El bisbe per al qual parlar català era cosa del "dimoni"

GironaDavant la designació, més o menys imminent, d’un nou bisbe per a la diòcesi de Girona, el Fòrum Alsina ha recordat que, a l’estat espanyol, venim d’una tradició de molts anys, i sota règims diversos, de nomenar bisbes amb la finalitat de desnaturalitzar el país.

L’exemple més real d’una activitat d’aquesta mena el trobem en la presència de Josep Vila Martínez, nat a Benavites (Camp de Morvedre) el 1866, que va ser el bisbe de la dictadura de Primo de Rivera a Girona. Ingressà a la diòcesi el març de 1926, a fi de cobrir la vacant deixada pel mallorquí Gabriel Llompart, que el règim dictatorial –amb la connivència del Vaticà– desplaçà a Mallorca, ja que el considerava poc dúctil a les tesis del govern.

D’entrada, Vila Martínez no era anticatalà. El butlletí del bisbat remarcà que havia escrit en valencià sobre l’amor a “nostra llengua” i que coneixia la cultura catalana: “En su biblioteca y casi diríamos en lugar preferente, se ven las obras de nuestros literatos, así en prosa, como en verso; conoce nuestra fonética, nuestra morfología, nuestra ortografía. El estado actual de nuestra literatura y de nuestra alma es honda y sabiamente por él apreciado y sentido”. Això no obstant, i seguint les orientacions del règim per combatre el catalanisme, actuà a Girona en sentit castellanitzador o espanyolista. Ens ho diuen els que van aplaudir aquesta actitud, els clergues que el tractaren i la premsa del moment que es mostrà crítica envers el prelat.

El dimoni del català

Un informe tramès a la Santa Seu, el 1929, per un col·laborador del cardenal Vidal i Barraquer, l’esmentà entre els prelats destinats a Catalunya que, en els darrers quinze anys, s’havien distingit per disminuir l’ús del català en la predicació i l’ensenyament del catecisme, amb escàndol dels fidels, disminució de l’eficàcia espiritual i resistència passiva del clergat. En canvi, un organisme del règim, la Junta Ciudadana, el felicità, en 1927, atès “el decidido patriotismo que inspira todos sus actos”, perquè “procura, sin descanso, y dentro de los medios con que en su elevado sacerdocio cuenta, que los sermones y la propaganda religiosa se efectúe en castellano”.

El bisbe de Girona va identificar el catalanisme amb el dimoni. Ramon Corts ha transcrit la resposta que el bisbe va donar al jesuïta Francesc Llorens, quan aquest l’informà que la predicació d’uns exercicis per a senyores a les Adoratrius seria en català: “Dios mío! El demonio ha tomado otra fortaleza ”. A més, se li va atribuir una frase que definia l’acomodació a les orientacions polítiques: “El hablar catalán constituye por sí mismo un acto antipatriótico”. Vila Martínez es doblegà a les pressions del governador civil, i en 1927 ordenà l’edició del catecisme en castellà. Va abonar, doncs, les tesis del govern, certament, però va fracassar en el govern de la diòcesi, per la qual cosa no ha de sorprendre que un gran sector dels capellans no el respectés, malgrat que era un home caritatiu, i que hagués d’escoltar-se fortes paraules de censura.

Caiguda la dictadura del general Primo de Rivera, en una pastoral del novembre de 1930 declarà implícitament que només la monarquia i la dictadura eren els sistemes de govern no condemnables per l’Església. Per contra, la república, la democràcia, el comunisme, el sindicalisme, l’ensenyament laic, etc. eren presentats com a contraris a l’ordre, la religió, la pàtria i la família. Fou un bisbe bel·ligerant contra la república abans de la II República.

Dimissió demanada

La proclamació de la II República, l’abril de 1931, va suposar per a ell, que era de tarannà integrista, un cop molt dur. La premsa catalanista l’atacà directament, perquè no rectificà i a la catedral es predicava en castellà. Va ser tractat de “funcionari al servei del règim [de Primo de Rivera]; lacai de les institucions caducades i encegat puntal de totes les dèries anticatalanes”. Per això en demanà la dimissió: “L’home que digué en una pastoral que l’ésser republicà i demòcrata era un error condemnat per l’Església, no té dret a asseure’s en un lloc preeminent d’una societat que és republicana i democràtica”.

Una malaltia li estalvià dies d’estança al capdavant de la diòcesi gironina, però li causà altres mals difícils de suportar. Va morir, a València, el setembre de 1932. L’escassa assistència de capellans a la missa que se celebrà a la catedral de Girona certificà la divergència i l’hostilitat que el bisbe de la dictadura havia creat entre els propis subordinats.