Els botellons i la mort de les festes majors

OlotNo són els botellons, sinó la mort de les festes majors com a concepte de tradició catalana i/o mediterrània i un símptoma més de la degradació cultural que vivim. Aquest fenomen no és nou, ha passat en totes les festes majors aquest estiu, però quan passa a Barcelona, tot s’amplifica. El model de festes majors aquest estiu ha estat el següent: actes per a públic exclusivament familiar i algun concert amb entrades i cadires. Però cap festa, enlloc. El covid-19 no n’ha sigut el motiu, només la rematada final d’una tendència que ve de lluny.

M’agradaria il·lustrar-ho amb dos exemples que conec de prop. Dues festes majors icòniques de Catalunya, entre moltes d’altres: la festa major d’Olot, coneguda com les Festes del Tura, i la festa major de Mataró, coneguda com les Santes. Ambdues són festes que han viscut èpoques daurades, en què suposaven un percentatge important del PIB de la ciutat i un referent cultural tant intern com extern. Aquestes èpoques, però, ja han passat i en ambdós casos el declivi ha vingut per la mateixa decisió: el control.

Penso que una manera de mesurar la maduresa d’una societat és veure com civilitza el descontrol, és a dir, com civilitza la festa i d’això en fa cultura. Una societat lliure ha de permetre una festa lliure i això significa llibertat de descontrol, però tanmateix, per esdevenir societat, el descontrol no pot superar el límit del que percebem com a civilitzat. Just aquest equilibri, doncs, és la font de la cultura popular.

El nostre concepte ancestral de festa major ha begut sempre d’aquest equilibri i li deu el seu èxit econòmic, social i cultural. Però la fórmula fa temps que va entrar en declivi i ho ha fet arreu pel mateix motiu: la decisió del executius d’implementar mesures de control al descontrol, en lloc de permetre a la cultura civilitzar el caos.

Tornem als exemples. Les Festes del Tura van ser declarades d’Interès Nacional el 1996, en plena època daurada. Conegudes arreu, multiplicaven la població d’Olot i convertien la ciutat en una festa per a tots. La festa per a tots era la joia de la corona. Significava que totes les edats en gaudien i compartien el descontrol civilitzat que és la festa. Evidentment, la ciutat no era un lloc tranquil, net ni ordenat aquells dies, però era una font d’alegria, energia i cohesió que el conjunt de la societat sabia mantenir dins dels límits de la civilització i el resultat n’era una cultura pròpia que la situava al món.

El desordre i els incidents dels dies de festa sempre han sigut el flanc per on atacar el model i els assenyalats, els joves i les festes nocturnes. Greuges clàssics d’una societat amb vicis catòlics com la nostra, com és creure que l’esbojarrament només és un pecat de joventut i un cop passat cal castrar aquesta pulsió i renegar-ne. Quan la realitat és que la nostra història, coincidint amb la de societats occidentals, està plena d’exemples de com l’esbojarrament abasta totes les edats i genera grans beneficis creatius i culturals.

Per tant, crec fermament que la culpabilització cap als joves és més una fòbia deguda a la castració del descontrol dels adults que una causa justificada del seu comportament, que sempre serà enèrgic, però no disposa de quota de poder. Així doncs, la generació que sí que ha tingut quota de poder els últims anys (boomers, generació X i ara iniciant-se els mil·lennials) són els responsables d’haver trencat l’equilibri de les festes majors per pur tacticisme electoral.

Venent “ordre” a canvi de vots a base de reduir, limitar i/o eliminar l’oci nocturn a les festes majors, que han anat perdent espai i pressupost any rere any fins a arribar a aquest estiu postconfinament, en què han desaparegut arreu. Un cop desapareguda la festa, també desapareix la cultura que mantenia la civilització i el caos aflora sol. És un esclat que no pot parar l’ordre públic, ni pot ser domat per les propostes de cultura prefabricada i moralitzadora que des de fa anys els ajuntaments volen fer servir per substituir la clàssica nit de festa.

L’altre exemple són les Santes, festes que van aconseguir un èxit massiu més tard, però d’unes dimensions encara més grans a causa de la gran població d’influència on es troba Mataró. Les massificacions nocturnes es van tornar un problema, però en lloc d’acceptar la feinada de gestionar les incidències, perseguir els delictes i augmentar recursos destinats a la cultura sense tuteles, van decidir el control intervencionista de la festa.

Aquest sempre ha sigut, doncs, l’inici del declivi i mort de les festes majors. El control mata la festa, sense festa mor la cultura lliure, sense cultura no hi ha civilització i sense civilització se sembra el caos. Els problemes d’ordre per les massificacions de la festa provenen del seu èxit, no és cosa de joves, doncs, és cosa de tots. Es van massificar perquè hi anàvem tots.

Així doncs, els adults amb quota de poder han castrat les ganes de festa a canvi de vots i han deixat sols els joves que no tenen poder, ni segurament criteri, però encara no s’han corromput. Afegeixo que, com a early millennial, juntament amb la meva generació, també som còmplices per acció o omissió que el llegat de festa culturitzada que vam rebre hagi patit un greu retrocés durant els últims 20 anys. Deixem un terreny erm per a les pròximes generacions.

Aquest estiu, doncs, hem vist des del poble més petit fins al cap i casal de Catalunya, com culminava la progressiva mort del model cultural de festa major a casa nostra i les seves conseqüències.