Una armadura
Indiferent a la nostra decadència, el juny torna a ennoblir el paisatge català amb el pa d’or dels camps de blat, com un retaule gòtic. Quanta riquesa a cada costat de la carretera. Camps inundats de taronjada, estols d’ocells capbussant-s’hi i tornant-ne a sortir com dofins amb ales. Se senten els esquelets calcinats de les espigues ja blanques, el fregadís de fulles i tiges seques entre elles. Les clofolles dringuen amb l’aire del vespre a les espigues capcotes, humiliades per un altre dia torrant-se a la fleca del sol.
Una gran trilladora es mou amunt i avall del camp com un escarabat verd amb la mandíbula ampla i arran de terra. Sega, bat i s’empassa la grana. Després la vomita a través d’un tub negre al remolc d’un tractor. El tractor se l’emporta. La palla ha anat quedant darrere la trilladora en un rastre de ratlles de polsim daurat sobre el camp, com solcs invertits. Ja vindran en un altre moment a embalar-la.
Per uns dies, la tela llisa del camp mantindrà aquest brodat de ratlles d’or semilíquid, com una collita d’anells i braçalets, una pila d’arracades i de collarets d’or, de diademes i monedes en rengleres de purpurina i serradures daurades, entremig del rostoll dur i eriçat. Cap vent no aixecarà aquests brins llargs de palla, entrecreuats com centenars de milers de dits prims. El metall preciós pesa, per més que les alzines i els roures moguin el cap a sobre seu i per més que s’aixequi la pols dels camins.
La palla és segura i cap lladre se l’emportarà. De fet, cap lladre serà capaç ni de veure-la, i encara menys de nit, quan la palla es transmuta de l’or a la plata i alguns conductors, per flairar-la, travessen els camps abaixant les finestres del cotxe, i l’escalfor de la terra els acotxa amb una flassada amb perfum de planta seca i de palla i rostoll, que és l’olor del pa de l’endemà.
Qui deu ser el responsable? Qui s’ha preocupat de fer aquests camps, de preservar-los de tota la brutícia que els envolta? Com és que encara creix l’or en un país tan enfonsat? Qui se n’encarrega? Com és que no es deixa endur per les corrupcions, per la irresponsabilitat i per l’autoindulgència? Per què caram ho fa? Potser per recordar-nos què tenim a dintre els ossos, potser perquè encara puguem anar de tant en tant pel món entre miralls i respirar, potser perquè siguem conscients que a fora nostre hi ha uns braços oberts al millor que tenim a dintre, una armadura de blat, una armadura d’or invulnerable, forjada, brunyida i deixada al mes de juny a l’abast dels nostres ulls, dels nostres cossos.