Boira baixa
Ens carregarem de raons, van dir, fins que la injustícia sigui tan insuportable que caigui pel seu propi pes. No s’equivocaven: va caure amb ells a sota, igual que cauria plegada una mula que anessin carregant i carregant sense miraments. Pararem l’altra galta, van dir llavors, i els van trencar la cara tantes vegades que la galta ja ni sentia les bufetades. Les raons que havien anat carregant van convertir-se llavors en una vergonya densa i pesant com la boira baixa.
Però... havia de venir-los de nou? Si era la història, el paisatge, de la seva vida. Fer-se conscients de si mateixos havia implicat fer-se conscients del seu idioma, un llenguatge de derrotes i repressions periòdiques. L’aculturació ja es donava de feia dècades en el punt clau, la xarnera entre el present i el futur que és l’escola. Excloure progressivament el català va ser indispensable per a la demolició educativa de l’últim quart de segle, fins a rebre el segell oficial el dia que van decidir eliminar la immersió. No descalces un sistema educatiu sense tocar el moll de l’os de la cultura humana, l’idioma. No calia un nacionalisme espanyol per a la devaluació dels catalans, n’hi havia prou amb el capitalisme que les institucions pròpies i foranes, en comptes de controlar, amanyagaven: capitalisme i estat, no se sap quina pota aguanta l’altra.
La mateixa degradació embrutava pertot arreu, només s’havia de veure quin rei tenia la nació castellana. Però envoltats de la boira densa de la vergonya, els catalans temien que el fons pogués arribar encara més avall. Havien perdut bous i esquelles, venuts de saldo per xavalla, pagant per fer-se perdonar els orígens.
Comptaven, però, amb un rebost d’experiència, una sala de miralls per al present, una biblioteca que els endreçava i curava d’espants en les seves misèries calcades, i també en les virtuts, que alguna en quedava. Les mateixes humiliacions descrites en papers de vuitanta, de tres-cents anys enrere. La mateixa vergonya, el mateix desemparament van sentir-lo els avantpassats dels quals procedien, si no per la sang per l’estima. I no era només temporal, la boira, sinó que, espacial, s’escampava arreu. Per això era estrany que els vingués tan de nou, que s’exclamessin i s’esveressin i s’estiressin els cabells, potser perquè la hipocresia és l’uniforme de la por, potser perquè l’irracionalisme ocupa sempre els terrenys que la raó desatén.
Potser la nit serà cent anys la nit, llegien als llibres dels seus savis. Però per boira que fes les muntanyes no es mouen, ni sembla probable que ho hagin de fer, allà s’esperen.
