminisme?

— Lanao: Es reivindicava la dona, però la majoria dels homes havien rebut una estricta educació patriarcal. Això generava contradiccions. Una delegació gironina vam anar al míting de Montjuïc de la Frederica Montseny el 1977. Després vam decidir banyar-nos nus a les fonts, i quan les noies es van despullar alguns nois les van renyar.

—  La contracultura existeix ara?

— Selles: Sí, però adopta noves configuracions. Ara tot va tan ràpid i té una difusió tan immediata que han calgut molts replantejaments. Abans també era més clar què era hegemònic, qui era l’enemic, ara hi ha tanta diversificació, tantes mediacions... Fins i tot a l’ocupació recent del Capitoli, als EUA, hi havia gent que provenia d’entorns suposadament contraculturals.

— Lanao: Crec que actualment les propostes culturals alternatives estan poc consolidades i van massa de pressa. Però la contracultura ha deixat empremtes importants, tot i que molta gent no reconeix els pioners. És el que intentem explicar en el llibre.