Eduardo Niebla: "Amb Atila sempre tocàvem arran del precipici: ens llançàvem al buit per construir un moment especial"

Calonge (Girona)El llegendari guitarrista Eduardo Niebla, membre fundador l’any 1973 a Girona del grup de rock progressiu Atila, ha tornat a Catalunya després de més de quaranta anys de carrera professional a la capital mundial de la música. Niebla s'escapa de l’encarcarament social que, segons diu, el Brexit ha deixat a Londres. Nostàlgic del so d’alta fidelitat analògic, s’ha instal·lat en un xalet a Calonge amb el seu espectacular estudi de gravació. Ànima lliure, va sobreviure pidolant amb la guitarra pels carrers de la capital britànica, fins que Tom Newman, productor de Mike Oldfield, li va oferir una oportunitat que l’ha portat a enregistrar prop d’una trentena d’àlbums i a fer gires arreu del món amb els artistes més reputats. Algunes de les últimes composicions d’Eduardo Niebla es poden escoltar en l’àlbum Las olas de Niebla (2019), dedicat al seu germà, el malaguanyat pintor Josep Niebla. Eduardo Niebla oferirà el dia 29 a l’Auditori del Centre Cultural La Mercè de Girona un viatge pel seu mig segle d’intèrpret i compositor de música, acompanyat del guitarrista Joao Lima.

Com vau arribar a Girona, els Niebla?

— Era l’any 1960. Jo tenia cinc anys. Érem onze germans, els que vam sobreviure dels disset. La meva és una família d’andalusos que vivia al Marroc. Vam creuar l’estret de Gibraltar i vam agafar el tren Sevillano fins aquí a Girona. Fugíem de l’animadversió que en aquells moments hi havia al Marroc. El meu pare havia vist al carrer uns nois àrabs picant a un espanyol i es va espantar.

Venir amb una sabata i una espardenya a la ciutat de l’Onyar no ha de ser fàcil.

— Va ser duríssim. Vivíem en una barraca a les Pedreres, sense aigua ni llum ni vàter. Jo era un nen i ho vivia com una aventura, però per als meus pares i germans grans va ser un sacrifici. L’art ens va salvar. A la meva família sempre hi ha hagut una actitud artística. Ens ajuntàvem per cantar, tocar música, recitar poesia i parlar de filosofia. En Josep sempre dibuixava. A casa venien molts músics. També venia l’Albert Boadella, fundador d’Els Joglars.

Com us guanyàveu la vida?

— El pare era mestre serrador de la indústria de la fusta i també era corredor. Guanyava totes les curses de llarga distància, vint-i-cinc quilòmetres, trenta quilòmetres... Tot i ser un home callat, era un gran lluitador. Això ens va inspirar molt, a nosaltres. Tenia terrenys al Marroc. Aquí a Girona treballava en uns magatzems.

I amb la fundació d’Atila l’any 1973 arriba l’apoteosi, no?

— Vam arribar a ser molt populars, sí. En aquella època jo escoltava Miles Davis, King Crimson, Emerson, Lake & Palmer, Pink Floyd, Led Zeppelin... També molta música clàssica, Bach, Rakhmàninov... Estava exposat a música molt variada. El meu somni era fer música universal. Aquí a Girona vaig tenir diferents grups, però no volia tocar per als turistes. M’agradava el blues, vam dedicar un concert a Jimi Hendrix. El nom d’Atila el va proposar el meu germà Josep, el pintor. La base d’Atila érem Paco Ortega, Joan Punyet i jo. Fusionàvem música clàssica amb rock i blues.

El 1975 apareix el primer disc, The beginning of the end.

— Sí. Teníem un local a Palau, una antiga bòbila. Componíem en comú i improvisàvem. Vam tenir una gran popularitat. A París, vam col·laborar en diferents happenings conceptuals de l’artista saltenc Jaume Xifra. També vam contactar amb Antoni Miralda i Pepe Ortas. Tot era molt experimental, a mi m’encantava. Amb Atila sempre tocàvem arran del precipici: ens llançàvem al buit conscients que estàvem construint un moment especial.

El segon àlbum, Intención (1976), tenia aquella cançó que posaven totes les emissores, Un camel de xocolata, amb lletra de Salvador Sunyer.

— Jo l'hi vaig proposar al Salvador. Nosaltres no érem poetes i vam anar a buscar escriptors perquè volíem lletres de qualitat, que diguessin coses. Entenc la música com una pràctica artística. Hi ha la part intuïtiva però també la intel·lectual. Quan vaig marxar de Girona volia buscar un lloc on aprendre més.

Va sortir el tercer disc, Reviure (1977), però vostè estava fent el soldat i després va marxar nord enllà.

— Sí. Jo no he cobrat mai ni un cèntim d’Atila. Mai.

I qui cobra pels drets d’autor?

— No ho sé. Potser en Benet Nogué. Jo no em posava d’autor de res.

Era comunista?

— Em sento humanista i universalista. A París, vam tocar per al congrés internacional d’anarquistes espanyols i, a Londres, vaig ser secretari dels refugiats anarquistes de la guerra d’Espanya. Una experiència molt profitosa per a mi.

Deunidó l’aterratge a Londres la tardor del 1978...

— La meva idea era aprendre a parlar anglès a Londres per anar a estudiar al conservatori de jazz de Berkeley, a Califòrnia. Però, esclar, tenia les butxaques buides i m’acompanyava Montse Ribugent, la meva parella. Vam tenir una filla, l'Alba, guapíssima. La veritat és que ho vam passar malament. Va ser molt dur. Jo tocava pels carrers i pidolava. Eren uns temps bojos. Vam anar a parar a una zona d’artistes que vivien en vaixells. Tom Newman, productor de Mike Oldfield, es va fixar en mi i es va convertir en el meu mentor. Em va comprar una guitarra i em va ensenyar com gravar. Va posar un estudi mòbil a la meva disposició i també un tècnic. De tot això en va sortir el disc Towards the sun (1981), gravat amb músics de l’Orquestra Filharmònica de Londres, entre d'altres.

Aquí va guanyar estabilitat?

— A partir d’aquí em va començar a cridar molta gent per gravar. En tots els casos el discurs és el meu. Les composicions són meves. Amb Antonio Forcione vam gravar cinc àlbums. Ens consideraven el millor duo de guitarra europeu. Vaig col·laborar amb innombrables guitarristes i amb altres músics. La meva passió per la música índia em va permetre tocar amb mestres com Sukhvinder Singh, Wajahat Khan i cantants com Paban Das Baul, entre molts d'altres. He fet gires amb Deepak Ram o Kala Ramnath. La llista és interminable.

Vostè té la doble nacionalitat espanyola i britànica. Ha viscut a Londres i també al comtat de Yorkshire. I ara s’ha instal·lat a Calonge. ¿Se sent un gironí que torna a casa o un londinenc que busca el sol i el mar?

— La terra estira molt. Jo em sento d’aquí. Estic molt agraït als britànics, que m’han enviat arreu del món com el seu representant, al desert de Rajasthan, a Egipte, a Abu Dhabi, al cinquantè aniversari de la independència de l’Índia... Sempre amb els millors instrumentistes locals, sempre experimentant.

¿La seva sortida de Londres té relació amb el Brexit?

— Bé, allà molta gent és contrària a la immigració i ara no se n’amaguen. Fan comentaris penosos com que els immigrants els roben la feina i són uns aprofitats.

¿Sense el Brexit vostè s’hauria quedat a la Gran Bretanya?

— No ho sé. Amb el Brexit, s’està fent la vida impossible a molta gent. Jo he notat més problemes i més dificultats. Afecta a nivell professional. Res de contactes internacionals. Els anglesos s’estan tancant. S’han disparat un tret al peu. Des del meu punt de vista, Londres ja només pensa en guanyar diners, i això mata la ciutat.

Als 66 anys, quin projecte té?

— Ser feliç. M’encantaria continuar fent música, però d’una manera més relaxada. Fer música és molt sacrificat. Quan tinc un concert com el del dia 29 a Girona, treballo tot el dia. Hi ha una part de la guitarra que és molt atlètica. Mantenir un nivell alt costa.

Què escoltarem en el concert de Girona?

— Triaré peces de diferents èpoques, per mostrar la meva evolució musical. Estaré acompanyat del guitarrista Joao Lima.

Finalment, no va fer estudis acadèmics a Berkeley, però no li ha anat malament com a autodidacte, no?

— Sí. Fer camí sol és possible, però sempre has d'estar pendent de tot el que es fa. És una lluita constant. La veritat és que soc un creador i la guitarra és només un pretext, el meu vehicle d'expressió. M'encanta crear. D'altra banda, jo sempre aconsello cursar estudis acadèmics i, alhora, escoltar la teva ànima, deixar créixer l'art que portes a dintre.