GironaAlgú pot negar que l'editor Oriol Ponsatí-Murlà, autor de 'Totes les estacions de França', obra guanyadora del XXXIII Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero, té una retirada a l'advocat Jaume Puig, finalista del mateix certamen amb 'L'escala de l'evasió'? Vistos amb els ulls d'un miop, com ara el que signa aquestes línies, quan són de costat a la Sala La Planeta de Girona gairebé es poden confondre: alçària similar, cabells i pentinat quasi idèntics, barba, ulleres... Encara sort que la corbata de Ponsatí-Murlà és tan original que, en veure'l sortir a recollir el premi, la pintora Mercè Huerta no pot evitar exclamar "Quina corbata!". Però més enllà de la semblança física de guanyador i finalista –ambdós gironins, per cert– i de l'evidència que tots dos escriuen molt bé i trien temes prou engrescadors (una maleta plena de lingots d'or i pingüins condemnats a embogir), el més curiós de tot plegat és que tant l'un com l'altre han ambientat les seves obres a la mateixa ciutat: París. I no només ells! Segons el portaveu del jurat, Josep Maria Fonalleras, entre les vint-i-nou obres presentades enguany al certamen n'hi ha unes quantes més que tenen en comú l'escenari parisenc. Per això, mig en broma, proposa a Guillem Terribas, alma mater del premi i de la Llibreria 22, que, "atesa la confluència inèdita d'aquest any, en la pròxima edició el Casero sigui temàtic i les obres se situïn, per exemple, a Londres". Fonalleras també li fa un altre prec –juraria que gens irònic–: que un altre any no s'equivoqui d'hora a convocar la reunió del jurat, ja que la de dissabte passat es va iniciar a dos quarts de tres de la tarda i es va allargar fins a les set, "de manera que ens vam perdre la primera part del clàssic".
Homenatge a Panero
El veredicte del Casero, en canvi, no se'l vol perdre ningú. Abans de parlar-ne una mica més, però, situem-nos a l'inici de l'acte. Encara no ha intervingut en Fonalleras ni hem descobert l'influx de París sobre els concursants. La sala és plena de gom a gom. Terribas explica que abans del lliurament del premi es duran a terme unes lectures d'homenatge a Juan Luis Panero, que va morir fa dos mesos i mig a Torroella de Montgrí i va participar en diverses ocasions en la Proposta de Poesia de La Planeta, recitant poemes seus o llegint i comentant l'obra d'autors com Vinyoli, Cernuda i Malcolm Lowry. El mateix Terribas obre el foc amb un poema sobre la màgia desesperada de la vida. A continuació, Imma Merino llegeix unes proses en què l'escriptor madrileny evoca la seva passió per Ava Gardner, i Vicenç Pagès (no hi és en persona, apareix en un vídeo filmat a la 22) recita l'emotiu 'Y de pronto anochece'. Tot seguit, Quim Armengol llegeix una carta inèdita enviada per Joan Vinyoli a Panero l'any 1983, i Pep Solà, el poema 'Recuerdo en fin de año para Joan Vinyoli', que pot entendre's com una resposta a la carta. En coherència amb l'elevat nombre de concursants que han situat les seves novel·les a la capital francesa, Josep Maria Fonalleras recupera el poema 'Una visión', que fa referència a un hotel de París. I Montserrat Tura, que primer havia seleccionat el mateix poema que Pagès, recorda el to vital de les converses que, com a metge, havia mantingut a l'Hospital de Palamós amb Panero poc abans de la seva mort i es decanta per 'No hay palabras'. Finalment, Terribas explica una anècdota que va viure l'any 1984, poc després de la mort de Vinyoli: just quan acabava de retirar els llibres del poeta barceloní que durant unes setmanes havien omplert l'aparador, va aparèixer Juan Luis Panero i li va etzibar: "Es curioso que una librería como ésta no tenga nada dedicado a Vinyoli". Les imatges i la veu del poeta, que l'any 2000 va presentar a la 22 el seu llibre de memòries 'Sin rumbo cierto', posen fi a l'homenatge amb la música de 'Doctor Zhivago' de fons. Terribas ho justifica: "Era una de les pel·lícules favorites de Panero, i també de Miquel Pairolí".
Neguit i expectativa
Tornem al veredicte del Casero més parisenc, al moment en què Guillem Terribas llegeix l'acta del jurat. Quan pronuncia el nom del triomfador de la nit, Oriol Ponsatí-Murlà s'aixeca de la cadira i, mentre ressonen els aplaudiments, roman uns segons lluny dels focus. Per animar-lo a sortir de la foscor, Terribas crida: "Vine, vine cap aquí". L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i l'editor Xavier Folch ja l'esperen per donar-li el xec del premi (2.200 euros) i una estatueta. D'acord amb el seu paper de mestre de cerimònies, Terribas ordena: "Doneu-vos la mà, aplaudiu!". Després, el finalista, Jaume Puig, surt amb una mica més de decisió a rebre un taló per valor de 600 euros de mans del nou editor d'Empúries, Josep Lluch. Arriba el torn de Fonalleras, que pren la paraula per subratllar que les dues novel·les seleccionades "són com una maquinària precisa en la qual les peces, aparentment desconnectades, acaben funcionant amb un mateix ritme i una mateixa finalitat. Totes dues obres aconsegueixen crear una sensació de neguit i expectativa que es resol quan el puzle encaixa, quan tot pren sentit". En prendre possessió del micròfon, Jaume Puig es limita a dir: "No em veig amb cor de parlar de la meva obra; qualsevol cosa que digués empitjoraria la intervenció del jurat". Terribas insisteix: "És el teu moment de glòria. Segur que no vols dir res més?". L'advocat blanenc, autor de la novel·la 'Momssem' (Acontravent), respon: "No". Això sí, dóna les gràcies als organitzadors del premi i al jurat. "Em sento honorat per haver quedat finalista", conclou.
El Casero és diferent
Quan arriba el torn de Ponsatí-Murlà, Terribas li comenta: "No cal que la deixis a terra, no pesa pas tant", en referència a l'estatueta que fins ara duia a les mans. "És per aplaudir", replica el nou premi Casero. En ser interpel·lat sobre les paraules elogioses del portaveu del jurat –que a més de destacar l'habilitat i destresa de la seva novel·la l'ha qualificat com "un brillantíssim exercici d'estil que fa pensar en els de Raymon Queneau i algunes peces de complicada estructura formal de Cortázar"– el guanyador confessa: "He enrogit, com a mínim interiorment". A continuació, afirma que "el més just és elogiar el jurat [format per Mita Casacuberta, Josep Maria Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vàzquez i Guillem Terribas, com a secretari sense vot], i no per fer-li la pilota, sinó perquè penso que una obra com la meva només la podia presentar al Casero". En aquest sentit, explica que "el valor de la meva novel·la només s'aprecia llegint-la sencera. Per això, quan alguns amics que se l'havien llegit es van assabentar que pensava presentar-la en aquest certamen em van dir: Estàs boig o què? No saps com funcionen els premis? Ningú no es llegeix les obres! Tranquils, al Casero això no passa, els vaig tranquil·litzar".