Ramon Llorente: "No crec en l'ascensor individual; o progressem tots o ens enfonsem"

GironaVa arribar procedent de Granada amb 6 anys i va viure a les barraques del castell de Montjuïc fins als 18 anys. El mestre de l’escola de Montjuïc va dir: «Aquest noi ha d’estudiar». Va anar al seminari, però, en comptes d’ordenar-se capellà, es va llicenciar en dret a la UB. És fundador del bufet d’advocats Ramon Llorente, i aquest dimarts ha estat rellevat després de més de 12 anys exercint com a Defensor de la Ciutadania de Girona. Ànima de l’Associació Amics del Castell de Montjuïc, participa activament en l’organització de la trobada anual d’antics residents a les barraques de la fortalesa.

Com valora les cartes de l’empresari Ferran Vilallonga als governadors civils apressant a l’expulsió dels barraquistes?

— Aquestes cartes posen en relleu el clima econòmic i polític de l’època. Les grans famílies tenien accés directe als centres de poder, de manera aliena a les necessitats de la gent.

¿Era realista, el projecte de compra col·lectiva de la muntanya per part dels barraquistes per construir-hi cases pròpies?

— I tant! Pensa que la muntanya es va vendre per un preu ridícul. Hauria tocat a pocs milers de pessetes per família. Els habitants es podien haver convertit en promotors, però va ser impossible per la conxorxa immobiliària del règim amb l’empresari Vilallonga.

Vostè és un triomfador, un clar exemple de persona que, des de la precarietat econòmica, agafa l’ascensor social i prospera.

— Sí, però no crec en l’ascensor individual. O progressem tots o ens enfonsem. Si un creu que està en un estadi superior, s’equivoca. Hem de ser humils i saber que si les coses funcionen és perquè tots ens hi esforcem.

Girona ha fet un salt endavant?

— Sí, això és indubtable. Venim d’un temps de pa escàs i poca llibertat.

Encara avui s’associa els barris de barraques amb la delinqüència.

— És injust. Puc assegurar que la immensa majoria dels habitants del castell de Montjuïc eren treballadors humils però absolutament honrats i que tenien les portes obertes fins i tot per a la poca gent de Girona que pujava.

Qui pujava?

— Pujava molt poca gent, només algun seminarista i gent vinculada a opcions polítiques d’esquerres.

I la nova immigració, la que ve de l’Àfrica o Sud-amèrica?

— És essencialment el mateix: gent necessitada que busca dignificar i millorar la seva vida.

Com era el nen Ramon al castell?

— Jo era feliç, allà. Des del punt de vista econòmic no, però, com a persones, vivíem amb dignitat. Com deia el doctor José Giraldós, hi havia barraques més netes que molts pisos de Girona.

Creu que els veïns del castell s’han integrat a Girona?

— Integrar-se és l’única manera de sobreviure. Però Girona no és una cosa monolítica. La societat és rica, multiètnica i multilingüística. El català és la llengua comuna, però els ciutadans han de poder mantenir la seva llengua materna.

Com valora els anys de Defensor del Ciutadà?

— És una tasca molt gratificant que m’ha donat moltes alegries. Ara continuaré l’exercici d’advocat laboralista.