Cinquanta anys de l'última barraca al castell de Montjuïc
El 24 de desembre del 1971 les excavadores van enderrocar l’última de les cases d’autoconstrucció aixecades a la fortificació gironina
El castell de Montjuïc és avui una immensa ruïna amb l’encant nostàlgic dels llocs abandonats. No fa tants anys, el recinte era ple de vida amb centenars de barraques habitades per famílies de treballadors immigrants que aspiraven a una casa o un pis de propietat a la zona. Però el seu somni no va ser possible perquè l’empresari Ferran Vilallonga havia comprat a l’estat espanyol, al ram de l’exèrcit, la muntanya sencera en una subhasta l’any 1965 per 5.250.000 pessetes i, amb la col·laboració de les institucions, va aconseguir anar enderrocant un a un tots aquells precaris habitacles d’autoconstrucció, per tenir així via lliure per als seus plans d’urbanització de la muntanya. Aquella gent es va haver de dispersar pel carrer Portal Nou i per barris com Vila-roja, Germans Sàbat, Pont Major, Santa Eugènia, Salt o als albergs provisionals de Fontajau. Barraquista de Montjuïc fins als 18 anys, l’advocat laboralista Ramon Llorente afirma: "La immensa majoria d’aquella gent ens hem incorporat perfectament al projecte de millora de la dignitat i de progrés de la nostra ciutat".
El 24 de desembre farà cinquanta anys que els xalets van guanyar la guerra a les barraques. El mateix dia del 1971 es va enderrocar l’última barraca, que pertanyia a José Manrique. Ironies del destí, el conductor de la potent excavadora era un net de José Manrique que treballava per a l’empresa de Vilallonga. Procedents de Jaén, els Manrique havien comprat la barraca a José Quiñones, també de Jaén, molt actiu, considerat el primer "alcalde" de Montjuïc, promotor del primer bar. La primera barraca l’havia dreçat l’any 1949 Benito Barquero, de Cáceres, anomenat el Robinson de Montjuïc, amb esposa i cinc fills. A mitjans de la dècada dels 60, més de dues mil persones vivien en unes quatre-centes barraques al castell.
L’enderroc va ser celebrat amb grans titulars pel diari Los Sitios el 5 de gener del 1972: "La nueva hora de Montjuich. Cinco años se ha tardado en dejar limpio el recinto. El 24 de diciembre cayó la última choza". Així es posava fi a una realitat incòmoda per a l’Ajuntament, que havia renunciat a la compra dels terrenys per 3.670.000 pessetes.
Uns titulars amb pompa de victòria militar com a mínim discutible si es té en compte que els vençuts eren persones que dormien sota sostres de llauna, fusta o uralita, amb llum d’oli a la nit, orinal per fer les necessitats, i bidons i cisternes que omplia la pluja. Aquestes famílies dedicaven molta energia baixar i pujar la muntanya trepitjant pols i pedres carregats de roba que rentaven al riu Galligants o al Ter, i també carregats de garrafes d’aigua potable per beure i cuinar. Eren mà d’obra imprescindible per a la industrialització de Catalunya.
Maria Caserneiro, nascuda el 1957, filla d’immigrants malaguenys, evoca el castell: "Un lloc meravellós, amb molta llum, aire pur, un cel ple d’estrelles, ocells i, sobretot, llibertat. La meva caseta era humil però molt neta i blanca". Després de tota una vida estalviant, Caserneiro va fer realitat el somni i avui viu amb la seva família a la urbanització de Montjuïc, amb un ampli jardí i piscina comunitària, però no es pot treure del cap el fatídic dia a l’acadèmia Cuquart que va aixecar el dit per respondre una pregunta i la mestra l'hi va impedir titllant-la de ser una "salvatge que viu a la muntanya". "Vaig entendre que hi ha dues Girones. Per descomptat vaig deixar d’estudiar".
Vilallonga va apressar el 1966 el governador civil, Víctor Hellín, i el 1970 Victorino Anguera, a desallotjar Montjuïc traslladant els barraquistes als albergs provisionals de Fontajau o als pisos socials del carrer Portal Nou. En una carta a Anguera, Vilallonga escriu: "Des que voluntàriament em vaig enfrontar amb el problema del barraquisme, vaig decidir solucionar-lo d’una forma humana i fins i tot em vaig il·lusionar amb poder realitzar una obra social". Argumenta que va renunciar a acudir a la justícia per resoldre un "problema de tipus humà". Afegeix que "el desordre, la brutícia i la immundícia no són la millor propaganda per a la venda" de la nova urbanització.
Els tres germans Ramon, Salvador i Frederic Llorente han presidit l’Associació Amics del Castell de Montjuïc. Frederic Llorente, l'actual president, assegura que l’any vinent es reprendran les trobades anuals d’antics veïns del castell, després de dues edicions suspeses per la pandèmia. Aquestes trobades es fan al mateix castell l’últim cap de setmana del mes de setembre.
Ramon Llorente és autor del llibre Montjuïc. La història d’un poble i editor de la revista El Candil. Dimarts passat va ser rellevat després de dotze anys del càrrec de Defensor de la Ciutadania de Girona. Exemple de superació personal, l’advocat Ramon Llorente recorda la infantesa i joventut a la barraca com "un temps de felicitat i alegria", però encara somnia que baixa a Girona amb la mare a rentar roba sota el Pont de la Barca. No ha oblidat aquell dia que, en comptes de la garrafa de 4 litres que com sempre li havia preparat el pare, va prendre pel seu compte la decisió de sacrificar-se més pel col·lectiu i va agafar la garrafa de 8 litres per anar muntanya avall a buscar aigua potable a la font del Bisbe.