El bisbe Francesc Pardo: llums i ombres de 13 anys de pontificat

GironaEl bisbe Francesc Pardo va morir el dijous 31 de març després de presidir la diòcesi durant més de tretze anys. Al llarg del pontificat, el bisbe Pardo ha encarnat diversos papers. Marcat pel neguit i la passió, ha estat el sacerdot suprem, mestre de la llei, i també ha fet de gran rector de poble, de tarannà optimista, pagat de si mateix, interessat per ocupar un espai d’autoritat en actes públics. Ha parlat en to espiritualista i ha animat el compromís social. Fins i tot ha estat caricaturitzat en un cartell de Fires. Protagonista d’anècdotes sucoses i comentades més enllà del cercle curial, s’ha fet notar pels ornaments llampants i una mitra que transmet el missatge de “religió d’autoritat”, que el que la du és més important que qualsevol dels aplegats a l’entorn. Al seu dia va cobrir la vacant episcopal produïda per la jubilació del bisbe Soler Perdigó. Aleshores s’havien posat uns noms sobre la taula: Francesc Pardo, Sebastià Taltavull i Salvador Cristau. Tots tres es van posar la mitra en nomenaments successius: Pardo va ser enviat a Girona el 2008, Taltavull va ser escollit bisbe auxiliar de Barcelona el 2009 i Cristau bisbe auxiliar de Terrassa el 2010.

Autoritat jurídica i institucional

Pardo s’ha manifestat com a home d’una Església cada vegada més envellida, amb menys fidels i menys capellans, que veu com s’encongeixen els cercles d’audiència, per bé que conserva una autoritat formal, jurídica i institucional, propietària de patrimoni. Durant la seva estada al capdavant de la diòcesi ha perdut un centenar de preveres per decés, entre els quals Modest Prats i Joan Busquets, les darreres figures intel·lectuals del bisbat. La sequera de vocacions, d’altra banda, ha convertit en poca cosa l’aposta fracassada per un seminari particular. Mancat de missioners professionals, Pardo també va signar el decret de dissolució de Casa Missió de Banyoles (2010). A hores d’ara, la mitjana d’edat dels capellans de Girona supera els setanta-tres anys.

El bisbe Pardo ha estat al capdavant d’una diòcesi secundària i difícil, des de la qual és gairebé impossible de pujar a un lloc més alt de la jerarquia, com a ell li hauria plagut. Els qui el coneixien van advertir: “és un home llançat”; “autoritari i geniüt”; “una mica impulsiu i emotiu”; “quan li duen la contrària, esclata i envesteix tot el que troba al davant”. Tanmateix, ha hagut d’adaptar les circumstàncies personals a les locals, les establertes i les temporals. El teòleg Rovira Belloso va recomanar-li que anés a veure partits de futbol del Girona, perquè s’asserenés; hi va anar certament, però davant la imatge d’ociositat, si un capellà de poble ha d’encarregar-se de deu o més parròquies, no era l’opció més feliç.

Els integristes li han aplaudit que anés a les processons de Setmana Santa, que reduís a la petitesa el Fòrum Alsina, que jubilés ràpidament mossèn Ignasi Forcano i que fes fora Jaume Reixach de la parròquia de Riells i li prohibís escriure a la premsa. Els independentistes, el suport a moments controvertits en la història d’aquest país i als presos polítics. La Guàrdia Civil, l’assistència a la festa patronal. Els amics de la faràndula, l’entrada dels capgrossos a la catedral en la festa de Corpus. Els neoconservadors, l’atenció a nous moviments minoritaris que abans eren mirats amb desconfiança per la jerarquia, com el catecumenat, però alhora han sentit l’allunyament de Ferran Jarabo a terres estrangeres, incomprès ací.

Cara visible i protagonista

En la vida de l’Església, ni el bisbe ni el Papa ho són tot, però sí que són la seva cara visible per antonomàsia. El mateix bisbe Francesc Pardo així ho ha certificat en les aparicions públiques i la munió de fotografies que il·lustren el full parroquial de cada setmana: ell és el gran protagonista de l’obra, mentre que Lluís Sunyer, el vicari general, ha personificat la modèstia i la discreció a l’ombra. Al capdavall, com si demanés perdó pels errors, ha repetit que “l’Església és pecadora, perquè està formada per pecadors”; que “se li ha enganxat la pols del camí”, com “el mal exemple dels qui la formen” i “el gravíssim problema de la pederàstia”.

El seu final a l’Hospital Josep Trueta no ha pogut ser més tràgic i dolorós: setmanes de dolor i passió abans de la Setmana Santa. Des de 1963, en què el bisbe Josep Cartañà, de 88 anys, va arribar al final de la vida i el seu cadàver va ser passejat pels carrers de Girona, cap prelat titular de la diòcesi no havia perdut la prebenda jeràrquica per culpa de la mort. Ha estat enterrat a la nau central de la catedral, tot i que ell hauria preferit el claustre.