Ceaușescu

De vegades parlo amb algun alcalde. Siguin del partit que siguin, en algun moment de la conversa acostumen a fer-me saber que ells no són polítics o que no se’n senten. Jo penso, llavors, que potser no se’n senten però que parlen un politiquès impecable, amb els seus “cal que entre tots i totes”, les seves “dinàmiques” i sobretot els “i per tant”, aquells “i per tant” impositius, dits a correcuita perquè no tinguis temps de contradir la premissa. De vegades intenten evitar aquest idioma autista i delator posant-se a la boca expressions populars, però no se’n surten –“és un contracte de chichinabo”, em deia l’altre dia un–, i no se’n surten perquè el seu discurs no sol basar-se en el sentit comú sinó en la simple autoritat. Una altra cosa és que se n’adonin, però alguna cosa falla si al final tot s’aguanta en el “què hi farem si les lleis són així.” I la responsabilitat personal? No són pas robots. Detectes al fons de les seves paraules la por, com si s’haguessin perdut entre dos fronts enemics: d'una banda, un sistema gastat que els protegeix però els immobilitza; de l’altra, els ciutadans, que els han votat però no se’n fien.

El pitjor és quan el polític vol justificar-se i comença a parlar i parlar. No pas invasivament, posant-se sobre les teves paraules, sinó com quan, posem per cas, per contestar una queixa, al cap de dos minuts i sense adonar-se’n ja està parlant sol. De fet, està parlant-se a si mateix, justificant-se no a tu sinó a si mateix. No és gens estrany, llavors, que el polític t’acabi plorant –en el sentit figurat– i que conclogui que, en realitat, la víctima és ell.

Quan jo tenia vint anys, vam veure per televisió el final de Ceaușescu. Feia un mes de la caiguda del Mur de Berlín i, per fer front a les revoltes a Romania, va convocar una manifestació en suport seu, que fos retransmesa en directe per televisió. Fins que no comencen a escridassar-lo no s’adona de qui té de públic a sota el balcó del palau presidencial. Quatre dies després, l’havien afusellat.

Déu me’n guard de banalitzar una revolució amb milers de morts. Em continua impressionant molt, però, la incapacitat del poder d’adonar-se d’un final que té davant del nas i com els polítics es van construint un escut que els defensa, d’acord, però que també els impedeix veure res. El llenguatge que parlen, el politiquès, els embolica en una xarxa que acaba incomunicant-los. Llavors no poden saber quan els convindria plegar pel seu propi bé i sobretot per permetre una regeneració sense tensions, o amb les mínimes possibles.