Condemnats a mort i amnistiats per la revolta republicana

GironaL’octubre de 1869, les terres gironines, i altres de la Península, van ser escenari de la revolta republicana contra el govern de Madrid, al qual acusaven de conculcar els principis democràtics expressats en la Constitució de 1869. Segons els càlculs oficials, va haver-hi 40.000 insurrectes a tot l’Estat, 8.000 dels quals van correspondre a Catalunya. A part del Principat, la mobilització va assolir una significació especial a Andalusia, l'Aragó i el País Valencià. Una composició popular va resumir l’episodi:

La llei de l’embut dicta / Madrit per governà, / i aquí ningú l’acata, / tothom se sublevà. / Oidà, oidà! / La bona llei llei se’ns trenca? / Doncs l’hem de defensà.

La insurrecció a casa nostra va ser dirigida pels diputats Pere Caimó, Francesc Sunyer i Capdevila i Josep Toribi d’Ameller, els quals van sollevar grups de seguidors, amb la intenció de convergir a Girona i instal·lar-hi una junta revolucionària. L’acte més violent, conegut com el Foc de la Bisbal, va emmarcar-se a la capital del Baix Empordà, on es va proclamar la República i la força del general Romualdo Crespo es va enfrontar als revoltats. La jornada del 6 d’octubre va acabar amb una vintena de morts i una cinquantena de ferits.

 

Revolta esclafada

 El diputat Caimó va ser capturat a la Bisbal, i Ameller, a Olot al signar la rendició. Sunyer va optar per repassar la frontera de l’Alt Empordà amb França. L’alçament va fracassar perquè havia estat plantejat de manera precipitada i sense recursos. La força de l’exèrcit va acomplir la missió d’oposar-s’hi amb la declaració de l’estat de guerra i la persecució dels insurrectes. La repressió engegada tot seguit va suspendre la premsa republicana, va clausurar centres polítics i va dissoldre ajuntaments. Molts alcaldes de poble, afegits a la protesta, van ser cridats pels organismes judicials.

La justícia militar va actuar immediatament. Va ser especialment dura amb els dirigents de les partides, acusats del delicte de rebel·lió. El 30 d’octubre de 1869, un consell de guerra va dictar sentència contra els tres diputats republicans representants de la circumscripció. Pere Caimó, de Sant Feliu de Guíxols, i Francesc Sunyer, de Roses, van ser condemnats a ser passats per les armes, i Josep Toribi d’Ameller, de Banyoles, a la pena d’estranyament perpetu. A més, tots tres van ser declarats responsables dels danys ocasionats.

Val a dir que Sunyer va ser condemnat en rebel·lia, ja que –confinat al sud de França (Tours)– no es va presentar al consell de guerra. Caimó, el 5 de novembre, va ser indultat de la pena capital a canvi de ser desterrat a les Filipines, però mentre no hi hagués un vaixell disponible per conduir-lo havia de ser tancat en un castell de Cadis. Al final van estalviar-li la presó amb el desterrament. D’aquesta manera, el diputat ganxó va poder residir a Marsella i Mònaco.

 

Més de 100 morts

La revolta del mes d’octubre havia estat molt greu. Havia atacat la sobirania de les Corts i causat danys personals i materials prou importants. Segons el balanç governamental, les forces encarregades de combatre els insurrectes hi van comptar més de 100 morts i més de 500 ferits. Les baixes dels aixecats, d’altra banda, van ser incomptables. Però els polítics de Madrid encapçalats pel general Prim i el regent Serrano van donar mostres d’autoritat i d’intel·ligència, de saber fer per adaptar-se a les realitats. En comptes de subratllar la revenja, el 9 d’agost de 1870 van decretar l’amnistia, la qual, abans d’un any, va beneficiar tots els sentenciats, processats i subjectes a responsabilitat per delictes polítics comesos des del 29 d’octubre de 1868.

Els càrrecs no eren menors: “Conspiraciones descubiertas, sediciones dominadas, rebeliones prevenidas con la vigilancia o sofocadas con la fuerza, han alejado sucesivamente del territorio nacional, parte por temor del merecido castigo, parte por conmutación de penas más duras, a una multitud de españoles que hoy expían en tierra extraña los atentados cometidos contra la soberanía de las Cortes y contra las instituciones de la patria”. Eren, tanmateix, càrrecs polítics.

 

Clemència i confiança

Va ser una amnistia general i absoluta, qualificada com a mesura grata i beneficiosa per a tothom. La mesura adoptada va permetre l’obertura de les presons i que els exiliats poguessin retornar al país, exempts de tota responsabilitat. La retòrica del moment va al·ludir als emigrats polítics “que pisarán el suelo querido de la patria y traerán el consuelo y el bienestar al seno de sus angustiadas familias”, però també va considerar l’amnistia útil per al govern, “que al acreditar sus generosos deseos con un acto de clemencia, da también testimonio de la confianza que le inspiran la justicia de la causa que defiende, la sensatez del pueblo que dirige y la fuerza de las instituciones cuya custodia le está encomendada”.

Procediments judicials, presos i emigrats polítics conformen una imatge que a hores d’ara també és d’actualitat, per bé que no calgui lamentar baixes mortals com el 1869. De fet, l’amnistia ha estat present a la història contemporània d’Espanya, per bé que avui alguns partits afirmen que no cap a la Constitució. Per citar-ne algunes, i sense referir-nos a les de caràcter purament fiscal: 1870, 1891, 1906, 1916, 1918, 1922, 1931, 1934, 1936, 1977...