Àurea de Sarrà, una bacant catalana als peus de l’Acròpoli

Al costat de figures com Antoni Rubió i Lluch, el gran historiador de la presència catalana a Grècia al segle XIV, o del poeta Carles Riba, una baula més -gens menyspreable- en la llarga cadena de les relacions culturals catalano-gregues la constitueix la ballarina Àurea de Sarrà, que va actuar amb notable èxit a Grècia durant gairebé un any, del maig del 1926 al gener del 1927. En aquest país, com havia fet abans a Itàlia i Egipte, hi va interpretar els seus cants plàstics, unes danses en què posava en escena les peripècies de deesses i heroïnes de l’antiguitat pagana. El clima cultural imperant aleshores a Catalunya, amb un Noucentisme rampant que reivindicava les arrels grecollatines de la nostra cultura, i la influència de personatges com Rubió, l’escultor Josep Clarà o els prohoms de la Bernat Metge, la van portar a convertir-se, en el camp de la dansa, en la millor representant d’aquest moviment arreu del món. La fotògrafa de moda del moment, Eli Suiultzoglu-Seraidari, més coneguda com a Nelly, la va immortalitzar en una sèrie d’esplèndides fotografies preses al Teatre de Dionís, als peus de l’Acròpoli, abillada com una bacant del segle xx. El primer ministre grec, el dictador Theódoros Pàngalos, va assistir a moltes de les seves representacions, els diaris li van dedicar pàgines senceres i el poeta nacional grec, Kostís Palamàs, va arribar a dir d’ella en un poema memorable que als seus passos s’obrien camins de somni i que era la vencedora absoluta de la dansa. Poc abans de marxar de Grècia per tornar definitivament a Catalunya, on acabaria els seus dies sola i arruïnada a la seva casa d’Arenys d’Empordà, fins i tot va compartir la condecoració de l’Orde del Fènix amb el més gran dels poetes neogrecs, Konstandinos Kavafis, la qual cosa va provocar no pocs problemes de consciència a l’alexandrí, que va ser ridiculitzat per la premsa del moment. Així, el caricaturista Nikos Papàs el va representar vestit de cordovès i agafat de la mà d’una Àurea mig nua, amb tota una corrua d’intel·lectuals alexandrins al darrere, definits com els “innombrables pretendents”, en clara al·lusió als nobles itaquesos que festejaven Penèlope durant l’absència d’Ulisses.